Joan Perucho al Segrià

Joan Perucho, sobre qui he escrit alguns apunts, és qui ha inspirat i d'alguna manera això és una invocació. L'obra de Perucho és diversa i àmplia, i gairebé només he parlat de la narrativa (especialment conte i novel·la). No he dit res de la poesia: per deformació personal, no ho toco.

També sé segur que aquesta mena d'exercicis -aixi com la idea de l'esforç- són molt distants de l'univers dels blogs. Sé per tant que he fet un exercici sobre la gratuïtat, i que ja ho sabia: qui juga a les dames no juga als escacs.

Però calia dir alguna cosa d'uns escrits breus i ràpids, aplegats de vegades en edicions en forma de llibre. Solen ser apunts frescos i gairebé improvisats. Provenen de les seves col·laboracions a la premsa, que van iniciar-se a l'antic setmanari Destino, on va coincidir amb Néstor Luján. L'ala dreta de la literatura catalana.

Fa tot l'efecte que Perucho sap com comença l'article.

Però també fa l'efecte que no sap com l'acabarà. I no obstant, el final sempre és brillant o brusc, però és un final.



Allà, Perucho mostra plecs insospitats de l'ànima i alhora sembla versàtil com mai, irònic, vaporós, interessat en coses dispars. Des de la pintura al col·leccionisme d'objectes rars, admirador dels individus estrambòtics, sensible fins al sentimentalisme, o bé sarcàstic. Hi apareixen fantasmes reals i mèdiums entabanadors, fets sorprenents o ridículs. De vegades sembla un profund esotèric i de vegades es riu de les febleses humanes, i dels seus esoterismes paliatius.

Tot són ombres i llum, miralls i opacitats. Les coses són mirades amb amor, però és un amor de lluny.

És possible que jo també senti un amor distant per Joan Perucho.

Fotografies: 
1- En un punt incert, vora Fraga
2- Aprop de l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre
3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló
4- Camí Verd del Segre, als afores de Torres de Segre