Incineració (del senyor Spejbel)

Em sento predisposat a creure que el senyor Spejbel va jugar amb mi. Que ell ho havia planejat tot, i que jo vaig ser el seu instrument, el seu titella. Coneixia el meu caràcter i les meves febleses. I deuria saber que si es presentava un diumenge al matí em trobaria de mal humor. Per això deuria escollir el dia i l'hora.

Hauria d'haver intuït que el senyor Spejbel amagava una ànima de màrtir rere el somriure bondadós i tranquil. Però les coses sempre les comprenem més tard. Després. És després que t'orientes pel plànol, que saps perquè vas dir una paraula i no una altra, que entens què feies en aquell lloc. De vegades és molt més tard que comprèns perquè vas despenjar el telèfon o perquè vas deixar-lo sonar. Perquè vas respondre una carta o perquè la vas llençar sense obrir-la. Perquè vas escollir el camí de l'esquerra: quan ho vas fer tan sols senties una vague intuïció, un impuls irracional.

Penso que el senyor Spejbel deuria voler desaparèixer, però no deuria haver trobat un bon motiu. Què fas quan no trobes un motiu per tu mateix? Doncs és ben senzill: busques algú que el trobi per tu, i que et faci desaparèixer en virtud del seu motiu.

Això és el que ell deu haver fet amb mi. Ho entès ara que ja és tard. Ara és tard: aquesta oració és una tautologia. L'ara sempre ha estat tard. No comprenc perquè no em puc reconèixer en el present: tan sols em recordo dels dies passats i comprenc les coses que em passaran. Les que entendré després.

Fa molts anys un home va tenir aquest mateix somni, però molt abans que jo. I dic jo que deuria filmar-lo perquè deuria voler saber què volia dir, per si després i més tard el podia comprendre.