Kilian Jornet, estupidesa i sanitat pública

Les persones que no hem sentit mai la crida de l'esport no ho podem entendre. Però les meves limitacions són tan sols això, les limitacions meves. Per més que un autor tan gran i respectable com en Murakami lloï les virtuts d'anar corrents als llocs (o enlloc), a mi se'm fa molt complicat. Els pocs llocs interessants on he arribat sempre han estat assolits a poc a poc, piano piano.

Sí que entenc que les persones es plantegin reptes, i cadascú tria i garbella quins són els seus. En funció dels factors psicològics, econòmics, socials i morals, en funció dels seus condicionants. En el context català, córrer en una marató per acabar-la dignament no difereix gaire de voler publicar una novel·la en la llengua ídem. Amb això vull dir que intueixo una diferència fonamental entre aquells qui es plantegen reptes a sí mateixos i aquells qui, un cop triomfadors, s'adrecen als mortals des de l'altura abismal de la seva espatlla triomfadora.

En Kilian Jornet el vaig descobrir quan em va tocar treballar a l'escola pública de Bellver de Cerdanya, on ja era venerat abans que TV3 l'ascendís als altars de la pàtria (passant per alt, com si res, la ciutadania de la neutral Suïssa que professa el runner). La meva primera pregunta fou: de quin dimoni fuig en Kilian?

Però no obstant el dubte en Jornet em va semblar un bon antídot contra el model dels futbolistes defraudadors i del Barça -llavors dirigit pel mel·liflu Pep de Qatar. En aquell moment, per tant, vaig contribuir a posar-lo com a model entre els alumnes com a imatge d'una esportitvitat cívica, no mercantilitzada i àdhuc exemplar.

La imatge d'en Jornet se'm va tòrcer una mica quan vaig veure que anunciava aigua embotellada Veri amb un inconfusible accent que el situa entre els pijos iaístes de Diagonal en amunt i les criatures consentides en general. I quan ara he vist que ha participat en el repte de llençar-se un cubell d'aigua gelada pel cap en favor de la lluita contra la tremenda malaltia de l'ELA ja no he pogut més.

L'esportista nacionalitzat suís que arriba als llocs abans que Déu i els rajos làser ha tingut el detall de recordar el país on va néixer: un cop s'ha fet abocar un discret gibrellet de glaçons pel cap, transfereix el repte a Rajoy, Emilio Botín i "el rei" (com que la Suïssa país d'acollida- en pujoliana expressió- no té rei i en Jornet ho expressa en la llengua de Quevedo, es pot inferir que parla de Felipe Sexto el Preparado). La menció a l'amo del Banco de Santander no és trivial: ens vol dir que la salut publica és un afer de la caritat. Aquí l'has cagada, Kilian, perquè ens has mostrat el plumero. Tot i que de passda et desmarques de la "V" d'aquests falangtstes catalans.

En Kilian deu córrer molt amb els peus, però amb la consciència no va gaire enllà. L'ELA, tal com la fibrosi quística o l'esclerosi múltiple són malalties terribles que, com tantes altres, demanen inversió pública. Contribuir a la idea que la investigació depèn dels donatius privats és infame i perillós, i tan sols mostra estupidesa o maldat. M'inclino per l'estupidesa, però no descarto l'altra opció. Kilian: lamento dir-te que em sembles un estúpid nociu.

En Kilian em resulta finalment un pobre home que fuig no sap de què, enfundat en peces patrocinades i grotesques i subvencionat per marques que mai no sabrem a quins interessos responen.

Si en Jornet arriba a vell i assoleix la decència entre els cims conquerits, ja us ho explicarà. Explicarà llavors perquè no va nominar la ministra Mato o el conseller sobiranista Boi Ruiz, que són els culpables del desastre.

I entretant, Kilian, corre. Corre tant com puguis però tingues present que els fantasmes i els errors corren molt més que tu, i t'ho dic per l'expriència.