Identificació. Antoni de Montpalau, DNI 46121723

Apunt cooperatiu, elaborat per autors diversos i sense il·lustrar. Un experiment dadaïsta com un altre.

L'Antoni de Montpalau surt de Vic que la nit és closa i el fred ferm tanca la boira com una bòveda gòtica sobre el seu cap. Diuen que a Vic hi fa fred, i diuen que no: ets un exagerat -el renyen-, a Vic no hi ha fred. Allò de nou mesos d'hivern i res d'infern no és més que una llegenda urbana.

L'abadessa del convent-biblioteca l'acompanya fins a la muralla, porta de l'est. Quan és allà no ho diu però pensa:  he decidit que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "vès, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.

La pintura del Sert també era al cap del jove Allau, que un xic lluny d'allà imaginava l'escena: entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat, pensava.

A mig camí de Berga, el sometent l'atura i li demana on és, on va i perquè va tan tard, quan les carreteres són buides i la boira maleïda i amenaça neu i gel. No deus ser pas un traficant, un bandoler o un liberal?

-Sóc Antoni de Montpalau, i vaig a casa. Vinc d'engrapar un vampir i com comprendreu, aquesta feina no té horaris.

Grapeja dins de les vestidures gruixudes, hirsutes. N'extreu el salconduit. El guàrdia s'ho mira però no somriu.

-Aquí no hi diu Antoni de Montpalau, perdoneu que us ho digui. Hi diu Lluís Bosch.

Ell somriu llavors, però perquè és presa d'un neguit que el rondava de fa dies i ara pren cos, en aquest terrible atzucac. Recorda llavors el dia en què va veure la lletra que l'abadessa li escrivia a una Comtessa, i on entre moltes altres coses li deia:

Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vós, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic (Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos) un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
"Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rockandroll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran. 

Més amunt de Guardiola de Berguedà, el viatger que no sap qui és però sap amb qui voldria identificar-se s'atura un instant a la vora del camí. Surt al defora del cotxe i aspira l'aire fred. Res no es belluga. Gira el cap. Avall, cap a la plana, hi ha un mar quiet de boira fosforescent. Se sorprèn que l'hagi atravessada tan lleuger, tan com si res. Com si la vida fos una cançoneta lleu i blana. Encén la darrera cigarreta del dia i observa aquest punt diminut de llum que ofereix el verí del tabac. Com és que les coses càlides i lluminoses ens poden matar?

-Quan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius -mormola per a sí mateix.

Vora la una de la matinada, el viatger es colga sota les mantes i somia que és un peix que se l'empassa la balena i llavors ell és la balena, després un ocell de nom Àurea picuda, que s'atura  la branca d'un sicòmor a tocar una arpa pneumàtica. L'endema al matí, engega el televisor tot just quan en Josep Cuní diu:

-A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, l'Antoni ens obsequià amb un grapat de Sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Antoni, ...per tot. 

___________________________________
Els autors involuntaris del text són: Francesc Puigcarbó, lo gaiter de Sabadell; Robert Mitchum; Allau lo Dandy Avalanche; Matilde Urbach; Jordi Girbén el bohemi itinerant. En els lligams i les connexions hi han col·laborat l'Aris i la pròpia Comtessa citada anteriorment. S'hi inclou una cita del trobador Guillem de Berguedà, home culte i enginyós però totalment ignorant en qüestions vampiresques.