Caure amunt, ascendir avall (Tsunami Spejbel, capítol 3)

L'única forma que conec de prendre decisions quan no sé què fer és precisament fer coses. Els actes tenen un discurs propi que et du. I així com després d'un nom ve un verb i després un adverbi, complements de lloc i de manera, quan avances un peu l'altre li va al darrera. I malgrat no sabies on volies anar, te'n vas a alguna banda. I allà passen coses, i les coses que em passen són la vida meva, al capdavall. I el senyor Spejbel ja forma part d'aquesta vida meva, tan itinerant.

Simular que no sé per on dur el senyor Spejbel no deixa de ser una trampa, un truc escènic. Dalt de l'escenari, l'actor simula que ha perdut el text, o bé que s'entrebanca. Crea una certa espectació, recupera l'alè. I després diu. I l'obra prossegueix. Aquest és el relat fins que no cau el teló.

Spejbel cau amunt i després ascendeix avall. Caure amunt és un altre truc, una altra trampa: vet aquí un títol d'en Francesc Serés per a escriure sobre mística medieval. Ascendir avall és com allò de l'altre peu, que segueix el primer: les dues paraules que apareixen a la ment, de forma quasi automàtica. L'escriptura automàtica també és relativa i tramposa, però a mi m'agrada. Tot i que sempre és molt falsa: sé força bé quines connexions m'apareixeran i això també ho sabien Tristan Tzara, Salvador Dalí, Luis Buñuel.

De manera que engego la càmera i em deixo anar. Una imatge em du a l'altra. Així és com el senyor Spejbel paga cara la seva resistència a deixar-se relatar. No obstant, al darrer capítol, Spejbel trobarà la felicitat. Què coi, que no hi té dret? Que no és la felicitat allò que busquem desesperats i desorientats? Tota la resta és el soroll de les paraules, dels motors, dels telèfons.

Tots tenim un tsunami que avança per a endur-nos avall, amunt. Només en desconeixem la data, el nom, el lloc. Mentre no arriba, posem un peu i després un altre, i d'això en diem vida. De vegades calculem les passes futures, i d'això en diem projectes o plans de pensions. De vegades ensopeguem amb un altre peu, i ens n'alegrem, i en diem amor o fills. També en podem dir Spejbel.



Nota: "D'aquí a mil anys em trobaré molt millor que ara" és una paràfrasi (plagi) d'un vers de l'Enric Casasses: D'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt millor.

Pix: No passaran!

La carn és més dolça que els píxels

De la vida virtual sempre he dubtat que se'n pugui dir vida. La comunicació digital no és digital, perquè els dits són tan sols una eina relativament prescindible. Bastaria un aparell senzill per a suplir-los. La pell és accessòria en aquest món de bits i de PIX. Una Mega d'informació no és una meiga. Una Giga no és un ball.

Avui no se m'acut res més que un ritual senzill: invadir de carn la pantalla i els bits, inundar-los de sang. Mai no podran pixelar el gust dolç i salat de la sang, el regust de la pell entressuada, quan l'alquímia del dolor i el plaer li transformen la textura. Com es podria pixelar el dolor de les pessigades a la pell?

Executo el ritual i em deixo la pell adolorida fins al punt que una miríada de puntets rojos s'endevinen a les extremitats. Encenc una flama, l'atanso fins a sentir la poderosa mossegada del foc. Després ho miro i ho remiro, i descobreixo que no he estat pixelat. Això és l'inici de la resistència, el retorn a la cova.

Aquí sota hi ha el video amb el ritual que ens permet resistir en el món de la vida real, si entenem que la vida està feta de sang, vísceres, cremades, petits dolors, petits plaers o grans plaers. Abans de clicar al damunt, he de dir que no és gaire apte per a la gent molt sensible. No conté imatges pornogràfiques en sentit estricte, però tampoc és del tot innocent. La pell mai no és innocent, o bé ho és completament, radicalment.

El títol està tret d'un poeta surrealista que va escriure la sang és més dolça que la mel, o bé que la mel és més dolça que la sang. No se sap si es referia a l'incest, a la masturbació o la negació del sexe. Avui l'agafo per dir que aquest blog no ha estat invadit pel PIX.




De manera que resistir el pixelat de la vida és ben senzill: despulla't, embruta't, esgarrapa't.

El senyor Spejbel i jo (making off)

Tota la culpa és del mètode. Això és el que diria un metòdic si li dic que em sento encallat amb les aventures de la mort i la ressurrecció del senyor Spejbel. Em vaig proposar fer una sèrie de quatre capítols sobre aquesta història, però sense tenir cap mena de guió previ. Intuïció i rauxes, rampells. I prou.

La situació actual és que m'he fet un embolic.

Parlar de crisi amb el senyor Spejbel és molt delicat: algú podria pensar que em ric de les crisis econòmiques i no és el cas, perquè també en sóc una víctima: només un ximple es riuria d'una cosa així. Quan les coses van malament per a la bona gent, sortir amb la meva crisi personal i íntima amb un homenet imaginari és digne d'un personatge patètic d'un conte de Txèkhov. Però de vegades em venen ganes de penjar-lo.

