Gana de pàtria

Hi ha persones que pensen, a poc a poc, si és més rellevant la gana que la fam. Hi ha persones vives (que viuen al 2014, al segle XXI de l'era cristiana) que es demanen si la gana es podria esperar a la independència de Catalunya, perquè la independència els omplirà la panxa i és tan sols una qüestió de paciència (paciència que han de tenir els famolencs, perquè els patriotes independentistes ja tenen prou pressa). I persones que pensen que la fam la resoldrà Europa, a poc a poc.

Hi ha persones vives que creuen, en canvi, que els famolencs només cal que esperin una mica, fins que els brots verds brotin al menjador dels qui passen gana. Persones vives que pensen que la gana és una cosa que els passa als altres. Com la mort, que només afecta -invariablement- als altres.

Hi ha persones que semblen sensates però són molt patriotes de vés a saber quina pàtria, i que li retreuen a Càritas que parli de la gana quan cal parlar només de les pàtries. Hi ha persones que deuen pensar que la gana és un luxe, un vici capriciós, un càstig merescut o una qüestió secundària.

Hi ha persones que no han passat mai gana, o que només passen gana de pàtria i no tenen ganes de pensar en la gana de l'estómac. Hi ha persones que pensen: que la gana sempre és un dolor metafòric, com la gana de país propi o de dret a decidir, o la gana de guanyar la lliga de futbol, o la gana de tenir diners, sexe abundant i un Mercedes Benz. Hi ha persones vives i relativament cultivades que no saben: que gana és un dolor punxegut a l'estómac, insupotable i humiliant. Els qui no han passat mai gana s'inventen ganes perquè envegen els qui passen fam. Com els fidels envegen els adúlters i els adúlters els fidels. Com la gana europea enveja la fam africana. Els qui no han passat mai gana de vegades parlen de l'assumpte en un restaurant, al final, durant els cafès.

Persones que mai no han passat mai gana discuteixen si és oportú parlar de gana quan sembla tan interessant parlar de sentències, declaracions, periodistes afins. Abans que la gana o la fam, s'estimen més debatre si Pilar Rahola o Marhuenda, dos exemplars de perfil idèntic: porcinament generós.

Persones cultivades i amb títols universitaris decideixen si la gana va abans que la sobirania nacional. Solen concloure que no basant-se en textos, estudis, comissions parlamentàries, enquestes, informes, constitucions i declaracions universals de drets inalienables. Tots els informes han estat redactats a la cafeteria del Congrés, Parlament, restaurant pagat amb ticket. Si la reunió s'allarga truquem l'empresa de càtering: no tindrem el cap prou clar si duem la panxa buida.

A Espanya, els ministres no volen parlar de gana perquè no encaixa en el discurs de la recuperació. A Catalunya, els consellers postposen la gana al referèndum. El senyor Junqueras obvia la gana i es planteja fer una dieta urgent per si venen eleccions i l'adbòmen li prèn vots. Té gana de vots i li costa molt pensar en una gana de fam, en una gana de pa, en una gana que és tan sols gana.

Hi ha panxuts del Passeig de Gràcia, Munich, Paseo de la Castellana i Palm Springs que desitgen la silueta del somalí. Per follar-se-la si és dona, per veure-la al mirall si és home. Hi ha una desgràcia enorme i poderosa al cor dels vius del 2014. Perquè no entenen la fam.


Quina pobra gana deu ser tenir una gana tan sols literal. D'aquesta gana que només és gana i prou ara no toca parlar-ne, diuen les persones vives i més o menys cultivades que viuen a l'any 2014, al segle XXI de l'era cristiana.