Veure-hi sense mirar

L'estiu m'ha dut a tancar-me per escriure, i avui m'adono que duc unes quantes pàgines escrites. Des de primers de juliol que em ronda la imatge d'un monjo medieval vagament inspirat en la torbadora pintura de Zurbarán. He escrit en llibretes (més portàtils que qualsevol enginy elèctric) i a la pantalla. A la pantalla vol dir que, tot sovint, em distrec llegint notícies o remenant carpetes d'arxius que comencen a ser antics. El temps és el fenomen més estrany de tot l'univers.

Ahir vaig saber que, en el món de les partícules subatòmiques, se suposa que el temps i l'espai no estan lligats. Això vol dir que --si jo fos una d'aquestes partícules-- podria ser al lloc A i al lloc B al mateix instant. Em pregunto si també podria viure en dos instants alhora, separats per anys, per setmanes o per dies. Entenc vagament --matusseramet-- que ara podria ser aquí escrivint i també on era ahir a la tarda, quan sentia com l'aire es refrescava en caure el sol.

Llavors he recordat que ara fa tres estius (o són quatre... o cinc?) també em vaig tancar per pintar una mirada. No hi ha dates anotades a les fustes pintades... Si ho recordo bé, volia representar una mirada que hi veu però no mira, instants simultanis, visions. Diuen els físics teòrics que d'aquí a uns anys (desenes, centenes) comprendrem millor. Però a mi m'agrada viure ara, no saber res i sentir-me rodejat pel misteri.