La visió de la vida com el relat d'un fracàs és mot antiga, i la darrera reedició la devem sens dubte als existencialistes i els seus deixebles. En certa manera, la majoria dels relats heroics clàssics ja contenen aquesta lectura i fins i tot els evangelis cristians no expliquen res més que un home que es deixa la pell per defensar una causa perduda. Jorge L. Borges diu que la humanitat tan sols ha creat dues narracions: l'home que vol tornar a casa i es perd, l'home que se sent cridat a acomplir un destí inassolible. Al cec de Buenos Aires li faltava afegir que les dues narracions acaben malament.
Alguna cosa de profundament existencialista i tràgica hi ha en l'obra de Werner Herzog. Em ve a la ment la frase de Sartre, la passió inútil. Això definiria perfectament alguns films de Herzog, i dic sense pensar massa Fitzcarraldo i Aguirre, la còlera de déu. Que són alhora els meus films peferits. No sabria dir quants cops les he vistes, perquè el nombre ja deu superar els dits de les dues mans. Hi ha una virtud poc comú en aquestes dues pel·lícules: t'acompanyen a mida que creixes. Herzog no parla del fracàs (de la vida) en sentit metafísic: el fracàs no consisteix en dir que la vida humana acaba a la tomba, sinó en explicar com qualsevol empresa és un relat del fracàs. I no obstant, cal emprendre-la perquè altrament no voldria dir res la vida. Fitzcarraldo es fica en una empresa quixotesca sabent que ho és, però s'hi posa amb tota l'energia i la il·lusió del món.
Així com Aguirre és una pel·lícula que m'hipnotitza (en part gràcies a la banda sonora evocadora i lisèrgica de Popol Vuh), Fitzcarraldo em va apareixent com un monument a la vida humana, un homenatge a les aventures fracassades i una obra mestra de la reflexió sobre l'art, la cultura i la seva relació amb la naturalesa.
De Fitzcarraldo a Aguirre no hi ha una distància gaire llarga: el riu, Klaus Kinski, la obsessió, la cultura entesa com una guerra inacabable contra la natura.
La recerca de El Dorado és la metàfora brillant d'una recerca desesperada que aboca l'home a la follia i al desastre. El territori de l'Amazones no està escollit a l'atzar: des de fa segles la conca amazònica representa el paisatge de la batalla. És el lloc on enormes autopistes abandonades són reconquerides per la força silenciosa i terrible de la vegetació, i alhora on els homes contemporanis són capaços de les majors atrocitats per provar de penetrar, violar i transformar la natura en paisatge humà. A hores d'ara el resultat de la batalla és molt incert.
No és en va que Fitzcarraldo repeteixi el relat, afegint-hi algunes variacions. Sembla que Herzog va trobar Fitzacarraldo mentre filmava Aguirre. Aquest enllaç és especialment emocionant, i si es poden veure les dues pel·lícules una rere l'altre sento que arribem a tocar un moment especialment màgic del procés creatiu: assistim a l'instant de la inspiració que arriba mentre treballes, que diria Picasso.
La metàfora a Fitzcarraldo és novament un projecte tan enfollit com construir un teatre de l'òpera a l'Amazones, que després es transforma en l'obsessió per dur un vaixell a través de les muntanyes. Fitzcarraldo (el personatge) pretén l'empresa impossible, amb la benintencionada finalitat d'aconseguir els beneficis que li permetin dur l'òpera al cor de les tenebres. Deconec si Herzog tenia Joseph Conrad a la tauleta de nit mentre passejava per l'Orinoco, però podria ser. Al capdavall, tots els grans rius són el mateix riu tan si duen el nom d'Amazones com el de Congo.
Quants cops deuria mirar-se Fitzacarraldo el jove Francis Ford Coppola abans de rodar Apocalypse Now? Algunes escenes són literalment la mateixa, tot i que no hi ha plagi en aquest cas. No és gens casual, però, que a Coppola se li acudís la idea de sotmetre el paisatge tropical als altaveus operístics, tot i que substitueix Verdi per Wagner, en una oportuna suplantació. Wagner és més agressiu i representa aquella voluntat destructiva d'imposar-se, és més militar.
En tots els casos (Aguirre i Fitzacarraldo, però també a l'Apocalypse) hi apareix un element pertorbador que trenca la dialèctica cultura/natura: el factor humà. Allò que hi ha de la natura dintre de l'home és la partícula que resol el dilema. Perquè és justament la part natural dins de l'home allò que finalment inclina la balança. Si la cultura neix d'un impuls intel·lectual que vol crear, el mateix impuls du l'home vers la follia, que és l'impuls transformador convertit en destrucció i per tant transmudat en energia de la naturalesa: el cercle es tanca. L'home és finalment posseït per una força natural.
També Lars von Trier s'apropa a aquesta idea quan filma l'Anticrist. No és gens casual que la guerra entre les idees i la natura esdevingui al cor del bosc, en una cabana que la vegetació pretén engolir. Salvant enormes distàncies, von Trier també entra en el mateix relat.
En von Trier, però, l'home és vist amb una crueltat afegida, de pessimista nòrdic: és simplement un estúpid que no sap comprendre res del seu entorn. Volent-ho o no (tractant-se de von Trier es fa difícil decidir), l'Anticrist versiona una cinta de terror més o menys gore i de culte: Possessió infernal (Evil Dead), obra senyera de Sam Raimi en el seu moment de creativitat més lliure i desacomplexada.
No gosaria mai dir si Raimi havia pensat en Aguirre o en Fitzcarraldo, però és obvi que aborda la visió del fracàs de l'home-cultura enfront de la natura. No obstant, la solució reprèn a la mateixa síntesi: el debat acaba quan els homes són posseïts per l'esperit malèfic de la naturalesa i esdevenen una mena de zombis vampirs sotmesos a la conducta més animal. D'entrada, Evil Dead sembla una cinta de crits i adolescents. Però Raimi connecta amb el relat primigeni: és una versió de Teseu i el Minotaure (i el laberint) en la qual guanya el Minotaure, opció que sempre m'ha semblat la més verossímil.
Les formes varien, tant com sorgeixen de ments i de mentalitats diverses que al seu torn responen a cultures i tradicions diferents. Herzog és alemany, von Trier és nòrdic (o Polar, gairebé), i Raimi de Michigan. D'entre totes les visions, però, me n'adono que retorno a Herzog i prefereixo la seva lectura, perquè conté alhora més lírica i més èpica. I potser perquè planteja la base del diàleg.
Aguirre (posem per cas) obre interrogants de tota mena sobre la colonització espanyola, i ho fa sense prejudicis ni pamflets, fugint del maniqueïsme facilet de The Mission. Roland Joffé va cometre una obra plàstica i més o menys bella, però que sorgeix d'una lectura inversa (errònia?) de El cor de les tenebres: explica un viatge en el qual trobes bondats i bondadosos quan t'endinses en l'horror primitiu. Una ingenuïtat impossible i imperdonable després de Conrad.
Tal com deia, Herzog és generós: la seva obra és extensa i sobretot oberta, i sembla que convidi a prosseguir-la i ampliar-la. Von Trier i Raimi, en canvi, tenen una clara voluntat de cloure el debat.
Però en Herzog allò que més emociona és que veient-lo, acabes per sentir la calor, els mosquits i les angoixes del director mentre treballa: pertany segurament a una raça de creadors que s'extingeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada