Cocafarbarojaïna (Pío, Carl i Carles)

No li agradava la feina que feia. Amassar el pa de nits, aquella polseguera blanca. No sé si Pío Baroja havia vist mai el Vampyr del Dreyer: a l'escena final, el metge de Courtempierre mor sepultat sota tones de farina que li aboca el moliner en un acte de venjaça i de purificació. Molts cops m'havia demanat a mi mateix: perquè el Dreyer va escollir la farina a l'hora de sepultar el metge malvat? Perquè el blanc pot resultar tan assassí? I tot d'una llegeixo que Pío Baroja havia treballat de forner, que va odiar aquesta feina. Llavors veig la farina tan blanca que omple els narius, destenyeix el color, envelleix els cabells i ofega, ofega...

Havia estudiat medicina, però sembla que quan veia la gent malalta se sentia malalt ell mateix. No li agradava gaire el País Basc on havia nascut. Va negar que existís la llengua èuskara, trobava que era una ficció de filòlegs rampants.

Va donar tombs i va fer feines, fins que un dia va decidir posar-se a escriure i prou. Escriure i prou, sembla estrany, terrible i complicat. No crec que això m'agradés, tot i que també he fet unes quantes feines que m'han dut amunt i avall del plànol. I tampoc no m'agrada gaire Barcelona. I no estic gens segur que m'agradi Catalunya. I penso que la llengua catalana podria ser una ficció. Una ficció tan meva com els meus altres fantasmes. Com la por de morir-me, o la por de morir-me massa sol. O la por de no tornar mai més a Menorca.

I finalment en Pío es va morir un trenta d'octubre. No sé si duia la boina posada, o posada i empolsinada.

Aquest vespre he decidit que escriuria i prou, ni que només sigui per un vespre. Deixaré els plats per fregar i el lavabo per repassar. No planxaré, ni tan sols no regaré les plantes. Soparé qualsevol cosa freda, no recolliré la roba, deixaré la finestra oberta, tal com està. Si la boira vulgués entrar durant la nit, que entri.

Per no sentir-me tan sol he posat un cedé a girar, la banda sonora de la pel·li Actrius. Carles Cases, 1989. Sona enmig de la cambra i només puc dir una cosa: m'agradaria que allà on sigui que és en Carles Cases, li arribi l'eco dels seus propis acords. Acompanyen molt. I això és molt més del que puc demanar i esperar de molta gent. Del que puc donar jo mateix als altres.

Qui pugués escriure només, o composar música només. I prou. Mai més amassar la farina, de nits, amb aquella ditxosa polseta blanca com la cocaïna que se't fica per les orelles i blanqueja les pestanyes d'una en una. Que et desvetlla i et posa de mal humor o que t'enterra en silenci sota tonelades de collites de blat de pagesos llunyans, indiferents.

Luisito, que se vio mimado por sus tíos, dejó pronto de hacer la vida que le recomendaba Andrés; no quería ir a tomar el sol ni a jugar a la calle, se iba poniendo más exigente y melindroso.
La dictadura científica que Andrés pretendía ejercer no se reconocía en la casa.