Eleccions catalanes, èpica i misèria

Estat actual del General Joan Prim i Prats, precursor del catalanisme burgès

Els pobles, nacions i estats de la Península ibèrica poden estar units o barallats per causes complexes, culturals i lingüístiques, econòmiques i geogràfiques que es fa molt llarg d'explicar. Però han compartit tots ells un factor històric que explica part del drama. El podríem anomenar el factor extra-històric, en referència a la seva exclusió dels grans esdeveniments dels darrers dos-cents anys, aproximadament.

La reacció davant la revolució francesa (que potser tenia el precedent de la reacció davant la Reforma protesant) fou el tancament de la frontera física, mental i cultural d'allò que s'esdevingués més al nort. Posteriorment vingueren les dues guerres mundials, i la no-intervenció peninsular en la segona és especialment significativa per a la qüestió que m'ocupa. La no participació en aquella guerra va estalviar tragèdies i misèries (com les de qualsevol guerra), però aquest estalvi ha sortit caríssim per a l'esdevenidor: la dictadura de Franco i les oligarquies conservadores de la burgesia i l'església van poder surfejar la història, mentre que els seus homòlegs europeus foren derrotats militarment i -en el millor dels casos- reciclats en demòcrates.

De tot plegat (que no sé sintetitzar amb més brevetat) en sorgeix una península immune als grans canvis ideològics, gairebé impermeable a la democratització real de la vida civil i quotidiana, amb tendència a confondre identitat amb tradició i conservadurisme, al·lèrgica a l'anàlisi i el pensament marxistes, autocomplaent i on el debat de les idees socials sembla proscrit en nom del patriotisme. Una península de baralla i poc diàleg, de tics autoritaris, de monarquia perenne, de cacics i señoritos, de Santiago y cierra España, primer els de casa i Bon cop de falç. El timbaler del Bruc.

Potser és una paradoxa, però les eleccions catalanes "anticipades" (per segon cop a causa de la pressió independentista) que ha anunciat el president més neoliberal de tots els soferts fins ara poden aconseguir que l'aïllament es perllongui, ni que només sigui al territori català. Tal vegada aquest és l'objectiu del señorito Mas. Quan el sud d'Europa es prepara per a debatre i qüestionar les polítiques de l'austeritat, Catalunya es desmarca amb un pujolesc ara no toca de to contra-reformista.

L'escenari i el resultat d'aquestes eleccions és molt incert i sembla estudiat per a crear un parèntesi català, una bombolla autoimmune capaç de sobrevolar com un fantasma damunt dels canvis polítics previsibles i per segrestar el debat social i econòmic. Un debat que sembla el prioritari si hom pensa en el sentit comú i la racionalitat, i en les terribles urgències reals: austericidi, atur, destrucció de la cosa pública, empobriment i desaparició de la classe mitjana.

Unes eleccions anticipades i alhora postposades nou mesos més tard del seu anunci no són tan sols un contrassentit, també responen a una estratègia per submergir el pais en un altre miratge col·lectiu que promet un nou oasi. Els nou mesos que ens separen del 27 de setembre són el lapsus de temps crític en el qual Grècia obrirà la llauna de les transformacions radicals que ens duran a retrobar l'eix social (esquerra-dreta), i a totes les conseqüències que se'n derivaran.

En aquest sentit, la distància temporal que hi ha entre la convocatòria i la data de les eleccions mostren una anomalia conceptual gairebé ridícula i anticipen que aquí hi ha trampa, que ens volen estafar un cop més. Però és una estafa opcional, perquè els estafadors es mostren amb la cara descoberta: Junqueras, Mas, Casals, Forcadell i el senyoret de Viladrau, el tipus de la meleneta aznariana anomenat Vila-Abadal i alcalde de Vic o d'algun poble de l'Osona carlista.

És dolorós per a tots (els independentistes i els altres) reconèixer que el mapa de la Catalunya més intensament sobiranista-independentista té unes similituds gens anecdòtiques amb el mapa de la Catalunya carlina del dinou, i que l'independentisme d'esquerres continua sent el minoritari. Tot fa pensar que l'independentisme oficial és en mans dels qui volen que tot canviï per a què res no canviï, i que aqustes eleccions anticipades i alhora retardades responen a la voluntat de mantenir l'statu quo per damunt de tot, en contra dels canvis imminents que s'esdevindran aviat al nostre entorn més proper.

És trist (i simptomàtic) que la convocatòria d'eleccions pseudo-anticipades busqui l'èpica en les dates del patriotisme (engegar la campanya un 11 de setembre és quasi penosament desesperat) i no tingui ni una paraula per a les qüestions socials. Ni una sola paraula. És trist i és greu i no indica res de bo ni cap ànim d'esmena. És depriment que es parli de construir estructures d'estat però no de pobresa, que es parli de seguretat social catalana mentre el senyoret Boi Ruiz aconsegueix que els pacients es morin a les carreteres, viatjant entre hospitals tancats per ordre de la senyora Merkel i del senyor Rajoy, als quals acata amb un servilisme estrafolari.

Caldrà veure com ho entoma l'independentisme d'esquerres de la CUP i com es mobilitza el sector social que encara creu en la rellevància del debat social per damunt del nacional, sense deixar-se hipnotitzar per una èpica tan burgesa com ronyosa. La tradició és la forma que pren el feudalisme per ocupar un espai en la civilitat democràtica. Caldrà veure si es desenvolupa el debat i quines formes pren, i si la realitat de la misèria econòmica, educativa, sanitària i laboral sap reivindicar-se i ocupar el contingut que ara pretén capitalitzar el discurs de l'èpica.

Caldrà veure si el sector (sofert i silenciat) de les bases d'ERC que creuen en la primera lletra del seu partit ho poden tolerar, i com aprofiten les CUP, Podemos i Guanyem aquest escenari de perplexitat per a recordar-nos que duem més de dos-cents anys fora de la història, i que cada cop és més difícil enganyar-nos. Que cada cop és més urgent tornar-hi.

Tenim nou mesos per pensar i se m'acut parafrasejar Giuseppe Tomasi di Lampedusa: de vegades cal que res no canviï per a què tot canviï. (Estic segur que a Slavoj Zizek li agradaria la proposta).

______________________

[L'èpica és el relat dels mentiders, tal com ho demostra La Chanson de Roland: al senyoret Roland no el va derrotar un exèrcit de dos cents mil àrabs, sinó un grapat de bascos que el van enredar i que el van eliminar a cops de pedra. L'ús de les dates i dels mots èpics en el discurset d'anunci de les eleccions indica una mediocritat democràtica molt preocupant i fa pensar que el president Mas és el señorito de mierda que sempre m'ha semblat.]