L'altre dia em van venir ganes de penjar el senyor Ramon X, l'empleat d'una oficina de la Caixa amb qui em toca debatre ara sobre assumptes familiars, relacionats amb una llibreta d'estalvi familiar. La primera gestió que ha fet el senyor Ramon m'ha costat vuitanta euros. La solidaritat de la bona gents envers la Caixa no té fronteres ni límits, em cal ser comprensiu: suposo que deu ser en benefici de Catalunya (i les seves essències estalviadores). Però no vull escriure res més sobre això, ni un sol mot.

El senyor Spejbel es va transformar en un esperit erràtic després de morir, i com fan els esperits navega amunt i avall a la recerca de no sé què. La felicitat, el retorn a la carn, la desaparició definitiva i balsàmica, el no-res. Potser el senyor Spejbel està atrapat al món perquè està enamorat o té gana, o havia de treure la gosseta a passejar i no va ser-hi a temps. Cal fer tot allò que puguis, en vida.

Hi ha moments en què em sento com Cronos: si Spejbel l'he creat jo, també dec tenir dret a menjar-me'l d'una sola mossada.

Però després, més tard i havent dinat, recapacito. No. No el puc devorar perquè és una part de mi. Me l'estimo com qualsevol altra part del meu cos, que sóc jo.

Aquesta conclusió no resol res. És una tornada al punt de partida: aquí estem Spejbel i jo, i no sabem què fer, cap on anar. Aquesta és l'eterna història del blog. És clar que Spejbel i jo trobarem la sortida, i que tard o d'hora fondejarem al capítol tercer, i per fi al quart, on la història es tancarà.

Totes les històries es tanquen, amb la mateixa facilitat amb que se n'obren de noves. Ara mateix he trobat una vella fotografia on hi apareixen tres pomes, grogues i daurades sota un sol meridional. Aquí comença una altra història.

_________________
Nota: el títol de l'apunt Spejbel i jo està relativament manllevat d'una pel·li (Withnail and I) que em va impressionar molt, fa uns anys: Withnail and I explica la difícil relació que es pot donar entre dos amics.

La vida de la mà esquerra

La mà esquerra no em serveix per a dibuixar, ni tampoc si escric a mà. Al teclat, tan sols n'uso dos dits. No podria comptar monedes ni bitllets amb l'esquerra, apenes col·labora quan em cordo les sabates. Em molesta el braç esquerre quan dormo.

Si em burxo el nas amb els dits de l'esquerra és probable que em faci mal. No em puc tallar bé les ungles de la mà dreta per la torpesa de l'altra. Envejo els ambidextres. Ha de ser fabulós tenir dues mans hàbils: tens dues vegades la certesa que tocaràs bé, que pessigaràs el lloc adequat.

Sóc profundament assimètric. L'esquerra s'encalla, ensopega, s'enganxa, s'embruta. Per això en diuen siniestra en castellà, i sinistra en italià. Tot això ho pensava jo fins fa ben poc. Però tot d'una ha canviat la meva mirada sobre la mà esquerra. Ara me l'estimo més.

Ha calgut que passin més de quaranta anys de la meva vida per a trobar-li una inesperada virtud a la mà esquerra, i ha estat gràcies al blog. Hom pot resseguir els apunts i les entrades per a descobrir el protagonisme absolut de l'esquerra, la seva hegemonia. La dreta és invisible: la seva eficàcia ha estat la seva desgràcia.

La dreta ha de prendre la càmera, i no li queda cap més remei que filmar la seva germana maldestra, toixa, disminuïda. No li queda cap més sortida que cedir la seva habilitat, fiabilitat, i intel·ligència motriu per a oferir-la a la mà tonta. La mà dreta és la mà-majordom de l'esquerra.

Incapaç de manejar l'aparell i de prémer els botonets, l'esquerra deficient és qui apareix a la pantalla, qui mostra totes les seves mancances sense temor de res, i alhora la que viu. Li ha tocat palpar, moure's, acaronar, bellugar ninots, fer-se mal i sentir plaer. És la mà que actua i transmet, la mà que pren i dóna. Descobreix textures, frega objectes, ressegueix línies imaginàries, es mulla, s'eixuga, es posa damunt les velles fotografies i dóna generosament la seva escalforeta. No demana res a canvi.

Ara la mà maldestra és més mà que la mà destra.



Ui! M'oblidava de dir que la mà esquerra és també la mà que fuma.

La invenció de l'amor el 1958

(La música de fons és de Jabier Muguruza, i la imatge de fons un exercici de còpia amb ceres fet als meus disset anys: Paul Gauguin, Le chéval blanc).

Un home jove telefona a casa d'un amic, però el telèfon el despenja la germana de l'amic. No sabia que tingués una germana, diu. És el primer cop que parlen, a la tardor de 1958.

