Joan Perucho, filomarxista

La crítica literària sol presentar Joan Perucho com un escriptor del fantàstic. Aquesta categorització ha implicat sempre una tendència a considerar-lo un autor de gènere, i en certa manera, secundari. Hom li retreu un excessiu desinterès per la realitat (social, política), una tendència a l'imaginari, el discurs estètic i la filigrana per damunt de l'ètica.

Certament, la literatura de Perucho es mou entre el joc culte, la cita -veritable o falsa-, la referència enganyosa, l'univers del mite, la llegenda i la fantasia bizantina.

Però el mateix autor escriu un paràgraf inesperat i sorprenent al seu Diccionari portàtil de presències no descrites. A l'entrada dedicada a Onofre de Dip, parla inevitablement d'Antoni de Montpalau (el protagonista de Les històries naturals):

Onofre de Dip: Vampir català [...], s'enfrontà amb el científic barceloní Antoni de Montpalau, que, des de les tesis relativistes (pseudomarxistes d'inspiració), derivà vers la percaça del misteri i la poesia d'ascendència totalment idealista. Deixà un document en què anunciava el prodigi futur de la televisió catalana, impugnant la seva desviació cap al mal parlar i la degradació costumista.

Sense ser agosarat, qualsevol pot pensar que Antoni de Montpalau és l'alterego de Perucho: llavors Perucho insinúa una joventut pseudomarxista?

La referència planteja la necessitat de repensar l'autor, i és per això que em remeto (trobat gairebé per atzar) al segon volum de les memòries Dies de l'Ebre, de l'ampostí Marià Miralmon (Xerta, 1912 - Sant Carles de la Ràpita, 2001).

Miralmon fou amic personal del poeta i durant força anys el seu confident, guia per les Terres de l'Ebre i finalment també albacea de molts escrits. La vídua de Miralmon (Enriqueta Gonyalons) està recollint i ordenant els records del marit, que va publicant pausadament a Cossetània. L'editorial ha decidit fer un llençament molt localista del treball, però el contingut del text ha trascendit -òbviament- l'interès de la zona.

Al capítol que Miralmon dedica a la seva amistat amb Perucho es revela una dada sorprenent. El 1965 Joan Perucho va autoeditar-se el recull de relats La lluna dels pobres. Tot i que ho va fer sota el pseudònim Joan Panotxa. Miralmon explica que per aquelles dates Perucho preparava les oposicions a la judicatura de l'estat, i va témer que els textos fossin un impediment per a aconseguir la plaça de jutge.

 

Joan Perucho (centre) amb Joan Ponç i René Metras mentre discutien el disseny de la portada de La lluna dels pobres).

El llibre consta de quatre relats i s'obre amb l'estremidor L'òrfena de Pratdip. L'inici del conte no sembla que hagi de derivar vers el realisme, perquè Laura (la protagonista) se sospita que és filla del vell senyor del castell -que hauria esdevingut el famós vampir. Com que es tracta d'una filla ilegítima, però, Perucho relata la llarga travessa del desert laboral de Laura: menyspreada, maltractada, condemnada a la misèria. L'autor dedica frases ferotges a l'aristocràcia i a la doble moral burgesa: Els nobles tenien terres, hisenda i béns, però la noblesa no formava part de les seves virtuds. Com ells, els amos i els industrials de la ruralia mostraven un esgarrifós afany de benefici. De res no servia parlar-los del pecat de cobdícia, ni de la fraternitat dels homes i les dones  (...).

A Francesc Puiggener, obrer il·lustrat, Perucho fa una passa més enllà i explica el procés pel qual l'obrer va prenent consciència de classe, descobreix la literatura dels socialistes utòpics i organitza el primer intent de col·lectivització, al tombant del XIX cap al XX, a la vila de Tortosa. Cal precisar una lleugera concessió al gènere fantàstic: Puiggener es fa tatuar els noms dels grans pensadors a la pell, i així dóna joc al mot il·lustrat. Qualsevol lector s'adonarà de seguida que per a elaborar aquest relat, Perucho havia de conèixer abastament els textos de què parla: Bakunin, Saint-Simon, Fourier, Owen i Cabet.

(Respecte dels altres dos relats, tan sols se n'ha donat a conèixer el títol: El salari dels morts i L'esclau de donya Martina).

El debat està servit, i ja han sorgit les veus que neguen la veracitat de les afirmacions: a La Vanguardia (suplement Cultura, 23 de febrer de 2004), Julià Guillamon dóna per fet que Miralmon menteix. Es demana perquè construeix aquesta ficció (potser perquè Miralmon fou sindicalista de la UGT), però es resisteix a acceptar que Panotxa fos Perucho.

A l'ABC (14 d'abril de 2005), Luis Antonio de Villena no gosa acusar ningú de mentider, però adverteix que els elements fantàstics tenen massa pes específic als relats, de manera que no creu que aquesta descoberta presenti un Perucho nou ni diferent:

Si bien Francesc Puiggener, obrero ilustrado nos habla de la penosa vida de un asalariado ávido de lecturas, es bien cierto que entre esas lecturas cita a Flammarion y Allan Kardec. De forma y manera que el texto tiene más que ver con sus posteriores "El médium" y con todo ese voluminoso enjambre de fantasmas y apariciones, espíritus burlones y demás sutilezas. Nadie con la cabeza bien amueblada creería un ensoñamiento socialista del enorme Juan Perucho, incapaz de tamañas veleidades. Además, del discurso marxista jamás ha salido pieza literaria alguna digna de mención.

El debat és feliçment obert, com tots els debats interessants.

___________________
La fotografia de l'encapçalament és propietat d'Enriqueta Gonyalons (aprofito l'ocasió per agrair-li la cessió), i la instantània és obra del seu difunt marit, M. Miralmon.