L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...].
Fa poc més d'un any vaig penjar un conte en un altre blog, i avui -no sé com- l'he retrobat. Gairebé ni me'n recordava. Només n'he pres un fragment, el que parla de tocar de peus a terra. Ho he volgut il·lustrar amb una fotografia meva, perquè aquest apunt està destinat a un sol lector: a mi mateix. Això ho fem molts autors moltes vegades. Jo tan sols ho dic, en una mena de rampell d'honradesa.
-Què coi has d'entendre! És clar que ho entens! Eres tu, Àngela, eres tu el fantasma sense peus!
L'Àngela se sent desconcertada com mai, perquè tot sembla que s'hagi girat contra seu i les seves espectatives, però especialment perquè no ha vist mai en Perot en aquell estat, irritat i quasi agressiu. Pensa que el coneix poc, que mai coneixes ben bé algú i menys encara un home. Sense saber què fer, ni dir, ni cap on mirar, abaixa els ulls com per fer una pausa abans de dedicir. I llavors descobreix que no té peus ni sabates. Més avall de la vora dels texans no hi ha res, un pam d'aire fins arribar a terra.
L'autor necessitava dir-li al seu lector que, si bé el seny popular diu que cal tocar de peus a terra, a mi em costa. No sé si és perquè la terra catalana em costa cada dia més.
Encara que l’article et tenia com a únic lector, jo no he pogut evitar llegir-lo (principalment perquè l’advertència estava ja ben entrat el relat).
ResponEliminaEn un moment en que els refranys populars tant ajuden a aquells que ens volen fer combregar amb rodes de molí amb dites com: “No estirar més el braç que la màniga”, “Apretar-nos el cinturó” i “Tocar de peus a terra”, evoco, com tu, per la rauxa. I no em refereixo a rauxes de gaudis i fruïcions terrenals (que també), sinó a la rauxa mental.
Un udol.
Llop: a la llista de grans refranys del present, també hi tenim aquell impressionant "peix al cove" que el portaveu del govern dels millors ja ha pronunciat davant dels micròfons, inalterable el ademán.
ResponEliminaTal com dius, aquí jo parlava més de les rauxes mentals: sense peus a terra, poca terrenalitat hi ha...
I doncs, Lluís, en quina terra et sentiries acollit? Jo, ara per ara, vull encara que la terra sigui aquesta, són els de dalt els que emprenyen.
ResponEliminaEsperat, que ara venen les municipals i això es comença a escalfar.
ResponEliminaAqui, com no t'en vagis d'anacoreta a dalt d'una muntanya o de misioner a l'Africa...
LLuis, després em llegeixo el conte.
Zel: aquest apunt vol jugar amb aquest equívoc, precisament: la diferència entre terra (la terra en sí) i territori, i polítics que governen el territori. És el que m'emprenya d'aquests nacionalistes que ens governen, que deliberadament barregen els conceptes per poder-nos anar collant amb l'excusa de la pàtria.
ResponEliminaAris: porto 100 dies esperant que s'escalfi, a veure si és veritat. D'entrada, espero que la gent no sigui tan ingènua i no votin els millors per segona vegada.
ResponEliminaPer tocar de peus a terra s'ha d'anar descalç i veig a tothom calçat!
ResponEliminaAixí doncs, descalcem-nos i sense talons, soles i altres galindaines pediculars potser coneixerem millor el que ens envolta i podrem donar un cop de peu a més d'algú que es creu el millor sent el que és, que és pitjor encara!
molt bo el conte, pobre fantasma!
ResponEliminaA mi em fan pena els fantasmes, sempre vagant cap aqui cap alla...
Galderich: aprovo la proposta! En Pau Riba ja ho fa sovint, això d'anar descalç, i la gent se sorprèn... Tot i que per a donar una puntada de peu al cul dels millors, valdria més calçar-se unes bones botes.
ResponEliminaAris: en nom del fantasma (del conte), gràcies per solidaritzar-te amb ell. A mi també em fan pena, i aquest era el tema del conte: que ha de ser penós ser un fantasma. Tot i que podrien arribar a candidats a alcaldies, fins i tot (o regidors d'Urbanisme).
ResponEliminacal tallar-se els peus per il·lustrar aquesta foto? em sembla una mica exagerat de la teva part.
ResponEliminaPuigcarbó: tens raó, em fa una mica de mal. Però en Boi Ruiz m'ha donat hora per reimplantar-me'ls a la tardor de 2021.
ResponEliminadiria que tel's hauràs de reimplantar tu. Jo ja estic fent un curset de cirurgià per correspondència al CCC per si m'haig d'operar
ResponEliminaah! no t'oblidis de guardar-los al congelador.
ResponElimina. . . i no desglacis la nevera en aquest temps.
ResponEliminaPuigcarbó: potser m'implantaré uns monopatins, ara que els Mossos d'en Puig s'han comprat armes noves per disparar contra els manifestants... un bon programa d'estalvi!
ResponEliminaPuigcarbó: això serà si puc pagar les factures d'Endesa...
ResponEliminaPuigcarbó (i 3): no la desglaçaré pas, perquè segurament em caldrà mantenir les idees clares... i el cap fred. Ja saps què diu l'Arturo: cor calent, cap fred!
ResponEliminaen pau va descalç i sense mitjons no calçotets com va dir a l'om
ResponEliminaRiera: sí, ja veig que els seguidors d'en Riba anem entrant sovint...
ResponElimina