El republicà en calçotets

Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!



Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.