Negre com un mirall negre

Fa cosa d'un any, en una biblioteca pública em van explicar que els llibres amb dedicatòria de l'autor no es presten. Decebut i contrariat, no vaig llegir aquella novel·la en la qual la signatura de l'autor havia esdevingut un estigma, el senyal d'una prohibició.

Un any més tard, l'atzar em va posar al davant aquell text, aquest cop a les estanteries d'una llibreria de barri. Del barri de la Barceloneta. Es tracta de Sólo un muerto más, i la va escriure el senyor Ramiro Pinilla, un senyor de Bilbao.

Li anava al darrere perquè busco formes actuals i properes d'abordar el gènere negre, la novel·la negra, com se digui. I vet aquí que Pinilla troba una fórmual que no és nova, però en certa manera sí. Sólo un muerto más és el resultat de sumar registres i gèneres, en un relat fluïd i aparentment senzill. Novel·la sobre la postguerra, sobre l'amor a la literatura en temps difícils, sobre la necessitat de ficció enmig d'una realitat nefasta. I no obstant, allò que fa el seu protagonista Sancho Bordaberri és investigar la realitat tètrica d'un crim a la seva ciutat de Getxo, esdevingut just abans de la guerra. Així, Pinilla entra en el gènere de la forma més convencional: un detectiu amateur, un crim, un misteri.

 Pinilla elabora un delicat joc d'equilibris funambulístics amb aparent senzillesa, sense perdre el to lineal i assequible, amb humor. Va superposant capes, vernissos que a poc a poc van enfosquint el relat. Sancho és un llibreter que admira Chandler i Hammett, i vol viure almenys una vegada com un personatge seu: vol ser Sam Spade. Com li passa al Quijote, aquest accés a la ficció només serveix per a aprofundir en una realitat espantosa, no pas per evadir-se'n. El seu doble juga perillosament a detectius, i lentament va revelant una societat trista i terroritzada: la guerra civil és un texit de venjances i rencors, d'antigues pors, de petits odis familiars.


La novel·la és la forma que pren la realitat quan s'explica literàriament, en una narració. La ficció és la metàfora, i la metàfora és la millor descripció de la realitat que tenim, després dels microscopis. En la tesi de Pinilla, la novel·la juga amb el món real creant infinitat de petits jocs subtils, de miralls que es deixen caure suaument. Un llibreter que té un alter ego detectiu investiga un crim doble: les víctimes van ser dos germans bessons. Però un va morir i l'altre va sobreviure: el món és assimètric i complex. És el vell joc de la literatura clàssica: deformar una mica el mirall per a veure-hi més clar.

Fa dos dies, curiosament, un blog veí va fer una referència a la novel·la de Pinilla. Vivim en un món de miralls inesperats. Ahir parlava de Cortázar i Rayuela, i avui escriu sobre en Julio un altre blog veí.