El cementiri inquiet de Bellver

La Cerdanya és la versió burgesa del Pirineu, el Pirineu cartesià. La vall és dòcil i blana, airejada. Pirineu domesticat, culte i cultivat, sembrat en racionals fileres de xalets dibuixats, proveïts de tecnologia domòtica i amb l'aixella neta, quatre gotes de perfum francès.

Un xic a l'oest hi ha l'abrupte Pallars, el salvatge i l'anàrquic: res a veure. El Pallars de congostos llòbrecs, d'ombres agudes i espectrals on hi trobes l'animal abismat i l'escurçó.

No, la Cerdanya és l'Eixample pirinenc. Les vessants són arrodonides i càlides com la panxa amable d'una dona de cinquanta anys. A la casa, al capvespre: mentre el pare contempla la posta assegut a la butaca de ponent, la filla gran palpa lànguidament unes notes de Schubert al piano de dalt. La mare dóna les darreres instruccions per al sopar a la xicota peruana. I el nen, d'amagatotis al porxo, enceta un esqueix de marihuana holandesa. El Porsche Cayenne dorm al garatge, poderós i pacient com un rinoceront de ferralla.

Però no obstant...

Si la Cerdanya és tan ordenada i serena, hom pensaria que els seus cementiris són -com diu l'amant dels tòpics- un lloc de pau i de repòs, de tranquil·la solemnitat, de fragància de gespa. I no obstant, no és així.

Philippe Ariès explica a la Historia de la muerte en occidente (Acantilado) la llarga i complexa cronologia dels cementiris, els rituals funeraris i els costums que rodegen l'agonia, la mort i els sepelis. Llegint-lo, descobreixo que el cementiri no ha estat mai el lloc de la pau, sinó un punt de tensió constant.

Aquesta tomba encerclada de reixes promou la inquietud: serveix per a protegir el difunt, o perquè els vius se sentin separats d'ell? Perquè estan esberlades les frontisses? La primera impressió ens diu que aquell qui va trencar la porta ho va fer des de l'interior, empenyent cap al defora.

Però no obstant, el tanatori més proper és extraordinàriament contemporani. Fins que no en llegeixes la petita placa de l'entrada, podries pensar que és fins i tot un xalet oportunista, adossat a la tàpia del cementiri.
Ofereix un aspecte assèptic, minimalista i funcional.Vista des d'aquí, la mort sembla un tràmit administratiu, senzill i informatitzat.

Aquests moderns tanatoris són fàcils de confondre amb una oficina d'informació turística, un centre d'assistència primària o una delegació del consell comarcal. O una moderna, ecològica i eficient deixalleria municipal.

A la carretera que mena a Éller des de Bellver, et topes la deixalleria de la zona, que remet als tanatoris: amagada muntanya amunt i rere un revolt tancat. És un paratge estrany, inesperadament despoblat de vegetació. El vent bat la vessant, i encara que disposa d'una amplíssima vista sobre la vall, és un indret discret, ocult. Hi ha un silenci esfereïdor i el cel és enorme, vastíssim. Som en un racó lunar de la Cerdanya.

Hi aturo el cotxe, i quan he plantat els peus a terra me n'adono que tinc pipí. Tot i que és completament obert, sense cap recer, faig el pipí tranquil·lament, dempeus allà enmig. Perquè en realitat, tot m'amaga i em protegeix: aquest lloc és a cobert de la vista. Aquest lloc s'amaga a sí mateix. Ningú no vol veure la immensa muntanya de deixalla que genera el petit paradís dels bells paisatges, els xalets i els estiuejants de molt alta categoria.

De tant en tant i al capvespre, o bé de matinada i abans no despunti el sol, el camionet blanc de la brossa tresca carretera amunt per dur-hi el secrets llençats. Tan veloç, blanc i rabent com les ambulàncies que duen els moribunds fora del paisatge.

Mentre em cordo els pantalons em retorna a la ment el cartellet frugal i maldestre que parla del robatori de flors als sepulcres. Sobtadament, se m'apareix un ésser llefiscós i furtiu, una alimanya vagament humana. És el menjador de rams i corones de difunts.