A mida que passaven els dies, la vida es feia menuda i el pis era cada cop més gran, inabastable.
A poc a poc, tothom havia marxat de casa. El pare i la mare feia molts anys que eren morts. Ell, en un remot exili, just després d'acabada la guerra. Van marxar els fills, poc després de complir els vint. Ara viuen lluny, en d'altres ciutats. El germà gran fa dotze anys que el van enterrar. El marit, ara en fa quatre.
La distància del llit a la cuina era enorme, del llit al lavabo. Baixar al carrer a comprar era cada cop més difícil. Segurament per això passava tantes estones al telèfon, parlant i escoltant veus. El diari, que arribava cada dia, apenes si el llegia gaire. Ella deia que li agradava fer els mots encreuats.
I sobretot escrivia. Escrivia cada dia, cada cosa que se li acudia. L'acció d'escriure constantment omplia temps i papers. Escriure abreuja les hores que passes tot sol? És aquesta la pregunta correcta?
Assegut a la taula del menjador puc repassar els detalls de cada moment de la vida. Hi ha anotat allò que menjava. El vint-i-set de gener mongeta tendra, pit de pollastre, taronja.
El vint-i-vuit va quedar en blanc. Ja no va menjar res més. Sembla que un iogur, el trenta-u al matí. Però no el va anotar: he trobat l'envàs buit, i la cullereta. Al costat hi havia un bocí de pa i de formatge. Per si més tard es trobava millor i li tornava la gana. La solitud està registrada amb detalls i bona cal·ligrafia.
La casa és plena de textos. Llibretes, quaderns, blocs. En té guardats des que estudiava a la Massana. Apunts, esbossos. Pels calaixos hi ha carpetes plenes de paper escrit. Són centenars de pàgines.
La darrera vegada que va estar a l'hospital s'hi va passar cinc mesos. Va anotar les coses que li explicaven les companyes d'habitació que anaven passant pel llit del costat. Ara puc saber els noms i els detalls de la vida d'aquelles dones: El dia 18 al vespre ingressa la sra. Antònia acabada d'operar. És de Molins de Rei. He conegut la seva filla Cristina que ha vingut amb la Martina.
El dia 6 a la tarda ingressa la sra. Àngela, té una filla i dos fills. L'operen el dia 7 a primera hora del matí i se'n va al dia 16 però ingressa en un centre de rehabilitació perquè no està prou bé i té molts dolors. De mica en mica ens hem anat coneixent i hem vist que tenim moltes afinitats. Els seus fills li porten cada dia "El Punt". Em recomana que llegeixi un article que està molt bé sobre la independència.La solitud es descriu a sí mateixa, sense necessitat d'imatges. Està narrada amb detalls, analitzada en infinites línies de text rectes, polides. Hi ha una anatomia de les hores llargues, sense metàfores, sense cap comparació a res. Parla del què menja, del fred que fa, de la propera visita al metge i anota les coses que explicarà als seus fills quan els vegi. Sota un epígraf amb el meu nom, hi ha una llista de pel·lícules italianes del neo-realisme que li van venir a la ment. Volia saber si les havia vist, i en cas que no, em recomanava molt "Miracolo a Milano", del De Sica.
Ens haurem de reinventar la nostra vellesa? Aquesta és una de les preguntes que em faig veient el meu pare i com entoma l'escàs futur que li queda.
ResponEliminaLa reinvenció de la teva mare m'ha agradat (amb una lletra semblant a la de la meva àvia i la meva mare) i sobretot la darrera guspira de vida amb el cinema neorealista italià dedicat al seu fill.
Una memòria deconstruïda però memòria al cap i a la fi, cosa que no tots poden dir!
Una forta abraçada i a intentar digerir el millor possible aquesta absència estranya pròpia del cercle vital però que per això no deixa de ser estranya.
Galderich: el sentiment més definit que em desperta tot plegat és justament l'estranyesa. D'una banda, perquè la crea l'absència sobtada. Però també per anar descobrint tot aquest món que ens construïm, aquesta reinvenció de la vida.
ResponEliminaReinventar-nos constantment, per nosaltres mateixos i enllà.
ResponEliminaM'ha semblat un apunt estrany amb el teu to habitual, però recobert d'un cert grau de melangia, dolça i trista alhora. La teva capacitat d'anàlisi de la pròpia metàfora és sorprenent. Felicitats.
