La normalitat, la norma, la Norma i la Normal

Les persones que som una mica crítiques amb aquest país on ens ha tocat néixer solem dir que Catalunya no és normal i ens quedem tan tranquil·les, convençudes que hem trobat una bona excusa. Ens caldria admetre que Espanya tampoc no és normal i vés a saber quina relació devem tenir-hi que expliqui normalment perquè som tan anormals, però és força normal que ens sentim completament diferents d'Espanya, que no sabríem dir si ella és la normalitat o una altra mena d'anormalitat.

L'anormalitat catalana és una anormalitat en termes platònics, perquè tenim una idea de la normalitat entrevista en ombres o en somnis. Diem que són normals Suècia o Dinamarca, o fins i tot (de vegades) Suïssa. Al meu pare, per exemple, li semblava que Noruega era un país normal, però a mi el fred i els fiords no em semblen gens assumibles. Ni gens normals. Trobo més normal la platja suau de Gavà.

Si ho preguntéssim a una senyora danesa d'Aalborg, estic completament segur que afirmaria viure en un país profundament anormal, perquè el seu model de normalitat és vés a saber quina realitat extramundana, artificialment associada a un país amb indicis de normalitat: posem per cas Eslovènia. Que a mi em sembla un país no gens normal. Per a en Jordi Pujol, normals són Andorra i Liechtenstein, perquè respecten la norma del secret bancari, tal com mossèn Homs respectava la norma del secret de confessió. Per a un andorrà normal és Portugal, perquè és petit però eixerit i té moltes platges.

Les escoles de mestres s'anomenaven escoles "normals", no pas perquè fossin escoles ni perquè fossin normals, si no perquè eren centres més o menys universitaris on s'hi explicava la norma -la norma de la urbanitat, intueixo. O de l'ortografia, o de la suma portant-ne.

Els qui treballem en l'educació sabem o intuïm que la normalitat és una ficció normal (en el sentit d'habitual), però ens costa molt definir la norma que podria definir la normalitat. Sabem o intuïm que la gràcia de tot plegat rau en la diferència, en l'anormalitat, en el desviament, en la marrada, en l'alternativa, en el pensament divergent. En l'esdeveniment imprevist que et capgira les tesis. Els educadors sabem que Hawking, Einstein, da Vinci, Michelangelo i Bruno foren mals alumnes de les escoles normals. Fou normal, en canvi, un tal José García que -normalment- ningú no recorda. Intuïm (o sabem) que l'inventor de la roda devia ser un tipus molt anormal.

Quan un antic govern de l'eternament anormal Convergència va redactar i aprovar la Llei de Normalització Lingüística tenia una idea de normalitat lingüística enquistada a les glàndules patriòtiques, i per això es va inventar un personatge anomenat la Norma, que era una noia vestida a la manera progre de l'època que va aconseguir que deixéssim de dir bussón per dir bústia (aquest fou el primer i ensems el darrer èxit de la Llei). Crec recordar que "Norma" no era un nom especialment estimat per les parelles de progenitors progressites de l'època ni tampoc per les més feixistetes o pujolistes (he comès una redundància normal), però cal reconèixer que fou una troballa surrealista i paranoico-crítica a la manera del geni de Portlligat. Ho hem d'admetre: la primera i la darrera Norma que ens ve al cap és la franquista Norma Duval, de fèmurs llarguíssims.

Si Catalunya és normal o no... fa referència a què els catalans respectem les normes del trànsit? Jo diria que l'ús dels intermitents a les cruïlles decau molt més que l'ús correcte dels pronoms febles, però no gosaria jurar-ho, ni per sant Pompeu ni per sant Cristòfol. A mi em fa l'efecte que les invocacions a l'anormalitat són una excusa per no voler reconèixer que som completament normals.

I si som normals vol dir que ens hem de començar a pensar en termes de justícia, de democràcia i d'equitat amb la normalitat dels normals que han assumit que això de la normalitat és una cosa molt anormal, perquè de fet som tan normals com Alabama, Wisconsin o Delaware. I més normals que el Kazakhstan. Més plans que el Nepal i més humits que el desert d'Atacama (amb l'avantatge que no ens venen els ximplets a fer rallys).

Jo m'estimaria més dir (si vulgués posar una excusa per justificar els fenòmens paranormals que vivim) que Catalunya és un país estrany. Perquè sembla com si no ens hagués arribat mai cap revolució ni cap reforma, com si encara fóssim en temps del Timbaler del Bruc i de les guerres carlines. Talment com si ens haguéssim aïllat de la història.