Aquest apunt està dedicat als Camins d'Iruna
Vet aquí aquell paper. No sé si les coses escrites per la meva mà justificaran mai haver aterrat un sol arbre. En tot cas, hi va haver un temps de la meva vida en què omplia aquestes llibretes. L'una després de l'altra. Les duia arreu amb mi, i si arribava en un lloc sense llibreta, corria a la papereria del lloc per a comprar-ne una. Solien valdre cent pessetes.
Després van arribar els euros i les agraïdes botigues i basars dels xinesos, oberts tothora i a tot arreu. I després hi havia les tauletes dels bars, cafès i tavernes, on pel preu d'un cafè t'hi podies passar dues o tres hores escrivint i fumant.
Així van transcórrer llarguíssimes tardes, matins o matinades pel Raval, sobretot. Però també per una desena d'altres indrets: Santa Coloma, Montgat, Lleida, Menorca, la Barceloneta... Avui, remenant, he trobat les llibretes que vaig omplir durant l'estada a Extremadura, gairebé un any de vida més o menys bohèmia pel país de les deveses infinites, les valls fèrtils i les enigmàtiques Hurdes, que ja no recordaven Buñuel. Aquell any vaig escriure cinc contes en castellà.
No sé si és simptomàtic, casual o estúpid: la darrera llibreta de paper abans del blog és un bloc. La major part dels fulls van quedar en un blanc relatiu, tacats de cafè -diria jo. Per aquells dies, la grafomania es va traslladar a les tecles de l'ordinador. Els fulls que ara gasto són minúsculs, apunts brevíssims que anoto tan sols per recordar les coses més essencials perquè, quan arribi a casa, les pugui transcriure aquí.
Addicció, mania, costum, hàbit. Qualsevol nom em sembla oportú. No és el nom de la cosa allò que m'interessa. De vegades penso si escriure no és una forma succedània de viure, i si les llibretes, blocs o blog no són sinó els fetitxes als quals m'agafo. Com el creient a l'estampeta, el bevedor a l'ampolla, el trist al número de loteria. O bé aquell moviment instintiu que es descobreix des dels inicis dels homínids: deixar petjades en un planeta saturat de petjades que no sempre es distingeixen de les runes, les deixalles, els residus.
en el fons és el mateix, només canvia la forma, és la necessitat d'explicar-se, de ser, de sentir-se. Res de nou, de fet.
ResponEliminaPuigcarbó: no estic tan segur que sigui el mateix, jo hi veig diferències. Això es publica immediatament, i obtens respostes escrites.
ResponEliminaquina il·lusió poder vore alguns racons de les teues llibretes :)
ResponEliminai la teua lletra, i els dibuixos entre lletres... i llegir-te (mira que dir que les dones no escriuen cartes ni guarden rars secrets... :).
sembla que escrivies en llibretes d'anelles de diferents tipus, i expliques que l'última en què vas escriure abans d'obrir el blog va ser un bloc, sense anelles. m'ha cridat l'atenció trobar aquell últim quadern, perquè precisament a mi em va passar al revés: des de 1990 fins el 1998, sempre vaig fer servir blocs de l'estil del teu últim, amb les tapes dures, de diferents colors combinats amb un gaspejat negre, amb una etiqueta blanca i un marc a la portada i un protector de tela (no sé com se'n diu) al llom. blocs o llibretes de cent pàgines, a ratlles, i algunes eren apaisades. i dic que em va passar al revés que a tu perquè, ara, remirant-les, m'adono que les dos últimes van ser diferents a les altres, del mateix estil i tamany però negres, amb lo llom de color ocre. l'última, del 98, l'any en què va néixer el meu fill. a partir d'allà, no van haver més llibretes començades i acabades sinó papers solts, o pàgines arrencades, o paraules escampades en fulls de diferents quaderns o agendes, "desperdigolades"... fins que vaig obrir el blog, que torna a ser una mena de racó concret on abocar-me.
ja et dic, m'ha fet gràcia que fesses esta observació d'estroncament en la seguida d'escriure en llibretes, relacionant-lo amb lo tipus de llibretes que usàvem.
"escriure, una forma succedània de viure?". no ho sé. d'entrada em sento més a prop del "moviment institiu de deixar petjades", o fixar-mos en les petjades que fem, on som, què passa, com les fem, per què, com mos afecten les coses... fixar-mos, o quedar-mos encantats, amb les nostres petjades i amb les que trobem o les que no trobem al nostre voltant...
(m'embolicaria massa ara i segurament per a no dir res).
una abraçada, lluís, i moltes gràcies per compartir estes teues intimitats
Iruna: has aconseguit materialitzar un dels meus deliris de blogaire; aconseguir un comentari més llarg que l'apunt. El millor del cas és que el teu text m'agrada més que el meu, em temo que és més ric en imatges (i fins i tot en dates, perquè jo sóc incapaç de recordar-ne cap).
