Des que ha despuntat el dia que ho estic veient. Arriba des de l'altra banda, travessa les persianes i em dibuixa traços als vidres del balcó, als porticons. Per un instant he vist un pentagrama, però després les línies han començat a créixer i a enfilar-se com si vulguessin escriure a tota l'estança.
Fins fa poc aquesta cambra del pis era quasi buida i no sabia què fer-ne. Ara, inesperadament, és l'estança més plena, on hi passo més hores.
Sé que em vol dir alguna cosa, que aquestes línies contenen un missatge, potser hi ha petites lletres blanques i resplendents amagades, potser són les miríades de pols refulgents les que contenen els signes. Però sigui com sigui no sé llegir-ho. Algú m'escriu en un codi desconegut i alhora no coneix el meu. A la nit li deixo notes escrites en una llibreta, amb lletres ben grosses i de cal·ligrafia acurada. Al matí trobo aquesta escriptura de llum. Ho provem, però no ens comuniquem.
Li ofereixo el palmell de la mà perquè m'escrigui a la pell. La hi deixo uns minuts. Imagino que algun signe hi quedarà estampat. Però el sol de l'octubre no té prou força. Apenes si em deixa una escalfor lleu.
Ressegueixo les ombres a les rajoles roges del balcó. Per si les lletres haguessin quedat allà. De vegades intueixo un signe clar, però després es fon, o descobreixo que tan sols me l'imaginava.
Quan a la tarda em poso escriure me n'adono que sempre usem tinta fosca. Les meves lletres són d'un negre dens, de tenebra. Ara de sobte em desconcerta pensar que en diem negatiu dels traços blancs escrits sobre negre. Vinc del fons del mar, d'un abisme d'aigua pregona i tèrbola. Vaig voler arribar a la llum, però no hi vaig arribar.
(Esbjörn Svensson va morir el juny del 2008 en un accident mentre practicava el submarinisme).
A l'ombra sobre Innsmouth, Lovecraft parla de les criatures marines que busquen la llum quan surten de l'aigua...
ResponEliminaAris: és que Lovecraft és un metafísic i un poeta, amagat darrera els seus contes escabrosos. Però queda clar que els relats tenen una lectura més espiritual.
ResponEliminaNo tinc tinta a les venes, ni els colors agafats a la mà segueixen el que he imaginat. Per aixó, preparo la imatge i preveient com és previsible la llum del dia, espero que dibuixi el que he somiat, Llavors disparo.
ResponEliminaTambé faig servir la càmara com si fos un pinzell i manego la llum tant com puc o com sé. No tinc tinta a les venes, ni els colors agafats a la mà segueixen el que he imaginat. Per aixó, preparo la imatge i preveient com és previsible la llum del dia, espero que dibuixi el que he somiat, Llavors disparo.
Misteral: el teu comentari-poema encaixa, com l'anell al dit. Però la fotografia també té un marge d'imprevista, fins i tot la digital: algunes fotografies que havia fet per a il·lustrar aquest text han sofert un tràgic acident i s'han perdut. En concret, les mans sotmeses a les ratlles de llum.
ResponEliminaNo sé què faríem si tinguéssim tinta a les venes.
Ostres, blogger m'ha boicotejat! Has fet una sèrie d'apunts molt interessants i ara me n'assabento!
ResponEliminaMúsica, imatge i paraula... com a motiu de reflexió i de memòria dels oblidats (què ràpid que oblidem!).
Tres llenguatges que en principi són incompatibles però què ben lligats que queden. A veure si amb la llum aconseguim fer aquesta unió.
jo no aspiro a comunicarm-hi, agafo la cámara a trenc d'alba, enfoco, disparo i la llum parla per si sola.
ResponEliminaGalderich: doncs mira, si el blogger ja et deixa ara et trobaràs una pila de cosetes que t'esperen... no sé si aquesta sèrie em durarà gaire, espero que una mica més... Salut i feliç dia de Sant Galderich!
ResponEliminaPuigcarbó: pel que em dius, tu també t'hi comuniques. No dissimulis.
ResponEliminaBrutal la imatge del Sr. Spejbel! Per un moment t`he imaginat com en JF Sebastian de Blade Runner i les seves criaturetes. Inclús una de les fotografies, el contrallum de la persiana abaixada, em fa pensar amb una escena de la pel•lícula.
ResponEliminaUdols.
Lluís,
ResponEliminaNo cal que li responguis. La llum et diu milers de coses a cada moment. Només cal saber mirar i tenir calma i paciència. Per cert, un post molt bo. El senyor Spejbel sempre em provoca molta tendresa; sembla una mica desorientat a dins de casa. Massa missatges de llum alhora.
Llop: el senyor Spejbel recorda en algun moment els invents del Sebastian de Blade Runner, és cert. Fins i tot en la seva candidesa. A mi mateix jo no em recordo el Sebastian, però seria terrible tenint en compte la seva mort (elíptica, per cert)...
ResponEliminaMaite: és veritat, no cal respondre, n'hi ha prou amb mirar i escoltar. Ja hauràs vist que està dedicat al pianista suec. Em va impressionar molt descobrir que havia mort ofegat després de dur dies escoltant les seves peces, i imaginant-lo tan feliç.
ResponEliminaL'Oriol (per un altre canal ha dit): El tema "Viaticum" que has penjat de l'Svensson és tremendo, és perfecte, però és que absolutament tots els temes que he escoltat d'aquest trio estan a aquest nivell altíssim.
ResponEliminaEl copio i l'enganxo sense permís (ja em perdonarà la indiscreció), però crec que cal posar-ho perquè el protagonista del post no és ni Spejbel ni Lluís, sinó Svensson.