La mort i la ressurrecció del senyor Spejbel (2)

Capítol 2

En què l'esperit del senyor Spejbel viatja damunt d'un mar blau ple de sorpreses estranyes i desconcertants, talment com quan encara era viu. Les va esquivant com un mariner destre i ardit, fins que es topa un escull desconegut.

Nota: el video i el text que segueix aquí sota no tenen res a veure. La relació entre ells és casual i anecdòtica. La lectora i el lector poden triar una de les dues ofertes i prescindir de l'altra. Si fos jo, escolliria el video. Molt millor, on vas a parar!

La vida i el món ens demanen constantment que ens adaptem a realitats noves, tot i que aquest és un concepte borrós. Fa poc em parlaven dels intangibles, les incerteses, la possibilitat que la societat del coneixement calgui anomenar-la societat del desconeixement, per tantes paradoxes com crea. L'espècie humana no s'havia enfrontat mai a una incertesa tan gran com ara, precisament pel coneixement nou que generem i compartim, per tota la infoxicació que anem creant. Ara som  nàufrags en una tempesta de la informació.

Navego d'esma pels blogs, cada cop en llegeixo menys. Apenes quatre. Crec que cada cop menys lectors entren en aquest blog, en correspondència. Alguna cosa em desassossega. Trobo blogaires que reben informacions i les processen de formes estranyes: algú creu que el canvi climàtic és una fantasia errònia, i ho aprofita per carregar contra no sé què. Possiblement, ataca la seva pròpia infoxicació. Qui ho escriu és una persona que podria anar a les llistes electorals: explica això les dramàtiques vacil·lacions dels polítics envers les polítiques ambientals?

En Jordi del Temari imprescindible es qüestiona el futur dels blogs, i aporta enllaços per a pensar-hi amb més arguments. M'escriuen al correu per confessar-me que han perdut l'hàbit de llegir blogs. No és res dolent. Les crisis aporten qüestions i les preguntes duen respostes, i així anem fent. Un blogaire pacífic i constant com aquest creu que ha arribat el moment de replantejar-se coses. De pensar què diu i com ho diu. Segurament tots pensem que és una pena desaparèixer engolits per l'invent del facebook, que vam menysprear alegrement.

Durant un parell d'anys aquest canal ha estat el vehicle per a expressar-me, però abans havia tingut els blocs i les llibretes. Potser això dels blogs haurà estat un breu interludi, perquè als quaranta-sis no em veig anant al facebook però sí em veig tornant a les llibretes (que mostren una portabilitat excel·lent i es venen a tots els basars dels planeta).

Sempre intentem endevinar el futur. Les fantasies sobre el futur són infinites, però totes fallen. Les revoltes als països nord-africans desmunten la fantasia totalitària d'Orwell, Huxley, Dick... que havíem començat a acceptar. L'imperi dels negocis no era infal·lible, ni les martingales de la política exterior, i algunes eines del capitalisme se li giren en contra... vès qui ho havia de dir.

De vegades em venen ganes de deixar d'escriure per i començar a fer accions. En això creia, abans. Assaltar una oficina de la Caixa i fotre-li foc. Agafar els quatre xavos estalviats i anar a viure a l'ombra d'un cocoter, al tròpic. Dedicar-me a la pirateria a bord del Flying Scud, buscar per la Polinèsia el cap reduït d'en James Cook, mort a la platja de Kealakekua. O no fer res de tot això i assajar aventures mínimes. Molts cops em venen ganes de ser res. O de comprar un bocinet de terra i plantar-hi un hort.

De moment, me'n vaig a veure què li passa al senyor Spejbel un cop està feliçment mort. No és que ho controli gaire, però m'ho passo bé.