Mail delivery failed

El dia 12, després de quatre hores tancat a la biblioteca pública llegint les memòries d'un exiliat de la guerra, vaig demanar un ordinador per enviar la ressenya a un amic. La connexió era terriblement lenta, s'interrompia, em va obligar a reiniciar l'equip un parell de vegades.

A través de la finestra vaig veure com queia el sol, s'ataronjava la tarda i després malves i violetes. Finalment la nit. Un cop de vent inesperat va fer espetegar una finestra, la bibliotecària es va alçar corrents i de sobte vaig sentir l'impacte d'una enorme bola de llum blanca contra el rostre i el pit.

És molt probable que deixés l'ordinador engegat, amb el servidor del correu obert. Aquesta és l'explicació que he trobat fins ara. Altrament no m'explico perquè l'endemà hi havia aquest missatge al meu correu:

Mail delivery failed

I a continuació, el text rebutjat. Un text que jo no he escrit mai.

Mare, per què em vas parir en aquest país? Tu estimaves el país, em penso, però sabies que era un país mesquí i més encara després de la guerra que van guanyar els botiguers. Vas estimar el país que et va maltractar d'entre els països on vas poder escollir de viure. Però jo no puc estimar el país que et va maltractar, mare, jo no puc. Jo només puc odiar aquest país de gent roïna. Mare: què em vas fer? Quina estranya herència em vas deixar, mare: sóc jo els qui he de dir que és una merda de país, sóc jo el qui ha d'emigrar?

Hauries pogut escollir França o Mèxic, però vas escollir la misèria. Els fills i els néts dels soldats republicans no hi pintem res, al país dels senyoritos, i tu ho sabies. Jo crec que ho devies saber.

Vas imaginar que jo podia reformar el país? Vas pensar que els teus fills eren super-homes? En què pensaves?

Tu sabies que, finalment, el teu fill faria allò que tu no vas fer: marxar. Marxar molt lluny i no pensar mai més en aquesta merda de terra. Deuries pensar en allò que pensa qualsevol mare des de la mare original africana: que els fills marxin i oblidin. M'ho podies haver explicat en algun moment. No ho sé... tal vegada ho vas voler dir però no vas poder. Tal vegada ho vas dir i jo no et vaig escoltar.

Enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Però no enyoraré la pàtria. Ara dorms entre romanins i alfàbregues i  farigoles. I jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera.

T'estimaré on siga que em trobi. No t'oblidaré mai. I sempre odiaré aquest petit país amb totes les meves forces.