Viure a Caldas de Monfortinho (Ave Mundi luminar)

El dia 7 de febrer de 2011 algú va trucar a la porta del pis, cap a migdia. Vaig tardar una mica en obrir perquè m'acabava de dutxar i alhora preparava el dinar. Visc en una ciutat petita, i en una escala de quatre veïns, de manera que les visites sempre són conegudes.

Però aquell dia no ho era. La primera imatge que em va venir a la ment fou  que davant meu hi havia un espantaocells. Barret de lona clara, camisa de quadres baldera, pantalons foscos relligats a la cintura amb un cinturó de cuiro vell, una gavardina de color sèpia, gastada i tacada, i esquitxada de fang als vorals. Als peus, unes sandàlies de to franciscà, molt inapropiades per a finals d'hivern a l'estepa lleidatana. Inapropiades a no ser que sigui el teu únic calçat. Una olor estranya de nicotina i de colònia barata: la barreja em va despertar la imatge d'alguna cosa antiga, remota. D'una antigor que només aconsegueixo explicar així: és com si recordés que fa molts anys, quan jo era petit, hagués descobert la olor que fa un objecte molt vell.

L'home no va obrir la boca, uns llavis prims i pàl·lids que semblaven el tall que fa un ganivet damunt la pell tibant d'un rostre eixut. Em va allargar la mà per donar-me un paperet doblegat en quatre. Un cop el vaig agafar, va girar cua i va marxar. Hi havia una adreça que no em deia res: un número i un carrer del poblet de Monfortinho, a Portugal. Vaig mirar per l'ull de l'escala: ja no hi era. La porta del carrer sempre és sorollosa i no obstant no l'havia sentida espetegar.

No fou fins a l'estiu que em vaig sentir predisposat a viatjar a Monfortinho. Per si res de tot allò no tenia sentit, havia previst seguir endavant, arribar a Coïmbra i resseguir la costa portuguesa en direcció al sud passant algun dia a Lisboa. Mil kilòmetres i una mica més, setanta euros de benzina en el petit Renault que a la fotografia passa pel pont de l'emperador August a Alcántara.

En arribar a Monfortinho em vaig adonar que alguna cosa ressonava dintre meu, una vibració desconeguda.  Eren tot just les vuit del matí d'un diumenge de final de juliol, i el poble romania en un silenci tan profund com si l'haguessin abandonat. Vaig aparcar a l'esplanada davant del balneari, que tenia les portes obertes però apenes si hi havia arribat cap treballador. Al jardinet del davant un jardiner taciturn i mandrós retallava les males herbes. No deu haver-hi feina més desagraïda que aquesta.

 

Vaig voltar pels carrers. A cada cantonada percebia una presència fugaç que em defugia. Algú s'amagava de mi i es reia del meu neguit. En girar una cantonada, les flors d'uns testos es belluguen com si algú les acabés de fregar mentre corria enllà. Un gos que dormia té el cap alçat perquè ha percebut algú just abans que jo me'l trobi. Però ja no hi és. M'apresso, però sempre és en va.

Giro cua. En arribar m'ha semblat veure un cafè obert. M'assec a la barra, però quan duc vint minuts d'espera decideixo que no cal seguir: aquí no vindrà ningú a demanar què vull. Quan miro la cafetera descobreixo que aquesta màquina deu dur molts anys aturada.

Surto de nou al carrer, però l'aire s'ha aturat. Un ocell indefinible ha congelat el vol i roman suspès, burlant-se de les lleis universals davant meu. Tinc la impressió que camino per una fotografia. És llavors que començo a prendre consciència del dolor que em punxa des de l'espatlla esquerra i baixa pel braç. Aquest aire quiet és irrespirable, no penetra la tràquea ni arriba als pulmons. Això no és una broma, em dic, això va de veres. Sento veus atabalades. Algú ha dit "Jesús", n'estic segur. Però si no he esternudat! li volia dir.

Quan comprenc que no em puc moure decideixo no oferir cap resistència ni lluitar contra els músculs desobedients, i deixo que el cap reposi sobre l'herba. Em sento bé, em sento tranquil i molt bé. Arriba la guàrdia urbana i el rostre d'una agent amb cabells blancs s'inclina sobre meu per observar-me. Em fa gràcia que dugui justament les mateixes ulleres de montura daurada que duia la mare quan es va morir, el dia 31 de gener, set dies abans de rebre aquesta adreça. Són les ulleres que li vaig treure dels ulls perquè ja no li calien: els àngels menuts que l'acollien deuen saber com es fa per obrir els altres ulls. Els ulls que no requereixen correccions òptiques.

Li somric. M'agradaria explicar-li la coincidència, però no em surten les paraules. Com vols parlar sense aire? M'ho pregunto a mi mateix: com vull parlar si no tinc aire dintre els pulmons?

In memoriam Richard Wright, 1943-2008

I també en memòria de Gary Moore, que es va morir precisament el dia 7 de febrer de 2011
El món s'acaba a poc a poc i amb bona lletra, ordenadament avança