Diari del lladre (2)

Davant dels meus ulls s'il·lumina una aurèola de verd pistatxo, una aurora àcida i la boca seca. De primer és fosca, després es fa incandescent. És el sostre de la cambra de la Maargie. Palpo amb el braç esquerre, estic sol, nu i ajagut, cobert per un llençol de color crema. Per poc que pari l'orella, ja sé que no hi ha ningú al pis. Per la finestra del celobert entra la veu d'un canari, remor de rentadora que centrifuga i el cantusseig (mig cantat, mig xiulat) d'una veïna: Suspiros de España. Sóc en un barri dels afores, un dia qualsevol.

De vegades cal forçar panys, encobert de nit i de sigil. De vegades, les portes s'obren i les noies et somriuen. És tan estranya la vida del lladre com la del fuster o del taxista, l'antropòleg, el cirurgià, el serraller o el tarotista.

Quan poso els peus a terra, la vista sempre esmolada per l'hàbit del furt em fa veure les dues tires del parquet que no encaixen. Me'n vaig a la cuina a buscar un ganivet, i al damunt de la torradora del pa trobo la lletra gruixuda i grollera de la Maargie. Només em commou una mica aquesta inicial del capdavall, que es vol convertir en un cor.

Està escrit al revers del check-in de Ryanair. Però no es correspòn a un vol cap a Holanda, sinó a Itàlia. No m'entretinc a imaginar què deuria buscar la Maargie a Bergamo. Un amant milanès?

Amb el ganivet del pa alço el parquet i amb la punta dels dits aconsegueixo pinçar l'extrem groc d'un full. Una nova il·lustració.

No dubto gens que es deu a la mateixa mà que els anteriors. Sense signatura ni pistes de l'autor. La primera idea que em ve és, naturalment, que en Federico Robles no deu dur una vida tan avorrida com li suposava, i que va repartint dibuixos pornogràfics a les seves amigues. Tot i això, no puc creure que Federico sigui el dibuixant.

Sense saber com, sento unes ganes terribles de descobrir aquest erotòman. Guardo el dibuix. Vull saber qui és, i si ha distribuït altres dibuixos, on són, quina vinculació uneix l'anodí Federico Robles amb el grafòman. Engego l'ordinador de la Maargie, a veure si hi ha sort i no fa servir claus d'accés.

Per més que vulgui desemmascarar el dibuixant, no puc deixar de treballar. D'altra banda, no se sap mai si l'atzar em durà al meu misteriós artista. Descobreixo un grapat de blogaires innocents que expliquen que no hi seran durant dos, tres dies, quatre. Deuen voler desvetllar enveges als qui ens quedem a la ciutat.

Definitivament, li he sabut trobar una utilitat al blog que no podia preveure.