Revolució a la francesa

No m'ha agradat mai aquesta fotografia francesa. Té tres anys d'existència, i va ser presa al port de Colliure poc després de visitar la tomba del poeta Machado. Feia vint-i-cinc anys que no hi havia estat, era visita obligada.

Caminàvem sota un cel rúfol, molestos i emprenyats per una quantitat exagerada de turistes delerosos de sol en un dia núvol.

Decebuts per la meteorologia, els innombrables voltaven com ànimes en pena. Ni tan sols no m'aconsolava veure cossos de joves bretones quasi nues, preparades per a ser ofertes al déu Ra. El seu deambular en bikini pels carrers acabava per saturar-te de pell humana, de pell sobreescalfada, d'aixella flairosa, d'exuberància epidèrmica i plecs abdominals.

Allà on anessis, allà n'hi havia.

Ens vam enfilar a l'espigó, però també era una corrua de persones com formigues. Això deu explicar la meva expressió malagradosa. Estava emprenyat: potser havíem tardat una hora per poder aparcar, i finalment ho vam fer en una riera, als afores.

Sigui com sigui, mai no m'he reconegut en aquesta fotografia. No m'hi veig. M'hi veig malament.

Finalment, i pensant en què fou feta a França, he decidit aplicar-li el mètode Robespierre de resolució de conflictes, que ha estat exemplarment efectiu.

(El retoc fotogràfic ha estat fet amb l'ajut impagable del programa GIMP, programari lliure i de descàrrega fàcil).