1 de des. 2011

Offret

en el veinticinco aniversario de la muerte de Andrei Tarkovski



Amor mío:

Te escribo para contarte banalidades, ya lo se. Aunque a mi me parezcan cosas importantes, sólo son importantes para mi. Desde hace unos días el sol sale por el oeste y se pone en el este.

Las mañanas son noches. Cuando me levanto la luz se oscurece y se va, y siempre llego demasiado fatigado al final del día, cuando debería levantarse una aurora que ya no veo. Toda la jornada transcurre en un deseo nocturno de ti. Durante las horas visito las imágenes de ti. Sueño que estás conmigo, que nos paseamos por la arena blanca. En el principio del sueño, beso tu pie derecho mientras una gaviota se mete en la casa por el balcón abierto de par en par. El pájaro chilla y luego se vuelve al cielo, tu y yo nos reímos. Luego cogemos un tren, tu pierdes tu monedero, yo lo encuentro y te lo devuelvo. Hay luces y oscuridades: deben de ser los túneles. Al fin sólo recuerdo tu sonrisa blanca en tus labios rosas y blandos.

La radio de noche, ya se sabe: cuenta desastres y amenazas, anuncia catástrofes sin fin. Mercados, primas de riesgo, el paro, el consejero de Sanidad, el presidente electo y fascistoide con su zafia sonrisa de niño privilegiado. Apocalipsis en miniatura. La oigo, más no la escucho. Es un remoto eco de voces que al fin termina por parecerse al zumbido de un avión de guerra. Me cubro los oídos con las manos, cierro los ojos, junto las piernas y siento mi sexo pequeño y fláccido, presionado entre los muslos.

Si no fuese porqué deseo tu cuerpo más que nada en el mundo pensaría de mi que estoy aniquilado. Vencido por la iniquidad. Pero está tu cuerpo: tu cuerpo que tiene algo de bruja. Ni bruja buena ni bruja mala: bruja tan sólo.

Hoy he visitado el árbol seco que crece cerca de aquí.

Voy a quemar esta casa por ti, y así llegaré hasta tu cuerpo.

17 comentaris:

  1. És curiosa l'estètica de la destrucció. Els Millors busquen l'estètica?

    ResponElimina
  2. conquistar a través de la destrucciò. Com Boi Ruiz

    ResponElimina
  3. Així acabarem amb les retallades, fins i tot la casa ens prendran. Em sembla bé la teva pensada, abans de que ens la prengui el banc la cremem! Coneixo un de Sabadell que ho va fer.

    ResponElimina
  4. El desig de la carn com a únic referent, i envellir en la saviesa de saber-se proscrit.

    ResponElimina
  5. Bosch, no surto gaire de casa i procuro xerrar tan poc com puc, però avui haig de trencar el silenci: plas plas plas.

    ResponElimina
  6. La poètica del foc, de la fúria, de la ràbia... I el foc de la poètica, altrament dit amor. Sí, noi, tens tota la raó en el que dius i en el que calles, perquè el que importa és l'alè de les coses grans, de les coses importants, de les coses petites, de les cosas que no en tenen d'importància (una carícia, una mirada, una respiració compartida, un passeig, l'aigua, tot el que s'emmiralla a l'aigua, el cel i els nuvols, el vent.... aquestes petites coses que són la vida) . L'antítesi esdevé el camí, ja que la lògica està prostituida.

    ResponElimina
  7. Molt bó. Aqusta casa m´ha portat records de l´infantessa. Després de veure "Doctor Frankenstein" vaig dibuixar un molí a un cartró, el vaig retallar i li vaig calar foc sense treure el hule de la taula de la cuina: un mes sense tele ni tebeos per piròman. Salutacions. Borgo.

    ResponElimina
  8. Galderich: els Millors no busquen l'estètica. Busquen allò que han buscat sempre els de la seva calanya: mantenir els privilegis a costa de que els altres ens fotem.

    ResponElimina
  9. Francesc: la diferència és que en Boi vol destruir la sanitat pública per construir la privada, que és diferent. No hi ha l'impuls revolucionari sinó el més lamentable interès privat.

    ResponElimina
  10. Aris: la solució de la terra cremada s'ha practicat sovint en temps de guerra. Ara que ens demanen uns sacrificis com si fossim en temps de guerra no m'estranyaria veure-ho més sovint. De tota manera, abans que cremar la pròpia casa jo provaria de cremar una oficina de La Caixa.

    ResponElimina
  11. Joan: sí senyor: tenim pocs referents clars. I el desig n'és un. Sense ell no seríem quasi res.

    ResponElimina
  12. Matilde: fas bé de sortir poc de casa: pel que s'ha de veure... O sigui que moltes gràcies.

    ResponElimina
  13. Juan: No puedo salir a saludar a escena, pero como si lo hiciera. Quizá este se un próximo video.

    ResponElimina
  14. Eastriver: això és el que volia dir, i el que explica magistralment Tarkovski a "Sacrifici": que les coses importants del món són les petites, els nostres gestos i la nostra relació amb la natura, en sentit privat i íntim.

    ResponElimina
  15. Miquel: jo tinc uns quants records semblants de la infantesa, amb més d'un hule greument afectat i alguna clatellada per fer-me desfilar cap a l'habitació.

    ResponElimina
  16. Som cendres revivint, sols o acompanyats, el foc. Estem en permanent camí de tornada. Cap a l'Est, que és on neix el Sol, el foc, la vida. No vam demanar la vida, per tant, només podem renéixer. I les flames que cremen no són les de l'Infern. Són la dolorosa però càlida percepció de la consciència.

    ResponElimina