Aquesta primavera no es morirà ningú

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.