Com la pluja que cau i no et dóna temps d'obrir el paraigua, pel calendari cau la data del dia en què en faré cinquanta. És tan aprop que en sento la remor, però no corro a cap sopluig. Em dic a mi mateix que l'afició a les xifres rodones del sistema decimal li dóna una rellevància que no tindria en un univers que comptés en base tres, en base dos. O que no comptés. Però visc on vivim, i tots els documents que em refereixen duran el número 50 d'aquí a molt poc.
No tinc ganes de fer balanços ni recomptes de cap mena, i crec que ho vull viure com si res. Perquè el més normal seria estar mort, perquè estar viu és una excepció (més encara en aquesta edat). Tan sols ho celebraria si cregués que jo i la meva vida tenim alguna rellevància, però no és el meu cas.
De vegades he pensat en fer coses especials aquest dia de l'efemèride, perquè a més a més cau en diumenge i perquè -en la mentalitat burgeseta d'un catalanet de classe entre obrereta i mitjaneta- si fas coses estranyes en diumenge no afectes el ritme laboral del país: que tingui en compte aquest factor demostra la indubtable catalanitat del qui escriu. Tot i que el més normal seria estar mort, sembla que no ho tinc en compte i sento com, al meu voltant, parlen de la jubilació, de la pensió. Incomprensiblement, me'ls escolto.
El què seria normal fóra no ser-hi. Fóra ser fora. Això podria ser una bona notícia, de les que ens ajuden a sentir-nos excepcionals, importants, de les que augmenten la cosa de l'autoestima. Però és una notícia que posa les coses al seu lloc, que explica la part real de la realitat i que ens diu que no hi ha res menys real que la realitat. O res més irreal que la realitat que hem construït.
Que el més normal fóra estar mort és una notícia que dóna calma i tranquil·litat, que ajuda a somiar en pau.
agafat-ho com el que és, un dia qualsevol, un dia més, l'endemà en faràs cinquanta i un dia. Com no m'ha preocupat mai això,ni tan sols he passat la dita crisi dels quaranta.
ResponEliminaMolt bona! És evident que si no li dones importància a la xifra, no hi ha crisis degudes a les xifres. No obstant això, el cos també sofreix canvis obvis, encara que no pas de sobte ni coincidint en un dia concret.
EliminaJo també vaig arribar a una xifra rodona fa poquet. Per sort encara no eren els 50 :P
ResponEliminaSi tot va bé, ja hi arribaràs. I sempre pots pensar en el vers de l'Enric Casassas: "d'aquí a cent o dos-cents anys, et trobaràs perfectament".
Eliminapotser quan som vius oblidem la normalitat de la mort, mentre, intentem conviure amb l' anormalitat d'allò que ara i aquí en diem viure..
ResponEliminasempre he pensat que celebrar les xifres rodones és un greuge per a les xifres quadrades..:)
M'apunto al desgreuge per les xifres quadrades. Després de dubtar, crec que celebrar les rodones és una ximpleria supersticiosa.
EliminaQuan vaig fer els quaranta vaig pensar que ja havia viscut més que la meva mare. Així doncs se'm va passar definitivament la crisis dels trenta i moltes tonteries però com que era el meu cumple em vaig regalar unes altres. Renovar-se o morir.
ResponEliminaQuan en vaig fer 34, em vaig adonar que havia viscut més que el meu avi, i això també em va fer reflexionar. Vaig adonar-me que ell, en 33, va fer moltes coses que jo. Dius que "renovar-se o morir"... en fi, no sé què dir. De vegades renovar-se deu molta mandra.
Elimina