Entre els nacionalistes i els nacionals

A en Joan Artigal

Un amic m'envia un dels articles d'en Manuel Delgado, pensador i antropòleg al qual segueixo des de fa anys, on exposa la situació dramàtica que vivim els qui no som nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols. He dit que la situació és dramàtica perquè resulta complicat abstreure-se'n, però estic segur que d'aquí a un temps pensarem que vam viure un moment tan sols trist o potser només ridícul.

Per més que els esdeveniments empenyin, res no em pot fer canviar la idea que hi havia altres opcions que ser un extra de Braveheart que es disfressa d'escocès o d'anglès. Lamento la falta de política en els polítics que es neguen a negociar (perquè fer política vol dir negociar), lamento que ens empenyin a escollir entre el papa i la mama. Lamento que m'obliguin a ser del Barça o del Madrid, que m'obliguin a ser o fan dels castellers o de les corridas, que em facin triar entre espanyol i català: espanyol i català són dues opcions de la meva identitat que mai no he tingut en compte, que mai no m'han interessat gens. I detesto les corridas i avorreixo els castellers.

No entenc que em demanin si em sento més espanyol que català, tant espanyol com català, més europeu que català o més espanyol que europeu prò menys que català. A un veí del barri de Gràcia de Barcelona li faria gràcia que li demanessin si se sent més gracienc que barceloni, més català que gracienc però menys que espanyol i/o tant barceloni com espanyol o una mica menys?

Des de fa molts anys vaig aprendre que cal pertànyer a un bàndol, perquè és evident que les persones som ciutadans o súbdits, persones o consumidors. Que naixem i morim rics o treballadors, que som forts o dèbils (els forts van sols i els dèbils s'agrupen per cooperar i sobreviure o fins i tot per viure, com els taurons i les sardines). Vaig aprendre la narració de la batalla de l'Ebre, de les coses que es van perdre a la riba oriental del riu. Vaig llegir les memòries de l'avi republicà mort a França i vaig aprendre'n un certa lliçó moral, vaig aprendre el significat de l'internacionalisme dels treballadors que explicava Jean Jaurès i del nacionalisme dels senyors que defensava el Kàiser. Vaig llegir Walter Benjamin, Hannah Arendt i Gerard Horta, vaig veure les pel·lis de l'Emir Kusturika, de Théo Angelopoulos i de Marc Recha.

I vaig llegir més coses i vaig veure més pel·lís, i com més ho feia menys segur estava de poder-me definir. O més segur sabia que definir-se en alguns termes és un parany que ens paren els qui volen convertir les persones en poble i el poble en ciutadans, els ciutadans en consumidors o usuaris de serveis, els usuaris en electors i els electors en escollidors de Carrefour o d'Eroski, Forcadell o Cospedal.  

I alhora sóc fill d'una època en què hem hagut de repensar les classes socials, hem hagut d'aprendre a combinar de nou l'individu i la societat (un dilema vigent des del romanticisme), un temps en què tots aquests conceptes es redefineixen sense patrons clars perquè només sabem que els vells són caducs perquè el seu llenguatge ja no val. I no obstant això els patrons de sempre encara ens diuen coses que necessiten noves paraules, perquè pensar en classes socials té sentit i les ideologies del socialisme encara són capaces d'analitzar què som i d'on venim: quin altre discurs explica Pedralbes/Barceloneta?

No em sento capaç de definir-me en termes tan maniqueus i malgrat tot afirmo (i assumeixo el risc de fer-ho) que no sóc ni nacionalista ni nacional. Que ni català ni espanyol, que ni més del papa que de la mama, ni platja ni muntanya, ni creient ni ateu, ni prosa poètica o poesia prosaica si no tot el contrari: després de molts anys sentint dir que no s'hi val a ser "ni carn ni peix" descobreixo que el vegetarianisme és tan digne com l'afany de carn i l'afany de peix. No em fa res dir que sóc una mica de cada o més ben dit no res de cada. Sóc dels qui s'alegra quan perd el Barça i quan perd el Madrid, perquè en realitat allò que passa és que no m'agrada el futbol, perquè penso que el futbol és un negoci de mafiosos i de mala gent.

Els polítics nacionalistes i els polítics nacionals han fet enormes esforços i grans avenços en l'estupidesa llur perquè l'estupidesa és el territori on millor es belluguen, i els agrada que el poble es mogui en la seva estupidesa.

Però jo encara em resisteixo una mica més (ja veurem fins on, fins quan). No tinc cap intenció de fer-los el joc ni d'escollir. Les banderes i les negatives a pactar em fan pena, perquè jo -que aquest any en faré cinquanta- he negociat i he pactat tot el que em resulta imaginable amb els meus coetanis, i fins i tot he pactat el que em resultava inimaginable.

Si hi ha independència perquè no hi ha referèndum (com diu Delgado) ho llegiré com una notícia pèssima, i em pensaré si vull continuar vivint en aquest país. I segurament pensaré que me'n vull anar, i segurament pensaré que els professionals de l'educació (que volguérem educar en el pacte, l'entesa, la cooperació, la mediació, etc) ho vam fer molt malament. Pensaré que vam fracassar i pensaré que els fracassats en un projecte social i polític tenen en l'exili l'única sortida digna.