La fotografia fou presa per l'autor del text a Reus, en un festival de teatre. Els actors formen part de Kamchàtka, teatre de carrer. Molt aviat presentaran el nou espectacle Fugit.
Moltes lleis -allò que regula la nostra vida civil i sovint privada- estan en mans dels jutges. Els polítics van decidir no debatre res al Parlament ni al Congrés. Van cedir el debat als jutges: qualsevol iniciativa de canvi legal acaba derivada en un dels infinits Tribunals que tenim. Un espectador pacient i lleugerament atent dels debats al Parlament català (per exemple) es deu haver adonat del to esperpèntic i miserable que s'hi dona. Entre el folclore i la ratafia: la proa, el timó, les veles i el mascaró de proa. Fi del debat i anem a dinar, que es fa tard. Avui hi ha paella marinera al Set Portes, diu el President Mas off the record.
Tan li fa si la llei parla de sexualitat com d'organització territorial, de dret a la vivenda, de casinos i prostíbuls tarragonins o de dignitat universal: totes van a raure als tribunals. Em pregunto perquè paguem sous de diputats, quan els jutges ens surten més econòmics. Segurament per això els partits perden tantes energies en col·locar jutges afins als òrgans judicials pertinents: moltes més energies de les que destinen a convèncer -amb arguments- aquell poble del qual de tant en tant n'esmenten la voluntat.
En vista de la poca fiabilitat de la judicatura autonòmica o nacional, han irromput els tribunals estrangers: fins fa poc els europeus i ara també els argentins. És la continuïtat lògica del relat en què estem immersos. Com que als jutges no se'ls escull per designació directa de la sobirania popular, i com que ningú no es refia dels polítics, un raonament pervertit ens ha dut a pensar que els jutges seran el darrer refugi de la raó. I no obstant la maldat del raonament, jo mateix estic a punt de penjar la fotografia de Pablo Ruz allà on hi tinc l'efígie d'Edgar Allan Poe. Me n'he adonat que, en l'entreson, m'encomano més cops a Ruz que al geni de Boston.
Aquest escenari de judicialització de la vida política en un crescendo operístic i imparable va promoure fa uns anys la transfiguració mediàtica del jutge Baltasar Garzón (1) i alhora li va provocar la caiguda, el càstig i l'exili. La gota garçoniana que va fer vessar el got de la paciència oligàrquica fou que gosés investigar el franquisme, perquè investigar la dictadura de Franco vol dir entendre que fou un règim criminal. Fins i tot mitjans catalans i alternatius(?) com Vilaweb van celebrar l'expulsió de Garzón. Van retreure-li velles rancúnies dels temps de l'olimpíada barcelonina, però segurament se sentien irritats perquè emmanillés el corrupte ex-conseller Alavedra i altres gàngsters amics del Pujol, tots ells soldats de Catalunya en la nomenclatura del llavors encara patriota Salvador Sostres.
Aquest crescendo judicial facilita la presència d'altres jutges en la vida del consumidor de mitjans de comunicació. Avui mateix a la premsa (qui diu avui diu fa tres dies, perquè avui en sentit estricte només parla d'un tal Felipe que no es ni el Hermoso ni Marlowe ni Puig ni Seymour Hoffman) hi apareixen dos noms de jutges. Per causes i raons molt diverses.
L'un d'ells és un nou jutge mediàtic (o mediatitzat) a escala catalana: Santiago Vidal. Fa anys que se'l veu passejar pels platós televisius, especialment pels de TV3. Sembla un home íntegre, amb idees clares i verb fàcil. Però de sobte en descobrim una intimitat incòmode: pel què diuen -i ell corrobora- sol passar algunes hores lliures en companyia d'uns col·legues indeterminats, tancat en un indret desconegut (la cripta de Sant Joan de les Abadesses?) redactant una futura Constitució catalana.
