Banderes dels nostres avis

Insisteixo: com és que als barris de la perifèria no hi ha banderes de cap país?

La imatge de les banderes esteses als balcons és un record vague de la meva pubertat: Franco havia mort i hom s'afanyava en celebrar-ho. En aquell temps jo també era innocent, i sempre guaitava els balcons. Duia un recompte eufòric dels nostres. Al bloc de pisos on vivia amb el pare i la mare hi havia dos balcons guarnits: el de casa meva i el d'un veí [el fill del qual va assajar una atzarosa carrera de poeta]. El número dos em va semblar, llavors, l'expressió d'un plural de promeses.

Van passar els anys i les banderes es van cansar d'aigualir-se al sol. Durant molt de temps les més habituals feien referència a un club de futbol que fa de tapadora d'empreses dedicades al blanqueig de diners i el frau fiscal: em vaig desinteressar del tot per un fenomen que, de sobte, em semblava una remota ximpleria tribal. Vaig concloure que les banderes als balcons tan sols expressaven furors primaris, l'ingenuïtat o un tedi còsmic.

Amb les primeres onades de la benhaurada arribada d'estrangers, molts balcons van obtenir colors nous i llampants: brasilers i equatorians, peruans, colombians, marroquins, senegalesos, argentins, cubans, paquistanesos... En aquell instant vaig pensar que les banderes eren una sort i un esquitx d'alegria, el símbol que el món s'unia i es felicitava per aquella dansa dels colors. Algunes banderes em van obligar a remenar enciclopèdies i descobrir que havia trobat la casa d'uns tibetans, d'uns bangladeshians, d'uns camerunesos. Se'm dibuixava un somriure als llavis i secretament demanava a la fortuna que els fos propícia.

En brevíssimes etapes del temps viscut, uns balcons escassos i llunyans van obtenir els colors de l'antiga, meravellosa república. A la botiga de teles més aprop de casa vaig demanar si la tenien. Una senyora gran i malagradosa em va respondre que no sabia de què li parlava. Trist i escuat vaig marxar mentre, de reüll, observava una bandereta estelada. En aquell instant no em va inquietar gens. De tornada a casa vaig processar el meu desencís dient-me que, al capdavall, jo no he estat mai de banderes i mai no n'he penjada cap al balcó, ni a la solapa ni enlloc.

Avui assisteixo entristit i decebut a una exposició de banderes amb estrella, com el logo de La Caixa. Duc una llista de les estranyes variants que presenta, i que mostren un simbolisme gairebé indesxifrable: em diuen que l'estel roig indica les joventuts d'un partit de dretes, i les estrelles blanques sobre fons blau, les d'un partit d'esquerres. També n'hi ha d'estrella blanca sobre fons verd, que responen als homes i dones que volen un país ecològic. Hi ha estelades amb els colors del Barça, un missatge que no puc decodificar. Reivindiquen un Barça independent... de què o de qui? Del dictador de Qatar? Dels oligarques? I en aquest cas de quins oligarques: els catalans o dels brasilers? És depriment que altra vegada una cantonada del meu pensament conclogui: que les banderes expressen furor, ingenuïtat o tedi. I potser també proclamen misèria sexual: qui folla amb passió i plaer dubto que pensi en penjar senyeres. Però em puc equivocar, és clar, i em cal demanar disculpes per anticipat. Són les conseqüències del meu ànim abatut.

Arrossegant els peus, ara camino pels carrers recomptant amb una espurna d'esperança quasi residual els balcons on no hi ha banderes. Miro i remiro els balcons que lluen nus, o bé vestits de mitjons i calces, samarretes, jerseis, pantalons, bufandes, jaquetes del Dectahlon, draps de cuina, feliços llençols i coixineres. Repasso els anys viscuts, les esperances i les decepcions viscudes.

Un dia de fa pocs dies vaig repassar les memòries del meu avi, un home de la república que va donar la vida per la democràcia a Espanya. Hi ha una fotografia vella i de color sípia que m'estimo molt. Pel càrrec que ocupava, un dia va oficiar el casament entre un milicià i la seva promesa. És un acte petit, celebrat quan la guerra està perduda per al bàndol democràtic perquè l'han guanyada els feixistes (els d'allà i els d'aquí) i els nacionalistes (els d'allà i els d'aquí). Darrera seu hi ha tres banderes, posades per a acontentar tothom i no ofendre ningú. Els fusells Màuser reposen a un costat.

Sempre que la veig em demano moltes coses, em qüestiono coses. Podria haver estat millor que no hi hagués ni banderes ni fusells. Ja sé que això era impossible fa setanta-cinc anys. Però... avui també? Tampoc? Incomprensiblement torno a l'ingenuïtat del púber. El dia que un de nosaltres dibuixi la bandera de la igualtat no ens caldran mai més banderes, mai més fusells.