14 de jul. 2010
Florence Balcombe, la dona que va matar un vampir
A la pregunta (ociosa o retòrica) de si es pot matar un vampir, Florence Balcombe hauria respost que sí: Jo ho he fet, diria ella. Florence, que abans de casar-se amb un desconegut emigrant irlandès anomenat Bram Stoker havia estat amiga d'Oscar Wilde, va emprendre la major cursa contra un vampir mai explicada.
El marit de Florence va morir el 1912, i el 1922 un director de cinema alemany anomenat Friedrich W. Murnau va estrenar el film Nosferatu. Florence va veure la pel·lícula i va decidir -amb força criteri- que allò era un robatori: Nosferatu segueix el guió dramàtic de la novel·la del seu difunt, Dràcula, publicada el 1897. Des d'aquell instant va iniciar processos judicials per mitja Europa amb l'objectiu de fer destruir totes les còpies de Nosferatu. Un per un, els jutges li anaren donant la raó, i les cintes van anar a parar a la foguera de la Inquisició moderna: la dels jutges, els drets d'autor, la propietat intel·lectual.
Tot allò que gira al voltant d'aquesta història és obscur i tenebrós. Els mitòmans veuen en Stoker un iniciat que posseïa coneixements secrets, i alguns detalls de la seva biografia podrien indicar-ho. En el moment de la mort, Stoker assegurava veure un personatge vampíric dins la cambra, en un racó als peus del llit.
Però tal vegada allò més rocambolesc, barroc i endimoniadament complicat és la trama d'enigmes que giren al voltant del film Nosferatu.
Sembla força provat que els productors de la pel·lícula formaven part d'una lògia ocultista, anomenada Prana (la productora fou Prana Films), mot que en sànscrit significa -aproximadament- fluxe vital. També és coneguda la història del malaurat actor que va interpretar el vampir: Max Schreck. Schreck va embogir, plenament convençut que ell era un vampir. Aquesta trista història és la que aprofitaren molts anys més tard Elias Merhige, John Malkovich, Willem Dafoe i Nicolas Cage. Cage fou el productor de Shadow of Vampire (2000), que es basa en la possibilitat real que Schreck fos un vampir, i que Murnau el contractés després de buscar un vampir disposat a interpretar-se a sí mateix al film. Com que el vampir no vol, Murnau li ofereix finalment un premi molt millor que diners, si accepta: el coll jove i pàl·lid de l'actriu protagonista.
Fins avui hom pot perdre's encara per les estranyes connexions que uneixen tota la història. Hi ha qui especula amb el fet que la productora de Nicolas Cage dugui el nom de Saturn Films, que assenyala el nom d'una antiga lògia esotèrica alemanya dels anys 20 del mateix nom...
Em fascina que puguem anar d'Oscar Wilde als vampirs, a la senyora que en volia exterminar un, a les sectes, la bogeria i la indústria de Hollywood en una sola mirada.
La veritat, però, és que avui -quan m'hi he posat- volia escriure una mena d'apèndix al post de l'Eulàlia, Obscenitats. No sé què m'ha passat, i finalment m'he trobat escrivint sobre una pel·lícula alemanya de l'any 1922 i sobre l'ex-nòvia d'Oscar Wilde. D'entrada penso que necessitava refugiar-me en el fantàstic per a evitar aquest infern brut, televisat, grapejat. En efecte, no hi ha millor paraula que obscenitat.
Després he pensat que potser no me n'havia allunyat gaire. Que del pobre actor foll Max Schreck a Hollywood -la màquina de fer diners com sigui-, hi ha la mateixa distància que va d'un terratrèmol a la col·lecció brutal de frases que se n'escriuen, a l'ús indiscriminat d'imatges, a la terrible impressió que d'aquí a poc un equip de futbol aixecarà una copa i les càmeres es giraran cap a ell. L'espectacle definitiu, els drets i les divises que generen els drets. Un bisbe -o dos- opinant extemporàniament, un periodista malalt.
Una estranya necessitat de veure el sofriment de l'altre, com per tenir alguna cosa de què parlar, ni que sigui perquè sí, per omplir. No vull pertànyer a la mateixa espècie animal que el bisbe i que Sostres, però m'hi he d'anar fent a la idea.
Ja ho sé, però prefereixo els caçadors de vampirs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada