Remix

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.

De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?

Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 

Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 

I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 

Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 

Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 

Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Ella apaga, tanca el llum, surt. La psiquiatra deu haver anat a preparar el rebut. No sé si aquesta cançó sona a la ràdio d'un veí o dins del meu cap. Sento que tinc la boca seca i una humitat freda al pit.

Sento que aquí dins hi havia algú més que s'amaga. Ho veig tan clarament com les parets, les butaques, els diplomes penjats. Però marxo sense girar-me. Quan arribo a casa escolto el contestador del telèfon 637549422, on ella solia trucar als vespres entre nou i deu de la nit fins al dia 31 de gener, quan ja no va poder trucar perquè havia creuat a l'altra banda del mirall. A la banda d'aquí on jo m'estic, els seus dits eren freds i immòbils. Dits que ja no teclegen telèfons, llavis que ja no articulen paraules. Com en els somnis.

-Una magnífica evocació d’uns records i les ombres que els acompanyen. M’ha fet estremir, especialment quan relates la trucada ‘post mortem’ de la teva mare. La pervivència de la gent estimada en els petits detalls que resten és la tangible realitat dels vincles i els afectes. 

-La sèrie que dediques a la teva mare sempre emociona i fa estremir.

El sol el pon una hora més tard a Portugal. I allà a Castelo Branco és blanc i potent. I tan aviat sembla que dóna vida com la treu: el desert dels carrers morts pel sol.

-El primer impuls ha estat dir alguna cosa sobre el record de la mort de la meva mare i del meu pare, però hauria estat fora de lloc. Aquestes experiències son personals i intransferibles; es poden entendre, però no compartir.

-M'ha sorprès l'enllaç. L'espelma virtual em sembla una continuació dels teus apunts. Tremolosos i d'aspecte fràgil, però resistents al vent.

-Aquesta persecució del temps m'ha recordat una mica L'illa del dia d'abans de l'Eco.

-Els records poden semblar fràgils però aquest post transmet fortalesa i emoció.

-És curiós, el meu sogre quan ja feia sis mesos que havia traspassat va rebre una carta de l'hospital per operar-se de la próstata. Com obviament no varem contestar ni es va presentar van acabar trovant el telèfon de casa seva i van trucar preguntant per ell. La meva sogra de que l'espitxa de l'ensurt que es va endur.

-Ja sé que no t'agraden els comentaris ensucrats. Jo no sóc conscient de fer-n'hi, perquè els coses que dic les dic tal com les penso, i ara penso que aquest es un dels post que més m'han agradat de tots els que t'he llegit. M'ha semblat ple de melangia. I si ho trobes ensucrat ho sento molt.

Petons de pantera.

-És molt colpidor, com rebre una trucada del més enllà. Les noves tecnologies ens vampiritzen, prenent el nostre lloc i parlen per nossaltres. Borgo.

-Es muy aterrador eso de recibir noticias del más allá. Yo estuve recibiendo multas a un coche que fue mío hasta cuatro meses después de haberlo entregado en un concesionario para el plan RENOVE.