Amarga Marga Rugall

Disset de juliol, les onze del matí dins un bosc mediterrani

Invoco el nom de la bruixa damunt la pedra antiga amb una estranya giragonsa, per protegir-me. No sé si cal protegir-se, però és un vella argúcia de nigromant. Tot d'una el cel s'enfosqueix i es posa a ploure, però no canvio l'ordre de les vocals. M'amago a la balma i contemplo com les gotes fertilitzen la terra. El llenguatge de la natura és críptic i simbòlic. Tot sol, com un foll antic, llegeixo els versos d'una poeta morta sota el ritme de les gotes. Balma, núvol fosc i aigua: tant de bo d'aquest úter en sorgeixi un home nou.

Fa uns instants, els motors d'uns quads esberlaven la màgia silenciosa, i ara han emmudit. Potser els ha engolit un avenc miraculós que se'ls ha obert sota les rodes i per fi rodolen en un infern de benzina i màquines ardents als budells del món.

Una bèstia estranya tresca un xic més enllà de la roca, invisible entre les herbes altes. Després s'endinsa al bosc. Si és cert allò que explica l'historiador de la Vall Fosca, Catalunya va inventar la cacera de bruixes. Mentre desfaig el camí avall, sota grans gotes calentes, sento una presència que m'observa oculta entre les alzines. Per un instant intueixo el somriure agut de la Maria Mercè Marçal. No m'he après el poema de memòria però em ressona. Sempre m'ha fascinat aquesta mescla d'erotisme i d'esoterisme popular, lúcid i fosc, de la poeta.

Una dona sense home
és com un peix sense bicicleta

XII 

Els teus llavis. La fruita. La magrana... 

Àngel rebel, tot olor de gingebre.  

Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre. 

Vine amb verdor de pluja. Sargantana 

que em fuges pels cabells, sense frontera, 

al bat del sol, ales d'ocell nocturn! 

Serves per cor la Lluna o bé Saturn  

i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa 

Com una serp, cargola't al meu ventre 

i cerca'm, amb verí d'amor, al centre

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.

Ens fitarem errants, i en el desvari 

la lluna, cega, encendrà l'escenari.