Vet aquí un nou ridícul del procés sobiranista català: la Constitució catalana es redacta en secret. On és la idea de la participació ciutadana, de la democràcia i de la transparència? És aquest el model d'estat nou i virginal que ens volen vendre els independentistes? Algú li ha dit a l'Artur o al Junqueras que vam arribar al segle XXI fa catorze anyets? Redactar constitucions en secret és un passatemps tradicional en la judicatura senecta? Santiago Vidal i els seus amics s'han emborratxat en la lectura de El Senyor dels Anells? Donaria el meu cavall per conèixer com ho veu en David Fernàndez de la Cup.
L'altre jutge és Pablo Ruz. Un home al qual no se li coneixen especials fílies ni fòbies de partit, ni se li intueix una preferència nacional en concret. Però de moment, a ell li dec les millors alegries que m'arriben des de la llunyana dimensió legal. Només cal llegir la llista de casos que investiga o instrueix per comprendre que no li queda tant de temps lliure com al senyor Vidal (la corrupció del PP: trama Gürtel, els crims de Pinochet, les tortures a Guantánamo, els delictes fiscals del Barça-més-que-un-club).
Sense entendre massa de judicatures, es podria afirmar que de jutges com Santiago Vidal n'hi pot haver cinquanta a Espanya, però com Pablo Ruz en tenim un de sol. I de moment, ençà o d'allà de l'Ebre, sort en tenim d'ell. Tant és així que potser ens caldria buscar un bon jurista que sabés traslladar el cas Millet-Palau a la sala del Pablo Ruz.
Aquest és un petit argument per al pensament federalista ibèric, sí, però és el meu. Jo li demano empara al jutge Pablo Ruz en aquests moments tan dificils per als ciutadans que som només treballadors, que som només persones perplexes i atemorides per tanta reacció de les oligarquies. Ja siguin nacionals d'aquí o d'allà, econòmiques o futbolístiques.
En l'entresòn, penso o somio que Pablo Ruz i jo ens assemblem en una cosa: a tots dos ens interessa un bledo el concepte de Catalunya, exactament com ens interessa un bledo el concepte d'Espanya. Penso que tots dos pensem i sentim que la dignitat de les persones i la imatge d'una justícia -platònica- estan per damunt de les mesquineses tribals.
Decidit: despenjo l'Edgar Allan i penjo en Ruz. O els poso de costat.
__________
(1) El documental Escuchando al juez Garzón i realitzat per Isabel Coixet permet comprendre força qüestions i és de visió recomanada.
No sóc gaire partidari de que els jutges siguin mediàtics perquè crec, com tu, que han de fer la seva feina amb tranquil·litat i la màxima concentració perquè en tenen moltes.
ResponEliminaSobre la redacció d'una constitució catalana futura i futurible és un tema polèmic.Si no es fa hom diu que no hi ha res preparat i que no sabem de què anirà la nova constitució. Si es fa les crítiques són també òbvies com la que fas.
El cas és que el 1931 uns quants juristes van redactar en silenci un projecte de constitució perquè els diputats, quan decidissin què havien de fer ho tinguessin més o menys clar. En aquest projecte hi havia el redactat d'uns possibles articles -dels que els diputats van passar bastant i així va anar...- per a la futura constitució, amb comentaris jurídics i un espai en blanc al costat perquè el diputat hi pogués posar les seves notes.
Fa poc vaig sentir parlar per la radio el jutge Vidal i va comentar sobretot el tema de la judicatura i les reformes que els qui hi treballaven creien que s'havia de fer perquè el Poder Judicial funcionés de manera independent dels partits polítics i fins i tot preveia que una part fos triada per sufragi.
Jo esperaria si això aporta alguna cosa abans de parlar-ne perquè el que tinc clar és el que tinc ara. No voler-ho tocar i quedar-nos com estem per a mi no és cap solució. I ni el PP ni el PSOE estan per gaires renovacions pel que es veu...