Last minutes

-Perquè has escrit un títol en anglès? -diu la veu a l'altre cap del fil- Tenia la impressió que no hi cauries mai...

Em sap greu. És una paràfrasi abreujada de Last days, la pel·lícula que explica amb crueltat i anècdotes banals els darrers dies de Kurt Cobain quan, acorralat contra els seus fantasmes, no troba la porta de sortida. No se m'ha acudit un altre títol. No m'agrada escriure en anglès: em sento com si li vulgués demostrar a algú que parlo o que escric una llengua que apenes entenc i balbucejo. De vegades trobo blogs on algú cita Ciceró o Marc Aureli. És fàcil trobar-hi aforismes. Sèneca, per exemple.

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

No sé què vol dir. Suposo que es refereix a sí mateix: viu del negoci de la construcció i alhora es fica en política. N'enganxa una frase i vol fer(-se) creure que l'ha llegit sencer, que l'ha digerit, que l'entén i el domina. La tradueix en una tipografia diferent com si vulgués dir(-se): jo entenc el llatí, però com que tu potser no, t'ho explico. I per això, segurament, afegeix una negreta que no és de Sèneca, però fa saber que sap distingir les paraules-clau. Som animetes vagues... ens fiquem on no ens demanen, en sortim airosos o escaldats. Tot depèn de com ho expliquem després, davant dels amics, davant del mirall de la pantalleta.

Hi ha algun element universal en els darrers moments de qualsevol cosa, de qualsevol persona. La darrera cosa que li vaig dir a la mare es referia a la seva impaciència, era alguna cosa així com tranquil·la, espera, ja s'aniran arreglant les coses. Hi ha una ombra comuna, un silenci estrany que uneix, un cordó umbilical al límit, al final: la vida conté simetries perfectes. Vaig néixer per una cesàrea a corre-cuita, i és possible que la comadrona em digués a mi tranquil, espera't, les coses s'arreglaran aviat... Després, res més m'ha unit al Cèsar. Tret que encara podria passar, si moro apunyalat en un racó per un home el nom del qual recorda vagament el de Brutus.

Les parets despullades, els ecos que reboten per les parets. En aquesta cambra hi vaig viure mitja vida. Però aquest compte s'ha aturat. Si m'imagino que viuré fins als seixanta, llavors en aquesta cambra del carrer de la Indústria hi hauré passat tan sols un terç de vida. I si em moro als vuitanta, un quart. I un quart ja comença a ser poca cosa. Ara només sé veure que he buidat la cambra. Jo, amb les mans brutes de pols. Com si vulgués trair la meva memòria. He llençat les meves coses.

El vaixell arriba al port, i els mariners en brollen amb corredisses. Van a menjar i beure, a buscar prostíbuls, a dormir, a trepitjar terra ferma. No saps mai en quin d'aquests ports podries trobar l'amor, o la mort podria trobar-te a tu, asseguda a recer d'una ombreta.

Després de tot, hom no pot conformar-se en anar i tornar d'aquesta manera, sense protestar.

La cita és de Kenneth White. No sé qui és: també podria enllaçar la seva referència a la Wikipèdia, però no ho faig. Ja em va bé saber de White tan sols que va dir aquesta frase. Em dóna prou feina: he de pensar perquè me l'he apuntada, què em qüestiona a mi. Protesto prou? Poc?

Dimarts és el dia que l'ajuntament de Barcelona permet baixar els trastos vells al carrer. En aquestes coses no he sabut mai saltar-me les normes. Cada dimarts he baixat uns quants trastos vells. Com cada dimarts, quan he fet el darrer viatge apenes si quedava res dels viatges precedents. Una noia del Perú em demana si pot prendre un tamburet deixat al peu del plataner.

-Claro, li dic: ya no lo necesito.

Me la miro com se l'endú carrer amunt, esbufegant. Estic content que el tamburet comenci una nova vida plena de peus, de trompades, de crits, de taques. Me n'alegro perquè l'embrutaran i el rentaran. Llavors m'apresso a baixar els estris més nous: la torradora, l'exprimidora de taronges, la batedora, un transistor... I tots marxen rabent, a mans vingudes de Bangla Desh a Islamabad, de Cuzco a Guayaquil.

Recordo que la mare sentia una simpatia visceral per la gent peruana. Tant era així que els somreia pel carrer quan se'n creuava algun, camí del forn, de la verduleria o del quiosc. Ho sé perquè ho feia quan l'hi acompanyava, i ella caminava penjada del meu braç dret. Els ho deuria fer igualment quan caminava tota sola arrepenjada del seu bastó comprat a Solsona, anys enrere.

-El coneixes?
-No, no el conec de res -deia- Però aquesta gent ha patit tant que no sé fer altra cosa que somriure'ls. Són tan lluny del seu país... Venen aquí a fer les feines que no vol fer ningú. N'hi ha que cuiden vells: jo no podria pas.

Una noia va banyar la mare, la va canviar de roba i la va pentinar. És una noia nascuda a Ayacucho. Això va passar el dia 31 de gener de 2011, a les dotze del migdia. Abans de les cinc de la tarda (ningú no ho sap amb exactitud), la mare es va morir.

____________
La vida i obra d'en Kurt Cobain no li haurien interessat gens, a la Roser. Fins i tot l'Oriol m'havia dit: Bah, el Cobain és un ianqui que es va omplir el cos d'heroïna al principi i després de plom. És cert: no hi ha cap relació entre ells. Té raó. És tan sols aquella imatge final. El cos en silenci, quiet. Trobar-se el cos fred en un raconet de la casa. Els cabells blancs (et van brollar més nets i blancs que mai després de l'estúpida quimioteràpia), el rínxol blanc sobre els ulls en la darrera imatge. Quan et vaig treure les ulleres -ja no calien per veure-hi tan lluny- va acabar de rodolar. Tan blancs i nets que recordaven el ros del Cobain. Ens devem assemblar, tots, en els dos extrems de la vida.