Capacitat d'adaptació

 Quan Hollywood es proposa fer una cosa diferent, sol acabar fent una cosa estranya. Això li va passar a Spike Jonze quan va tocar el tema de les adaptacions literàries al cinema: Adaptation és una cinta irregular, que perd el ritme, que comet digressions excessives i que fins i tot fa venir ganes que arribi al final.


És evident que el film respòn a les necessitats existencials del seu guionista, perquè de fet no parla d'altra cosa que dels maldecaps d'un guionista per a obrir-se pas a la selva de les Productores, per escriure alguna cosa decent i per comprendre què diantre vol dir el llibre que prova d'adaptar, tot alhora. La narració deriva del guionista als personatges, mescla els nivells del relat, i prova de fer una cosa original. El resultat, però, sense ser dolent tampoc no acaba de dir res massa important

La visió del guionista adaptador com la pitjor feina del món ja l'havien tocada els germans Coen en un dels seus films més obscurs: Barton Fink. Solitud, desesperació, bloqueig mental, deliris, visions i finalment un crim. Vet aquí el paisatge del guionista. Excessius com sempre, els Coen situen el guionista en un infern real, perquè els sembla que això és infernal.


De què deu venir la necessitat de traslladar un text literari al cinema? És necessari? Per què es fa malgrat tot, si a més a més aquesta és una tasca ingrata i tan infausta? La producció artística sempre ha estat (i ara potser més) un joc de miralls i de llenguatges creuats. Els pintors del segle XI convertien en un còmic primigeni les històries de la Bíblia. I de fet, les arts visuals han begut de la narrativa des de sempre. La pintura renaixentista i barroca s'inspira en relats mitològics i religiosos, i pretén copsar en una sola imatge estàtica l'aventura, el fet, el personatge. Sembla que la capacitat que té la lletra impresa per a generar imatges mentals necessitava obrir-se pas fins a trobar les formes visuals que les representin. Si primer fou el verb, després va venir el pinzell.

En cinema, no podem dir que les millors obres siguin el resultat d'una adaptació: Tarkovski construeix una catedral de la cinematografia anant-hi ben poc: Solaris és massa lliure i Stalker supera de llarg un text dèbil.
Confesso que vaig llegir Pícnic a la vora del camí, dels germans Arkadi i Borís Strugatsky després de veure Stalker, i què vols que et digui: és millor la peli, per parafrasejar és millor el llibre.


Fellini té el seu amic Carlo Ponti que el forneix de guions originals. El millor film de Visconti no és La mort a Venècia. Tot i que algú diria Il Gattopardo, a mi encara m'agrada més La cadutta degli dei o Ludwig. Werner Herzog troba històries poderoses i riques que remeten a la literatura, però que no són adaptacions: en canvi, quan roda Wozzeck hi trobem un Herzog en minúscula. I posats a versionar, quan ho fa de ple s'embranca en l'exercici de plagi absolut de Nosferatu, on repeteix pla per pla cada seqüencia del film de Murnau, de 1922. El mateix exercici que anys més tard fa Gus Van Sant amb Psycho: agafa el guió tècnic (altrament dit storyboard en una llengua estrangera) de Hitchcock i ho torna a rodar tot de nou, pas per pas i sense sortir-se mai del guió.


Potser el repte és massa complex, i per això se sol presentar Appocalypse Now com el millor exemple de com es fa una adaptació literària al cinema: és l'adaptació canònica. Sense saber què diria Joseph Conrad, gairebé tothom estaria d'acord en pressuposar-lo satisfet. Adaptar, llavors, voldria dir dur fins a un altre temps i un altre llenguatge l'essència d'un relat. Una opció que no és il·lustrar un text, ni tampoc inspirar-s'hi vagament.

No obstant, Coppola també adapta The Goodfather i més endavant Rumble Fish: no hi aplica el mateix mètode ni molt menys. Rumble Fish és literalment el relat de Susan E. Hinton, i Coppola es limita a donar-li un aspecte gràfic, gairebé de còmic urbà i pessimista. (Amb el millor Mike Rourke de la seva estrambòtica carrera).


Quan Antonioni diu que Blow Up sorgeix de la lectura del relat breu de Julio Cortázar Las babas del diablo, em deixa una mica perplex. Sí que en recull alguna cosa, però tan sols una part anecdòtica. I tot i això, és molt recomanable llegir el conte de Cortázar i mirar-se després l'obra d'Antonioni: perquè ha creat un lligam delicat i subtil, ha fet un mirall deformat i n'ha extret una altra cosa.

Luis Buñuel practica l'adaptació en diverses ocasions. Les més interessants són Tristana i Nazarín, sobre textos homònims de Benito Pérez Galdós. Nazarín -que encaixa amb la visió de Jesucrist de Pasolini (el Jesucrist dels ateus)- es trasllada a Mèxic, en els inicis del segle XX i construeix la història tenint present aquest canvi. Curiosament, la història vista a través dels ulls de Buñuel sembla més creïble i més encertada en aquell país, i acabes per pensar que si Pérez Galdós hagués conegut Mèxic, no hauria dubtat en situar-hi el seu padre Nazario.


En plena era comunista i a Polònia, el sorprenent cineasta Wojciech Has filma El manuscrit trobat a Saragossa. Malgrat fer veure que segueix el text, Has n'agafa l'ambient i les anècdotes per a construir justament allò que Potocki va fer: l'imaginari d'una Espanya de bruixes i bandolers, estafadors, picaresca, capellans, militars. Potocki havia passat per Espanya com a militar al costat de Napoleó, i se'n va tornar amb una imatge òbviament esbiaixada. Has ni tan no hi ha estat: allò que filma és el mite de l'Espanya retrògrada i grotesca vista des d'Europa, el mite del país que, als segle de les Llums, encara no volia sortir de la baixa edat mitjana. (Tampoc no podem afirmar que avui ho hagi fet del tot).


En tot aquest panorama, em demano perquè no li duem Les històries naturals d'en Joan Perucho a algun director intel·ligent i competent. Jo crec que Buñuel ho hauria fet fantàsticament, però també podria ser Orson Welles, Federico Fellini, Pier Paolo Pasolini. En aquests casos, caldria veure com adaptem el fet que siguin morts.

 

Però per dir-ne algun de viu diria Herzog o Coppola, malgrat que són en un cert recés espiritual, i no crec pas. I què tal en Michael Winterbottom? No podríem demanar-li al Conseller de Cultura que el citi un dia, a l'ombra dels tarongers? Si van subvencionar en Woody perquè fes allò de la Vicky...