Henri Breuil segons Joan Perucho

El relat que segueix pot ser llegit de tres formes diferents, que en realitat poden ser quatre:

a) En diagonal, tal com solem fer amb els textos dels blogs. Modalitat indicada per a lectors que llegeixen blogs d'amagat, a la feina.

b) El primer paràgraf i el darrer, i aturant-se a les il·lustracions. Modalitat adequada per als hiperactius que cada dia llegeixen vint o trenta apunts de blogs diversos.

c) Llegir-lo tot sencer i en acabat, encara ociosos o badocs, perdre més temps encara fent els tres exercicis de comprensió lectora. Modalitat aconsellada per a usuaris de les OTG, o alguns funcionaris de l'administració pública. També per als nous treballadors de les Vegueries, que ja cobren tot i no existir la Vegueria.

d) No llegir-lo. Modalitat transversal, apta per a tothom.

Une excursion aux fresques préhistoriques de Cogul près Lérida

Henri Breuil (Châteauroux, 1863), -Comte de Bégouen tal com ell prefereix ser conegut-, fou un aristòcrata diletant i ociós que havia trobat en l’arqueologia el remei per no caure massa ràpid en mans de la malenconia i els vicis que se'n deriven. Amb el temps va esdevenir un reputat arqueòleg, i va visitar les terres occidentals de Catalunya en una sola ocasió. No podem dir que escollís un moment feliç per a l'erudició i la investigació de l'art rupestre, que fou la seva especialitat. perquè l'any de 1936 fou un any agitat i complexe.

Tot i els advertiments que havia rebut, el comte va arribar en tren a la vila de Lleida més o menys per l'abril, i des d'allà es va disposar a recórrer l'incert camí que l'havia de dur fins al poblet del Cogul. Finalment, va tornar passant per Tàrrega, indret on es va produir un incident tavernari que fou objecte d'un informe de la Guàrdia Civil (el 24 d'abril de 1936).

Quan li va arribar la notícia que en aquell remot poblet del Cogul havien aparegut unes misterioses pintures antiquíssimes en una balma anomenada la Roca del Moro els ulls li van guspirejar, i li va faltar temps per fer l’equipatge i sortir rabent. El viatge, però, va ser catastròfic.

Més de la meitat de l’informe que va escriure el Comte de Bégouen, per tant, parla de les incomoditats terribles que va haver de sofrir. La carretera que mena al Cogul va esdevenir un veritable Gòlgota per al refinat estudiós de la prehistòria. Henri Breuil lamenta i es dol del mal estat de les rutes, de les dificultats infames que presentava la via: un pedregar impracticable que va haver de transitar a bord d’una tartana vella i desmanegada: On y arrive moulu, rompu.

Potser per aquest motiu, quan tot cruxit d’ossos i masegat fins a l’ànima es va plantar davant de la roca estampada, els seus ulls es van desorbitar: en temps remots, els homes d’aquella contrada no tan sols van celebrar una orgia desenfrenada sinó que a més a més la van documentar per a la posteritat. Fos conseqüència del seu mal estat o no, el cas és que el Comte de Bégouen descriví una escena de gran intensitat eròtica. Un homenàs proveït d’un fal·lus de grans proporcions està rodejat d’un munt de dones predisposades a complaure’l, amb gran lascívia. També consigna, més avall i amb menys detalls, que hi ha representacions d’animals: cèrvols, gaseles, bous. Els quals no participen de la festa, diu Breuil, no sabem si lamentant-ho.

Amb el temps, potser perquè les carreteres van millorar i els cotxes foren cada cop més comfortables, els visitants de les pintures en marxaren decebuts. Apenes hi veien un bocí d’animal, l’ombra d’un dibuix abstracte, el record lleu d’una mà. On era la bacanal? Què se n’havia fet d’aquella orgia tan engrescadora? La facilitat per arribar-hi, sens dubte, va fer minvar el gaudi de la contemplació. Com l’erosió, les comoditats van esborrar les pintures fins a deixar-ne el rastre sobri i purità que hi trobem avui.

Tot i que el Comte de Bégouen no va anotar el dia precís de l’incident, és pensable que arribés a Tàrrega molt poc després de veure els dibuixos. Això explicaria perquè el dandy, freturós i lúbric, no es va poder estar d’assetjar la mestressa del cafè de l'Estació. Sembla que l'incident va acabar a la caserna de la Guàrdia Civil, on es va redactar un informe parc, amb desastrosa sintaxi. Per a major desgràcia, Bégouen va topar-se just després amb els nudistes llibertaris que voltaven per aquells paratges acompanyats pels joves impetuosos de la FAI, assajant col·lectivitzacions i revoltes populars.

Sens dubte, Breuil deuria pensar que els llibertaris serien un bon auditori del relat dels seus descobriments pictòrics, i va aprofitar l’avinentesa per a mostrar-s’hi agosarat. Els va fer una proclama en favor de l’amor lliure i el sexe comunitari, tot lloant aquella Arcàdia paleolítica de la qual n’havia trobat les petges. Preveia obtenir l’aplaudiment dels naturistes, i qui sap si la invitació a alguna festeta llibertina.
 Però el van corregir amb una esbroncada inesperada, i que el va retornar, escuat, cap al país de Racine i de Corneille.

Les coses no són així de fàcils, li van explicar: el mascle eminent que havien retratat damunt la pedra tan sols abusava del seu rang, ras i curt. Es tractava d’un indigne patriarca, d’un infame tirà. Un tipus menyspreable que practicava una conducta repugnant que cal extingir, ni que sigui per la força. Que tot plegat era la representació d’una societat patriarcal i caduca, degenerada. Que sens dubte, mentre ell es dedicava a la gaubança, la resta dels homes de la tribu es trencaven el llom recollint fruites i verdures, o trescaven pel bosc arriscant la pell en una cacera esgotadora. El comte de Bégouen va acabar per admetre-ho, amb uns copets de cap temorencs i apocats.

El comte ho va recollir tot a Une excursion aux fresques préhistoriques de Cogul près Lérida (Espagne), a Notes d'archéologie préhistorique, Toulouse, pàgines 1-8.

_______________________

Tres exercicis per fer després de la lectura:
Al text s'han suplantat elements i noms i llocs, seguint la tècnica de Joan Perucho. Identificar-ne dos com a mínim. Cal tenir en compte que hi ha dades absolutament certes i fiables. Cal tenir en compte, també, que allò més inversemblant no és necessàriament allò fals.

1. En algun instant del viatge el Comte podia haver-se topat amb el vampir de Pratdip? En quin?
2. Podria ser que l'art rupestre fos sobretot un art eròtic i/o pornogràfic, i que la bibliografia erudita al respecte hagi tingut des de sempre l'obsessió d'amagar-ho?
3. Joan Perucho és un escriptor real o forma part de la imaginació de l'autor d'aquest blog? Podria ser a la inversa? El món virtual està sotmès a les lleis de la natura?
4. Què passa amb aquestes dones? (Quarta qüestió, suggerida pel comentari d'en Jordi Girbén i incorporada al test).