Ceretanus ille (1)

El mestre de poble és una figura tractada per la literatura, de vegades compassivament. De vegades denostadament, apropant-la a d'altres figures del poble com el capellà o el guàrdia civil. Figures que tendeixen a sinistres o tristes, que entren en la boira o en sorgeixen, com ànimes que el diable du.

Les circumstàncies m'han dut a fer aquest paper. Circumstàncies polítiques i econòmiques, i decisions preses per allunyats prenedors de decisions que deuen ser a la seu central, entre cafè i cafè. Ara sóc un mestre de fora que és el mestre d'un poblet a la Cerdanya.

En el personatge del mestre que arriba a les portes d'un poble hi ressona el gust de l'agrimensor K. a El Castell. Fins i tot de vegades intueixo un eco d'aquell metge del conte Morfina, de l'infinit Mikhaïl Bulgakov. Les carreteres, els rostres desconeguts que miren, la taverna on els homes taciturns miren el futbol i parlen en veu baixa, o emprant estranys monosíl·labs.

Les hores s'extenen quan acaba la feina. El sol inicia un planeig suau lliscant pel damunt dels cims, sense pressa per ensorrar-se. Llavors, prenc camins que no sé on duen. No consulto plànols ni em fixo en els rètols. Avui m'he enfilat per la banda del nord i he trobat un cementiri, una pedrera abandonada, una deixalleria oculta als turistes i als rics estiuejants que per la Cerdanya van. També hi havia un poble minúscul, sotmès a un silenci còsmic.

Inesperadament, també he trobat l'ombra d'un gos xinès que volia menjar-se unes baies minúscules.

De baixada, una dona grossa feia fotografies de flors amb un objectiu macro que deu valdre quatre vegades el seu pes en or. I un xic més avall, un immòbil cotxe Mazda reposava a la voreta, esperant-la com un gran escarabat de luxe.
Fa bo de sentir tan sols el so de les pròpies passes per la grava del camí, o quan fas marrada i l'herba seca s'esberla sota els peus, es trenca contra els camals d'uns pantalons que es van omplint de fullaraca i de pols. Llavors, un vol de corbs han estripat el cel, amb aquella veu negra i esqueixada.

Tenir totes aquestes hores és una oportunitat que em dóna la vida. Per repensar, per obrir de nou la carpeta de la novel·la abandonada. Un cop el sol és a jóc, queden encara moltes voltes al rellotge abans no sigui hora d'allitar-se. Puc corregir els treballs amb calma, i preparar classes. Poc després passo pel Carrefour de Puigcerdà i després encara m'aturo a prendre fotos del riu Segre quan és menut i prim.
Però hi he arribat a l'hora dels mosquits, i el meu cos paga el preu de la deshora. Torno al cotxe. Apago la ràdio quan anuncia l'inici del partit de futbol.