L'escena és estranya i alhora feliç. Fa bon dia, llueix un sol d'hivern un xic gris però carinyós. El riu baixa molt ple. La barcassa i el barquer et regalen una imatge pretèrita i anacrònica. Com si el món fos un lloc molt més tranquil, despreocupat, amable. No hi ha presses ni màquines amb xips. Vés a saber quants anys té l'embarcació, no hi ha aterrat cap dissenyador ni cap economista.
L'home t'ajuda a fer la maniobra, et cobra amb una mena de somriure i et dóna una mena de tiquet. No hi ha turistes. Fa feliç descobrir llocs fora del temps. Gairebé com un miracle.
La travessa del riu és lenta i se sent el grinyolar dels cables. Quan arribes a l'altra riba lamentes de sobte haver-hi arribat. És una emoció sense nom, imprecisa. Algun racó de l'ànima et diu que voldries quedar-te una mica més.
És molt més tard -anys més tard- quan descobreixes que vas tocar la màgia sense voler, sense saber-ho.
Això és el riu. És molt més tard, quan ja ets al mar d'un embussament de trànsit a la Ronda de Dalt, d'una conversa sobre les perspectives laborals. És llavors que tanques els ulls i et retorna la barcassa de Miravet. Llavors somrius i dius: dono gràcies per haver creuat l'Ebre a Miravet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada