Making off a Ngú

Quan tens una idea i te'n vas a veure per quins camins et durà tot és ple d'incerteses i d'inesperades casualitats. Trobes més fracassos que encerts. Fa molt de temps que em demano perquè escric en aquest blog, i la resposta em cau cada cop més lluny. Volia esquivar la vanitat, però retorno un cop i un altre a la meva imatge, com obsessionat en veure-hi alguna altra cosa. Com Narcís, m'emmirallo. Però no sé què vull veure al mirall, i el mirall tampoc no em respòn. Què m'ha de dir, el mirall, si jo no formulo la pregunta correcta?

Si fos un vampir, aquest joc no seria possible. Serà que em vull assegurar tot sovint de no ser un vampir? Vull comprovar que sóc viu?

Quan vaig descobrir el poble de Ngú em vaig adonar que havia trobat una mina, metàfora de la mina d'or que -diuen- hi ha a la vora, i que podria ser una causa dels misteris que envolten el poble abandonat. No he trobat el metall preciós, però sí un altre or, del que no embruta les mans amb el dring fastiguejador.

Ngú és inquietant, solitari, pres pel vent i per uns rajos de sol oblicus. No obstant, la càmera en copsa sempre una lluïssor blavosa, el color de l'enigma. Em vull veure sota aquesta llum, a cavall dels dos mons. Vull disposar el meu cos a la frontera dels dos mons. Sotmès al vent i al fred, amb un peu dins del misteri.

 Sé que algun dia hi arribaré, i que penetraré definitivament en el desconegut. La meva imatge ja tan sols serà a l'altra banda del meu mirall o de la teva pantalla. Entretant caic, em torço el turmell, em costipo, rellisco, renego, se'm glacen els dits, em raja moc del nas, em tallo la pell, em pixo als pantalons, em mullo els peus.

És quan vull descobrir el sentit místic de la vida que descobreixo el meu cos. El cos que s'equivoca i ensopega.