El meu pare es va casar passats els quaranta amb la que fou ma mare, una dona de trenta-quatre anys. Al començament dels anys seixanta, en la meitat del franquisme. Com que ara tots dos són morts, mai no els podré preguntar les qüestions que no em van respondre. Mai no he sabut del cert què van fer amb les seves vides abans del casori. En tinc vagues notícies: la militància política en la clandestinitat, algunes ocupacions que deurien servir d'excusa, estudis i lectures. Em temo que deurien ser un parell de diletants, ja que ma mare, per exemple, només relatava un viatge a Itàlia fet cap als vint-i-cinc quan els fills li exigíem dades del currícilum. Va dir que volia tornar-hi abans de morir, però no ho va aconseguir. La Parca se la va endur abans. El pare va mantenir fins al final que abans de casar-se només havia tingut amistats femenines sense rellevància.
El pare sabia això del viatge a Itàlia, i sempre li va donar pròrrogues. A mi em semblava una prorrogació sàdica. Però el pare deuria saber més coses que jo i segur que tenia motius per prorrogar-lo. A mi em va doldre que ho fes, però no m'hi vull ficar. Quan el pare agonitzava va parlar d'Itàlia, i jo vaig comprendre que no li interessava gens. Un cop mort ell, la mare ja no va recordar més el deute italià. Era una cosa d'ells dos.
Tot just abans de morir, al pare li venien a la ment preguntes sorprenents, relatives a Alemanya i no pas a Itàlia. Jo ara llegeixo el text tan meravellós de la Hanna Arendt Eichmann a Jersusalem i també m'inquieta més la Germània, tot i que és obvi: hi ha més bellesa a Itàlia. Ni punt de camparació, on vas a parar.
A mi em comença a preocupar el fet que, com més va, més m'assemblo a ells prò en una versió deprimida i petita. Tinc coses dels dos. Em fascina la bellesa italiana i m'inquieta la solvència alemanya. Totes dues coses em fan por.
A mi, de fet, sempre m'ha agradat molt Portugal.
Es veu que el vell va ser un cop a Lisboa, però mai no va tenir la decència d'explicar-me perquè hi va anar, què coi va buscar-hi, què hi va trobar.
L'autor del text, fumant en un cafè de Monfortinho
No preguntar és una bona consigna per deixar els altres lliures i amb la seva vida pròpia que no depengui dels seus apèndix que són els fills. Què van fer? M'és indiferent perquè el que els demano, que no reclamo, què han fet mentre vam conviure. Així i tot, tampoc puc retreure res a ningú. Malgrat tot, estic d'acord amb tu que és com un neguit estrany...
ResponElimina