El guia (stalker)

Camino per un camí amb els ulls closos. Duc una bena nuada al clatell. Pujo dalt d'un tren, sempre amb els ulls tancats. El ritme de les rodes de ferro quan passa de riell en riell m'explica una lleu noció del temps que duc avançant i de la distància transcorreguda. De vegades l'aire fa olor d'humit i de fusta podrida. De vegades és de greixos industrials, lubrificants per a motors de combustió lenta. De vegades pólvora cremada.

Trac-a-trac, tric-a-trac.

Recordo el somriure de la mare una tarda, quan li vaig dur una bossa de te de gingebre que havia comprat en una botiga d'un poble, molt lluny d'aquí.
-No m'agrada gaire, quin gust tan estrany, diu ella, ho va dir però ho segueix dient de nits, quan dormo i no la sento. Llavors s'alça de la taula lentament, pren la crossa i la sento com avança pel corredor a les fosques. Em preocupa perquè no deu veure per on camina però sento el tac-a-tac de la crossa i el xic-xac de les sabatilles corredor avall, vers la gola del llop.

A la ràdio criden, xerren, criden. Gol d'Alexis, gol de Messi. Avui, definitivament, l'aire ha decidit ser un aire de tardor i traïdor. Al bloc de pisos del davant les banderes es dilueixen sota una lluna de sofre. Les píndoles de liti s'escampen per les rajoles puntejades, a veure qui és el guapo que sap distingir pindoletes grises sobre rajoles de taquetes grises, blanques i negres. Estaven de moda als anys vuitanta. Crec que Lithium era una cançó de Nirvana, aquell grup del paio ros que durant un temps es va omplir el cap de cavall i al final de plom.

Les rodes xerriquen i s'aturen. És hora de baixar del tren. Tothom es mira i busca els ulls del guia. Potser és l'home que xarrupa l'ampolla d'aiguardent.