ResponEliminaM'has fet adonar que si amplies la fotografia pots llegir aquest fragment, sobre les dones i els secrets. Era un esbós de poesia sobre un vampir que està avorrit de viure perquè els temps canvien, i troba que les dones actuals no són com les d'abans. En fi, era un text irònic però qui parlava era un vampir, no pas jo.
La veritat és que no sempre distingeixo bé entre el jo que escriu, el narrador, etc.
En fi... estic segur que algú més mostrarà les seves llibretes, ja ho veuràs.
La gran diferència rau precisament en que els blocs manuals no transcendeixen i els blocs virtuals arriben a qui vol... menys a Pau Riba!
ResponEliminaGalderich: sí, si, hi ha diferències i la que dius n'és una. De tota manera al Riba no li arriben, però si ho mires ja veuràs que per allà segueix el debat amb curioses aportacions.
ResponEliminaEls homínids som una espècie social. Tendim a ajuntar-nos en tribus, clans i grups. Ens comuniquem. Aquesta introspecció que ens dediques, potser pot formar part d’aquest fenomen És clar que tots vivim fantasies de vides paral•leles i volem deixar petja, però, jo penso, que pel damunt de tot volem comunicar-nos i fer amics (o enemics) pel mitjà més escaient, que és la xarxa. Abans era el cafè i la tertúlia, i els apunt de velles llibretes, ara som davant la solitària pantalla d’un ordinador...
ResponEliminaAlberich: sí, està clar que tot són formes de comunicar-nos, potser abans que res. Però pel que fa a relacionar-nos -que no és ben bé el mateix- quan anaves a escriure als cafès també entraves en contacte amb gent. De tota manera, jo no he evolucionat gaire i de fet segueixo escrivint més o menys com si això fos una llibreta. La sensació de "comunicar-me amb altres" no la tinc gaire clara.
ResponEliminaVaig conèixer un noi que també feia això d'escriure en llibretes, després ho mecanografiava tot i ho fotocopiava, no sé si ha una universitat, perquè li sortia molt barat, després els grapava i els venia pels bars. Així el vaig conèixer perquè em va vendre una llibreta de quan va estar a Anglaterra. Em va explicar que de la venda de fotocopies es treia pel tabac, café. Jo un estiu escrivia en una agenda electrònica però se'm va espatllar i no ho he tornat a fer més.
ResponEliminaLlibretes privades i bloc públic. Comunicacions unidireccionals que no saps en mans de qui acabaran, ni què en sortirà. Tal vegada la glòria, probablement l'oblit. Però abocant dèries amb la imperiosa necessitat de deslliurar-se'n. Qui ho diu que no és una forma de viure?
ResponEliminaAris: ara que sóc a l'atur, necessito aquesta mena d'idees, o bé obrir un compte per a saufragar el blogaire, perquè em feu donatius.
ResponEliminaJoan: però també podem fer llibretes públiques i blogs privats, no? Per descomptat, jo també crec que és una forma d'entendre la vida.
ResponEliminaJo no sé perquè escrius tu, però parlant d'escriure en general, jo escric per ordenar idées, per donar forma als somnis. I si parlem del que escribim al bloc, llavors jo afegiria que també hi ha una necessitat de cridar l'atenció del demés, d'alguna manera.
ResponEliminaPetons salvatges.
Pantera: mira, coincidim en això; jo no sé perquè escric.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaL'impuls d'escriure és el mateix pel que fa en una llibreta-bloc o en un blog. La diferència és que el bloc es desa en un calaix i el blog es desa a les entranyes d'internet. El bloc pot ser un mitjà per arribar a escriure un llibre o una novel·la, i el blog, encara que també, sembla més acabat un cop publicat, és també un fi en ell mateix.
Un bloc és un acte íntim i un blog s'escriu per als altres, ens permet sentir-nos estimats o odiats. En un bloc som nosaltres mateixos; en un blog som com volem que els altres ens vegin... Obrim un blog per sentir-nos estimats, perquè qui estimem i no ens estima ens estimi, perquè qui no estimem i ens estima ens odiï, per punxar els enemics, per atreure els iguals. Jo què sé! M'ho imagino perquè no tinc cap blog, pero és la sensació que tinc després d'entrar en el món virutual i llegir-ne uns quants. Tinc la sensació que determinats blogaires escriuen per a ser estimats per altres blogaires, perquè s'hi sentin atrets. Sigui com sigui, fem "teiatro" (i és lícit, eh!!). Al bloc, no. Al bloc, escrivim el que sentim i només uns privilegiats són dignes de ser partícips d'aquests sentiments. Per això continuo escrivint en un bloc... Sigui com sigui, visca la paraula!
ResponEliminaMaite: una altra diferència és que un bloc el pots perdre pel carrer, i un blog te'l pot fer perdre una tempesta solar.
ResponEliminaLila: crec que el diagnòstic és impecable. Jo de tant en tant també he deixat caure coses sobre aquestes estranyes relacions virtuals que es creen entre blogs i blogaires, que tendeixen a crear endogàmies molt curioses. En el meu viatge del blog al bloc, de vegades crec que he perdut llibertat i espontaneïtat. Veurem què hi puc fer.
ResponElimina