Diari de la guerra "civil"

Finalment, sembla que sense esoterismes ni espiritismes l'avi Miquel Albert recupera una part de la vida.
Setanta anys més tard, el diari que va escriure a l'exili de Montpélier està fotocopiat i guardat a l'Arxiu del Museu d'història contemporània, apareix citat en algun llibre (Complot contra Companys) i anem ordenant la matèria borrosa que és la memòria dels perdedors i dels exiliats, especialment dels qui no foren gent il·lustre: els qui van viure. En aquest procés apareixen coses inesperades, com aquesta fotografia enganxada al quadern: hi apareix vestit de milicià, amb un fusell i acompanyat de dos altres milicians, sota aquell cartell que després ha fet fama.
Per aquell dies encara era el Comissari Polític del Castell de Montjuïc, però la guerra havia entrat a la fase final i el món es desfeia: calia fer alguna cosa i entrar en el joc tot i sabent que la partida estava perduda.
Vist des d'avui, aquest gest sembla impossible. Almenys en aquesta part del món que ens ha tocat d'habitar (no sé si goso dir de viure). Ara seríem capaços de parlar d'herois, potser, quan tan sols eren la gent que creia en alguna cosa i estava disposada a defensar-la.
La veritat és que, més enllà del parentiu, la fotografia posa la pell de gallina. L'exèrcit feixista avançava imparable i ja havia creuat l'Ebre. La democràcia tenia els dies comptats. Els qui agafaven el fusell érem nosaltres: la gent del carrer, el veí, pares de família.
Es fa estrany pensar que Espanya hagi fet una transició tan vergonyosa com aquesta: fins i tot a Xile i a l'Argentina la fi de la dictadura va obrir un procés polític però també judicial, i els col·laboradors han hagut de desfilar davant del jutge i la gent els ha pogut assenyalar.

Sota la fotografia que encapçala el text, Miquel Albert va escriure quatre ratlles. Qui tingui enteniment, que ho entengui:

Vaig agafar les armes per oposar-me a la victòria de les forces nacionals. Aquesta fotografia ho hauria aclarit abastament als jutges encarregats de la meva causa si jo hagués caigut a les seves mans, o hagués cregut en les promeses formals que feien, dient que sols castigarem els qui van robar o assassinar.
Certament, avui no podria escriure aquestes planes si hagués donat fe a la paraula d'honor del qui a vosaltres se us obligarà a dir-li Caudillo.

La darrera frase podria sonar profètica, però en aquells dies ja sabien quin era el final de la guerra. La qüestió que ens deixa potser és: s'ha acabat, la guerra?