Aquí s'acaba el que es donava, Joan

Aquí s'acaba la sèrie dedicada a Joan Perucho. Pels vorals i els marges d'aquest camí han quedat  una colla d'idees, suggeriments, correus, propostes. Textos a mig escriure, contes esbossats, biografies a mig imaginar. Vam començar el dia 28 d'octubre. És clar que podria seguir, però per quin motiu que no sigui la vanitat? Uns quants articles embastats, fotografies, algun video. Allò que compta només és que aquesta tarda -avui-, en un punt del territori real, farem la darrera escena. Si la neu ho permet i no em topo cap vampir a la carretera, tot baixant des de Bellver -on avui el termòmetre voreja els deu sota zero.

Cada cop que arribes al final d'una etapa, per petita que aquesta sigui, et queda una barreja estranya d'emocions. Ho has aconseguit, podies haver-te quedat a casa i no fer res, ho podries haver fet molt millor... I després la qüestió més terrible de totes:

i ara... què?

Després de donar-li voltes, finalment un dia em sincero amb mi mateix i em dic: doncs ara res, ara el no-res. Em ve de gust descansar. Tan sols recuperant l'itinerari que ha descrit la Matilde Urbach des de Vic, qualsevol pot comprendre-ho.

Escriu Matilde Urbach:

Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat: l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.


Morella, la Vall de l'Encantada. Torna travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

Durant aquest mes que hem passat en companyia de Perucho, els seus vampirs i herois, autòmates, fantasmes i bèsties fantàstiques no he fet altra cosa que circumval·lacions, jocs, línies tangencials. Al final sembla que calgui dir quatre mots de comiat, una conclusió. I no la puc dir, perquè som massa a l'inici d'alguna cosa. La continuació podria demanar un mitjà que no és el blog, però encara no ho sé. Els blogs són definitivament subculturals, marginals i prescindibles. Tal com som nosaltres.

Hem evitat l'ordre i la racionalitat, perquè potser és el millor homenatge a un autor idealista. El racionalisme ha fet fortuna en la crítica, i ha donat algunes respostes a qüestions humanes, però no ens ha canviat la vida. Del racionalisme en sorgeix l'arquitectura de la Bauhaus i després els blocs de la Verneda, de Bellvitge. Però encara ens emociona una catedral gòtica, la Naveta des Tudons, l'ermita encimbellada i en ruïnes, el castell de Llers.

La forma de parlar de Joan Perucho, per tant, ha estat una mena de crítica o comentari emocional que s'ha transformat en un joc. Es tractava de dir què sento quan llegeixo, com em sento, quines idees se m'acuden. És per aquest camí que el podem comprendre i apropiar-nos-el com sigui possible. Hem obert una porta a l'irracional, i el somni se'ns ha escolat cap dins. No la tanquis.

També és això el que demano als qui hagin seguit aquesta col·lecció d'apunts, i als qui entretant se'ls hagi acudit llegir Les històries naturals. Que és, decididament, una novel·la excepcional. Com només passa amb les coses excepcionals, m'ha dut per viaranys inesperats a rellegir i buscar textos fantàstics de Huysmans, Lord Dunsany, l'inevitable Lovecraft, Topor, Le Fanu, Villiers de Lisle. 

Gràcies al respectable públic que ha seguit aquesta aventura. Perquè ens n'enduem una cosa certa i palpable: ens hem divertit. I això ja no hi ha qui ho negui, ni qui ho prengui. Gràcies, Joan.
A reveure!

Tot són ombres i llum, miralls i opacitat.

Fotografies: 

1- En un punt incert, vora Fraga

2- A l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre

3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló

4- Camí Verd del Segre, entre Torres i el pantà