Després, el jove telefona altres cops i parla amb la germana de l'amic, fins que ella s'adona que passa alguna cosa. Quan en Ferran truca l'Albert, sap perfectament que l'Albert no és a casa. Ho ha de saber per força. Deu ser que vol parlar amb la Roser? Això es pregunta ella, i ho anota al diari. A mida que passen els dies la resposta és més evident. Fins que un dia, ell li diu que té unes entrades per a un concert. Que si vol anar-hi. Llavors la Roser escriu: fa dies que esperava que passés alguna cosa com aquesta.

Va anar així, però també podria haver començat en una trobada casual, al carrer, un diumenge. Aquesta hipòtesi sorgeix d'una carta a la Nora, una amiga seva amb qui sempre s'han fet confidències. Perquè hi ha dues versions del primer dia? I perquè la carta a la Nora no es va arribar a enviar mai, i s'ha guardat durant cinquanta anys?

Un dia -una tarda-, la Roser s'inventa una excusa per anar fins a Sant Gervasi, i passa depressa per davant del lloc on treballa en Ferran. De cua d'ull, mira cap dins de la vidriera i el veu. Llavors s'apressa, avergonyida, fins a ficar-se al metro de Fontana. Quan arriba a casa descriu la sensació de la vermellor a les galtes, el batec del pols accelerat.

La Roser també escrivia molt el 1958. Anotava detalls, noms, casualitats, trobades. La història del prometatge està registrada en un dietari minuciós que comença el 1958. Però els fulls estan desordenats, i molts d'ells no duen dates. Expliquen una història d'amor universal: els moments previs de l'enamorament, els primers dubtes i les primeres vacil·lacions. Il·lusions, temors.

Em sorprèn i em commou que el relat de l'amor sigui tan precís i idèntic en les persones i les èpoques. Sembla que respongui a un patró previ, a una narració que ens narrem, a ulls clucs. Enmig del franquisme o als inicis del segle XXI: les aproximacions i les vergonyes, les primeres decisions, les mateixes emocions descrites amb les mateixes paraules. La metàfora del cor, la pèrdua de la gana, el neguit. Una part de l'explicació deu ser en la resposta hormonal. Però l'altra no: els somnis i les fantasies que es projecten, el recurs dels versos. No crec que les hormones de l'enamorament escriguin poesia.

En aquesta història tan sols hi ha una escletxa per on s'ha escolat la intriga i després un possible caos, la confusió final on tot va a parar, un enorme forat negre: la Roser no escrivia la data en els seus textos. L'omissió de les dates em permet ordenar les escenes com millor em vagi. Podem crear un idil·li fulgurant i apassionat, o bé imaginar un festeig lent, dubitatiu, ple de titubejos. O bé imaginar les diverses possibiliats simultànies i paral·leles, o successivament. Al cap i a la fi, van tardar set anys en arribar al matrimoni.

El misteri pren una forma més concreta en una sèrie de cartes de lletra més grossa, més inclinada, més furiosa. No sé com cal ordenar una sèrie de missives creuades on es parla d'un malentès, d'un conflicte. Ha sorgit una crisi el motiu de la qual sempre cal sobreentendre, és implícit: no es diu mai el nom de res concret, de ningú.

Molts anys més tard la Roser va recollir el diari i la col·lecció cartes que s'havien enviar al llarg dels anys, i ho va guardar tot junt dins d'una carpeta de color crema.
El darrer document és una breu tarja que deuria acompanyar un regal d'aniversari de promesos, del 1992. Després, no sabem perquè, no hi ha més missatges.

Amb els anys, revolucions i alliberaments no ens hem allunyat gaire del passat. En una etapa del festeig del pare i la mare, es proposen ser amics íntims, però amics abans de res. S'escriuen poemes i notes al revers dels programes de mà dels espectacles que han anat a veure junts. Teatre i molt de ballet. Em faig un tip de riure imaginant el pare, assegut mirant el ballet: a ell no li deia res, el ballet. Però aquí el tens, dient que li agrada molt.

Aquesta darrera frase ja pertany a la ficció. A la meva ficció. Hi ha una ficció anomenada amor, i també hi ha l'amor per la ficció. Ficcions amoroses, amors ficticis. Encara més: aqust text està escrit a partir dels textos de  la Roser, però hi he introduït un element de ficció que no dic. M'anava bé per a seguir escrivint.

A mitja tarda del vint-i-vuit de febrer del dos mil onze penso si l'amor entre dues persones pot durar cinquanta anys, encenc una espelma i surto al balcó. Mentre intento inventar un ritual em venen a la ment altres noms, altres llocs. La ficció m'ha dut per camins allunyats que deuen ser dins meu. Les meves ficcions? Brindo la flama al vent de mar i de pluja que fa a Barcelona, l'ofereixo als núvols tupits, blau i gris de Payne. Inexplicablement, la flameta no s'apaga.

(Aquest video mínim és un regal per als qui, havent entrat en aquest apunt, han arribat a la darrera línia).