Perucho estima Lovecraft

Als tres fragments del capdavall, Joan Perucho (i Rafael Llopis) expliquen amb certes repeticions la trobada del català i el ianqui. Sembla que això va passar a París, el 1954.

De tot plegat no en sabia res quan estava matriculat a primer curs de Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, als meu divuit anyets. Només puc dir que no anava massa a classe: un any més tard ja havia canviat de carrera, després d'obtenir un elegant no presentat a totes les assignatures. Com sol passar,  m'estava al bar de la Facultat de Lletres. Allà em passaven les setmanes llegint Cortázar (Rayuela, en especial) i totes aquelles novel·les gòtiques i obscures que es cobrien de pols a la biblioteca del Rectorat -sempre desèrtica. En aquell curs perdut, vaig fer gairebé un doctorat en literatura americana i anglesa, però exclusivament de gènere. Ara em commou recordar aquell jovenet que feia poca cosa més que empassar-se relats i novel·les d'apareguts, vampirs, bubotes, morts vivents, espiritistes, enterrats vius, morts desenterrats.

Per anar de la meva facultat al Rectorat, als anys vuitanta calia trescar per pedregosos i hostils solars erms, i fangars impracticables -si havia plogut. Era habitual que de tant en tant arribés a la biblioteca buida aquell adolescent amb els peus bruts de fang.

 

No vaig tardar en topar-me el volum petit i rabassut de Los mitos de Chtulhu, i la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser furtar-lo. (Avui també tinc aquesta mena de pensaments a les biblioteques públiques, tot i que encara no he actualitzat la meva fantasia).

Los mitos de Chtulhu és una mena de compendi i homenatge alhora a l'enigmàtic Howard Philips Lovecraft, conegut pels seus fans com a oncle Howard. Conté una selecció dels seus relats, i sobretot allò que han escrit d'altres, a partir del model de Lovecraft. El darrer text del recull és el de Joan Perucho: Con la técnica de Lovecraft. Escrit originàriament en castellà, Perucho hi materialitza la seva admiració per l'escriptor de Nova Anglaterra i assenyala -teòricament- l'inici d'una nova dimensió de la seva obra. Si hem de fer cas de la bibliografia, Perucho escriu el seu primer text en prosa de ficció i comença a distanciar-se de la poesia.

M'extendré un dia d'aquests en veure si Amb la tècnica de Lovecraft (permeteu-me la traducció) és un relat a la manera de Lovecraft o no (i ja anticipo que diré que no). En tot cas, és el conte de Los mitos de Chtulhu que més lluny cau de l'òrbita dels seus companys de llibre. També és, potser, el més conceptual. Una hipèrbole sobre Lovecraft?

Joan Perucho i Howard P. Lovecraft: parella d'asos o ful? 

Amb Álvaro Cunqueiro i José María Castroviejo vaig parlar extensament de literatura fantàstica, i els vaig fer conèixer el món de Lovecraft. En l’aspecte d’anticipació del gust i informacions, no crec que sigui immodest dir que vaig ésser el primer a Espanya, com així ho reconeix Rafael Llopis, a parlar de H. P. Lovecraft, autor que vaig descobrir a París el 1954 en la col·lecció “Presence du Futur” d’Éditions Denoél, que dirigia Claude Mauriac. El llibre es titulava La couleur tombée du ciel, i em produí una impressió enorme. Poc temps després, l’any 1956, vaig publicar en “Els Quaderns d’Atzavara”, la meva narració Amb la tècnica de Lovecraft, que sortí en forma de plaquette. Després, José M. Caballero Bonald la traduí al castellà i es publicà a “Los Papeles de Son Armadans”, de Camilo José Cela, l’any 1958. “Amb la tècnica de Lovecraft” és la narració que tanca Los mitos de Cthulhu, de Rafael Llopis.

Els jardins de la malenconia, memòries de Joan Perucho, 1992.
——

-Ah, Lovecraft! M’agrada molt! La veritat és que fa algun temps, aquí no el coneixia ningú. El meu primer contacte amb la seva obra va ser cap als anys 50, quan jo treballava al setmanari Destino. En aquella època jo feia sovint viatges a França amb en Nèstor Luján, amb la finalitat de comprar llibres. Era allò que se’n diu viatges de recerca, no només literària sinó també gastronòmica…fèiem uns àpats increïbles i ens ho passàvem d’allò més bé!
En una de les llibreries que visitàvem vaig trobar, dins una col·lecció que es deia “Present et Futur” i que dirigia en Claude Mauriac (fill del famós François Mauriac), una obra que es deia La couleur tombée du ciel. Aquell títol, el color que va caure del cel, era molt enigmàtic, però també era molt enigmàtic l’autor, que de cognom es deia LOVE-CRAFT, així és que decidí comprar-lo, però sense donar-li massa valor… fins que el vaig llegir, i em vaig quedar atònit, absolutament impressionat. Vaig descobrir que no solament era un bon llibre de contes fantàstics, sinó que també et catapultava cap a un món absolutament inèdit, un món amb una mena de presències estranyes, que no eren fantasmes… uns éssers que, d’una manera discreta, eren els amos del món.
La lectura d’aquell llibre em va afectar molt. Es tractava d’un descobriment que jo havia fet, sense cap mena de referència literària, de manera que em vaig interessar per aquell individu i vaig començar a investigar… i vaig saber que era un home molt alt, molt imaginatiu, molt ingenu, molt virginal, que no sabia el preu d’un bitllet d’autobús ni quasi res del món concret… la seva dona li ho comprava tot, i ell no en sabia res de res de les coses quotidianes, però en canvi tenia la capacitat de crear altres mons, mons que ell s’havia muntat i on habitaven aquests éssers gelatinosos…
Vaig començar a comprar més llibres d’aquest home, fins que vaig tenir tots els que s’havien traduït al francès, i aleshores vaig escriure Amb la tècnica de Lovecraft, que va ser el primer text literari que va sortir a Espanya referit a aquest escriptor.
A mi m’agrada Lovecraft, i suposo que això es deu de notar en les meves obres. Fins a l’extrem que el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs em va dedicar la seva obra Lovecraft, Lovecraft.

“El que hi ha darrere el mirall”, entrevista amb Joan Perucho, Dinamo núm. 3/4, 1997.

——

Mención aparte merece nuestro Joan Perucho, con quien los Mitos de Cthulhu han alcanzado el penúltimo escalón de su destino. Todos los mitos -y los de Cthulhu no iban a ser excepción- pasan por cinco estadios: horror numinoso - leyenda folklórica - arte fantástico o terrorífico - humorismo - bufonada. Perucho, en plena decadencia de los Mitos como arte terrorífico, ha sabido transmutarlos en poesía y humor, elevándolos, pues, a un nivel inédito hasta ahora. Su relato Con la técnica de Lovecraft constituye una transposición de los Mitos en dicho plano. Pero, entre bromas y veras, les añade un nuevo ser abominable -el thoulú-, un nuevo árabe loco -Al-Buruyu- y un nuevo libro profético -Els que vigilen.

Rafael Llopis, Los Mitos de Cthulhu, 1969.