A propòsit de José María Fonollosa

Aquella nit havíem begut massa. Ho sé perquè després em van explicar que havia recitat poesies del Fonollosa per l'Avinguda del Paral·lel en veu molt alta, primer caminant i després assegut en una terrassa de mala mort, d'un bar que es mereix que li calin foc. I jo no me'n recordava de res.

Però el temps no es perd mai del tot: dels quatre que bevíem i voltàvem tot esperant l'albada de Barcelona, un d'ells va venir pocs dies més tard a demanar-me que li deixés el llibre d'en Fonollosa.
-El dels poemes que ens va declamar -va dir. I va ser ell qui em va narrar aquells fets.
Li vaig cedir el llibret amb un cert recel, com si la intuïció m'advertís. Però vaig creure que la intuïció m'ofenia, i no la vaig escoltar. M'agrada fer aquesta labor divulgadora.

Apenes dues setmanes més tard, la Xaro (que és la parella de l'home que s'havia endut el meu llibre) va tenir una discussió excessiva amb mi. Excessiva i quasi feréstega, inútil i absurda: ella votava l'Esquerra Republicana i jo Iniciativa, i aquell dia no em vaig poder estar d'insultar-la per la seva preferència. Què hi farem: de tant en tant no me'n puc estar. Com que vam acabar molt malament, a mitja discussió vaig saber que el meu impuls tenia un preu. Perdre el llibre per sempre. No tornar a veure mai més la Xaro i el seu nòvio m'importava un bledo. Ell també és una mica fatxa.

*     *     *

Durant un viatge a Extremadura, vaig endur-me uns quants cedés per anar fent la carretera més lleu. Un d'ells fou precisament Albert Pla supone Fonollosa. Una lectura de Fonollosa molt intel·ligent, equilibrada i sobretot ajustada a la veu del poeta, al seu to. I jo diria que la peça de l'Albert Pla on els arranjaments musicals assoleixen la seva fita més alta i més delicada.

Entre Cáceres i Badajoz hi ha una carretera molt llarga i molt avorrida que transcorre entre les deveses dels alcornoques majestuosos. Tant és l'avorriment que vaig decidir fer una marrada i arribar-me a Alburquerque. Vaig visitar el castell i per aquelles coses que passen de vegades a la vida, vaig acabar anant a sopar amb la guia turística, una noia de nom Mònica. Durant el sopar li vaig parlar del Pla, i va resultar que n'era molt admiradora. Li vaig deixar el meu cedé i li vaig que quan tornés amunt passaria a recollir-lo. Però a Badajoz em van distreure molts estímuls i vaig oblidar-me de passar per la vila del Castillo de Luna. Allà deu ser encara el cedé de l'Albert Pla, si és que la Mònica el conserva, es conserva a sí mateixa i segueix vivint en aquell indret.

*     *     *

Allò que em fa més ràbia de tot el referit a Fonollosa va passar el 1994, a la vila de Santa Coloma de Queralt.

Un matí de diumenge vaig explicar-li a una senyora molt culta, molt bonica i molt jove qui era Josep Maria Fonollosa, la seva obra. Aprofitava que la senyora sí votava el mateix partit que jo, i això sempre hi ajuda: les afinitats obren moltes portes. Vaig extendre'm en consideracions sociològiques sobre Catalunya: com tracta els qui no escriuen en català, què fa amb els poetes incorrectes, etc. Es tractava de retenir-la amb discursos vagues tanta estona com fos possible. Ella m'escoltava perquè és educada i culta, però alguna cosa no acabava de funcionar. M'adonava que alçava una cella cada cop més enlaire, com si contemplés la possibilitat d'escupir-me a la cara en qualsevol moment.
Finalment, es aixecar de la taula, va llançar una moneda de vint duros contra el marbre i mentre es calçava les ulleres de sol:
-No entenc com pots parlar-me d'aquest fatxa, ja sé qui és. Aquell que es va matar fa poc, en una carretera, a Orriols. Queda't el canvi.

Em vaig sentir desvalgut com mai no m'hi he sentit. Aclaparat, profundament desanimat. Tant, que no li vaig explicar que ella em parlava d'Antoni de Senillosa, que no és Fonollosa. Però tampoc no hauria servit de res voler desfer la confusió. Una maleïda i remota coincidència fonètica m'havia esguerrat el matí d'aquell diumenge, tan assolellat i tan prometedor.

Capaltard, tancat a casa vaig remenar la premsa i vaig llegir àvidament la crònica de l'accident de Senillosa. Apassionant: de nit, l'Antoni va xocar frontalment contra el cotxe que conduïa un guàrdia civil. Van morir tots dos en la col·lisió. Me'n vaig adonar que el poeta podria haver escrit alguna cosa sobre aquest accident. I com que el poeta no podia perquè havia mort abans que l'aristòcrata, potser em tocava a mi. Però jo me'n sentia incapaç. Tot era lamentable, i l'endemà fou un dilluns tèrbol i emboirat que quasi no recordo.

Ben poques vegades vaig tornar a intercanviar alguna frase amb la jove, culta i bonica senyora de Santa Coloma de Queralt.