Estimo la Mercè com no he estimat mai ningú. L'estimo amb follia, amb desesperada follia. Sé que no li agradaven els homes i per ella m'hagués transformat en dona. Per ella sí.
I davant la impossibilitat d'un amor correspost (perquè la Mercè no em feia cas llavors i ara és morta) vaig provar d'estimar la seva germana. Que és viva. Però no en vaig saber prou. No era el meu destí emparellar-me amb cap de les germanes Marçal d'Ivars d'Urgell.
La casualitat va fer que conegués sa germana, que se li assembla tant. Però em demanava què passaria si mai em trobava enmig de les seves cames: li diria que l'havia buscada entre els morts? No.
I si durant un temps hauria venut la meva ànima per jaure entre aquelles cames, també és cert que poc després només llegia La passió segons Renée Vivien i ja no pensava en cuixes ni sexes. Només en aquelles pàgines com núvols enormes.
El dia 13 de novembre del cinquanta-dos va néixer la Mercè, de manera que en menys d'un mes hauria complert els cinquanta-nou anys de vida. Jo diria que, ara que em trobo als quaranta-sis de la meva, encara em sento capaç d'estimar-la. Viva o morta, com els cartells dels fugitius en els westerns.
Només hi vaig parlar un dia, a la vila d'Igualada. Va venir a presentar la novel·la i jo li vaig fer una pregunta. Mai no oblidaré aquells ulls cansats que em responien. Érem quatre senyores grans i jo. Jo no li vaig dir t'estimo perquè sóc idiota. Si hagués sabut que poc després et moriries no hagués fet cap pregunta i només hauria dit t'estimo. Tu t'hauries endut aquest amor a la tomba, i jo també.
Tinc quatre setmanes per a dir-li que l'estimo encara. I com que no sóc gelós convido els altres pretendents i les pretendentes. Ens veiem el dia 13 de novembre on tu vulguis.
Vaig tenir la sort de tenir-la de professora de literatura a l'institut. Sort perquè em va permetre descobrir-la com a poeta i conèixer-la com a persona (més tard li faria alguns cangurs de la seva filla Heura). De literatura no en vam aprendre massa, no li interessava gens fer classes a uns adolescents que tant se'ls hi enfotia el què explicava, però suposo que viure de la poesia era prou complicat, recordo, però, bones converses amb ella.
ResponEliminaUna història d'amor molt bonica (i trista).
ResponEliminaNoemí: imgino perfectament aquesta actitud... qui no la tindria?
ResponEliminaSM: Vols dir que hi halguna història d'amor que no sigui trista?
ResponEliminaHi ha dones que costa molt poc estimar . . .
ResponEliminaPuigcarbó: n'hi ha moltes, però per fortuna hem de triar seleccionar. Un altre tema és si tenim tanta capacitat d'estimar, no?
ResponEliminaSempre em xoca aquestes persones que es moren tan joves i que ens han deixat una obra. que hauria pasat si no haguesin mort?
ResponEliminaDesprés d'estimar-nos a nosaltres mateixos no sé si en sobra gaire,
ResponEliminaQuan érem jovenetes, amb una amiga ens agradava dir allò de "una dona sense un home és com un peix sense bicicleta" tot fent-nos les xules...
ResponEliminaGemma Sara: això del peix sense bicicleta m'ho hauria d'apuntar, dóna per fet que algun dia ho aprofito.
ResponEliminaPuigcarbó: a nosaltres mateixos ens hem d'estimar una mica. Perdona si em poso trascendent, però estimar els altres (en sentit universal) sóna més alegries que fer-ho a un mateix.
ResponEliminaRecordo al Poveda a l'Ateneu 9 Barris... Mal dit, tornem-hi: Mai de la vida oblidaré al Poveda a l'Ateneu. ENORME i jugant, com qui diu, a casa... "La trena negra" i totes. Al·lucinant, tal vegada el concert de la meva vida! I aquella del públic que es va enfilar a l'escenari argüint que: me las sé todas, que cuando le doy al mocho te coreo que no veas. I acte seguit es ja els tenies a tots dos refilant versos del Martí Pol. I quan al Miguel se li va acudir dir que a la sala hi havia l'Alzamora i uns centenars de gorges es van posat a cridar: que salga el poeta, que salga el poeta... I allà tens a l'esquifit de l'Alzamora camí de l'escenari. Memorabilíssim!
ResponEliminaAfegiré un moment d'absoluta intimitat que em va explicar el portentós Santiago Latorre. Si res podia destacar dels dos anys passats com a tècnic de so a l'estudi del Marc Parrot eren: la descoberta del Pi de la Serra -un home com no en queden- i aquell instant en què va anar a ajustar el micro al Poveda i va rebre l'embat de la seua veuassa a la curta distància. Sé com va ser de decisiu aquell moment... Per a mi també ho hauria sigut; la trena negra a un pam de la cara. Imagina... imagina.
Girbén: jo vaig veure el Poveda a la sala del Taller de Músics (on he vist grans moments). Amb micro o sense (perquè no el necessita) fa posar els pèls de punta i al cap de poc ja et surt de fer palmes i picar de peus, cosa que no sé si és correcta però és inevitable.
ResponEliminaDiuen que el va descobrir l'Amargó i el v anar preparant, però sense la força natural que du a dins no hauria fet res. Agafes qualsevol cosa d'ell i comprèns què coi és el flamenco.
Vaig arribar tard a la Maria Mercè, però vaig arribar per quedar-m'hi. Perquè "hi haurà amor engrunat al fons de les butxaquees"...
ResponElimina