Fa com qui diu 240 dies, feies una estada a l'Hotel Neverland, habitació 701. Curiosament, jo era a la 206. Vam fer uns glops de Ratafia Roset. Ves a saber si no brindàvem per a celebrar un vers fantàstic i encertadíssim d'aquell home, ja saps,Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde. Res, que avui me n'he recordat.
ResponEliminaLa invención de la soledad és el meu llibre preferit de Paul Auster, crec. Tant fa, això, oi? Ja callo.
diria que envellint igual que els nostres antecessors, ho fem d'una altra manera, pitjor, car en tenim plena copnsciència, tot i què en el fons no és ben bé així. El meu pare que en té 93 em deia l'altre dia, últimament m'he adonat que m'estic fent vell. Però a dia d'avui, et pot recitar de meòria estrofes senceres de l'Atlàntida, ho fa per no perdre la memòria.
ResponEliminaAra se m'acut que, si ma mare també va anar a la Massana, bé podria ser que haguessin sigut temporalment amigues; fins i tot que s'haguessin copiat... Em plau molt la imatge.I la mare també omple llibretes amb una cal·ligrafia semblant i té al De Sica en un lloc alt.
ResponEliminaQuines maneres tenim de fer-nos costat!
Sempre tindràs la certesa de que la teva mare pensava en tu en la seva solitud. Crec que ens haurem d'acostumar a la idea de que morirem sols o morirem en una residència.
ResponEliminaPetons selvàtics.
Joan: és possible que el to m'hagi sortit diferent, perquè aquest cop parlo de coses properes i reals. Aquest cop no hi ha ficció ni mentides.
ResponEliminaMatilde: Me'n recordo perfectament de l'estada a l'Hotel Neverland, i de la ratafia. Avui també he trobat una ampolleta (mitja ampolleta) de "Aromes del Montgrony". Això d'avui és el capítol 2 (i últim d'aquella història). Inevitablement, la situació s'assembla tant a la de "La invenció de la solitud" de l'Auster que era impossible no agafar el títol. Ara me n'adono que hi podria haver un tercer capítol, encara. Perquè tot just tenim buidat un terç del pis. I van apareixent llibretes i llibretes.
ResponEliminaPuigcarbó: no goso dir qui envelleix millor o pitjor, sincerament. Quan em toqui, però, segurament no estaré tampoc en condicions de comparar de forma afinada. Més val deixar-ho estar. Perquè també hi ha la possibilitat de no envellir, i no parlo de cirurgia ni cosmètics.
ResponEliminaGirbén: estaria bé imaginar que es van trobar a la Massana. D'altra banda, no és impossible. Però sigui com sigui, aquesta és una bona manera de sentir-nos propers i solidaris en aquests moments. O sigui que gràcies, sincerament.
ResponEliminaPantera: vés a saber en què pensava, en qui. Tampoc no goso dir què li deuria passar pel cap. Suposo que sempre necessitem pensar en solucions agradables.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaLa mort dels pares sempre ens deixa orfes i conec bé aquesta sensació d'estranyesa, de desconcert... És quan els pares moren que entenem que tenim un final, i connectem amb la nostra pròpia finitud. Una abraçada molt forta.
El pare, sabent-se malalt i que el final era proper, em va preparar per a la seva mort. Subtilment, veladament en parlàvem... i em va fer entendre que la seva mort seria suportable, i ho és. No només és suportable, sinó que el seu record em dóna forces...
ResponEliminaEl dia de la seva mort ens trobem la mare i els germans, anem al cementiri i després, tots junts, disfrutem d'un bon àpat vora mar. Brindem per ell i el recordem amb alegria, i per un moment som feliços, què caram! Una abraçada ben forta, Lluís.
Maite: sí, suposo que la circumstància aquesta ens ajuda a connectar amb la nostra pròpia vida, a pensar a veure què en fem.
ResponEliminaLila: m'has fet pensar en la versió romana i mediterrània dels enterraments i els funerals, abans que el cristianisme hi aboqués tot el seu potencial terrible. Suposo que ara, per més laics que ens diem, encara vivim la mort a l'estil catòlic. De tota manera m'has donat una idea de cara a celebrar els aniversaris futurs. M'apunto això dels àpats vora el mar.
ResponElimina