Pau Vidal i la deshumanització del xarnego

Pau: he llegit amb pena i horror l'article "Jo sóc el monstre" que t'han publicat a Vilaweb. Amb més pena que horror. O amb una mescla equilibrada de les dues emocions. Jo, que ja no sóc gaire procliu a dir on he nascut perquè solc avergonyir-me de dir-ho tal com em faria vergonya dir que estic orgullós d'haver nascut amb dues orelles, he de dir que el teu article m'inclina encara més a afirmar que he nascut "en algun lloc de la península ibèrica del qual no en recordo el nom".

He dubtat entre redactar aquesta entrada del blog en català o en castellà. I al final m'he dit: què carai, en català! El cas s'ho mereix. Per respondre-li al Pau, se li escau millor en català. Tot i que, ho reconec, per més que el català sigui la meva llengua materna, sovint em sona carrinclona i per això cultivo l'altra, la d'adopció, la llengua castellana que m'ha donat accés a una de les millors literatures del món. Quina sort, haver nascut en un país bilingüe! Quina pena que em fas, Vidal, quina pena tan gran que sento pels qui, com tu, viviu de cul al món, rabiosos, veient bèsties al vostre voltant, agressius, dissortats, rancuniosos.

L'article "Jo sóc el monstre" serveix per a un manual de comunicació política, al capítol on es tracta l'estratègia de la deshumanització de l'adversari, de la construcció de l'enemic a partir de presentar-lo com un ser sub-humà. Un cop l'adversari és l'enemic, i l'enemic ha perdut la categoria humana, ja és lícit esclafar-lo, insultar-lo, foragitar-lo. Com si fos un insecte. La propaganda bel·licista francesa dels mesos anteriors a la Gran Guerra presentava els alemanys com uns individus que, degut a la ingesta de cervesa i de col-i-flor, feien una ferum impròpia dels éssers humans. No cal dir que aquella propaganda era la que promovien els sectors més dretans de França, ni cal que t'expliqui que el lider del partit socialista francès, que s'oposava a la guerra, va ser assassinat: Jaurès no animalitzava els alemanys i volia la pau, Pau. Per això el van assassinar.

El teu article recull de forma metòdica el pitjor del pensament totalitari, i avança amb pas ferm pel camí que construeix l'altre en un ser menyspreable: li atribueixes tots els defectes que t'angoixen, totes les manies que et pertorben, tots els prejudicis que t'empastifen el pensament racional. Llegint-te, hom descobreix quins són els teus prejudicis, perquè suposo que no te'n deixes ni un. Caldria pensar en perquè dimonis et preocupen tant aquestes qüestions, què hi ha de tu en aquesta llista. Ja saps que allò que més ens molesta en els altres se sol correspondre a allò que més ens molesta en nosaltres mateixos. Això és una evidència científica.

Un dia d'aquesta setmana, al centre on treballo, els alumnes van celebrar el dia internacional contra la violència masclista. Cada grup va organitzar una activitat: els vam donar autonomia (l'autonomia personal és un objectiu fonamental de l'educació) i el dia pertinent van presentar les seves propostes. Són alumnes d'un barri pobre. O molt pobre, depèn de com ho vulguem veure. La façana del centre es podreix, cau en grans clapes, com si fos víctima de la lepra. Com la resta de façanes del barri. Són noies i nois molt polititzats, amb molta consciència social. Tenen idees molt formades sobre les qüestions més urgents, saben què vol dir la desigualtat en oportunitats i en resultats, saben quines són les conseqüències de la misèria, de l'atur, de la precarietat, de la injustícia. Saben detectar la violència en els discursos. I moltes vegades veig la ràbia que hi ha en aquest jovent que se sent traït, que sap que viurà pitjor que els seus pares i mares (pares i mares que no han dut una vida gaire galdosa, ja saps com és la vida a Barberà i a Badia). Aquests joves treballen amb energia contra la violència masclista, protesten contra els abusos del poder, recalquen dia rere dia el flagell de la violència patriarcal, la treballen, en parlen. Se'n preocupen. Discuteixen, debaten, protesten. Milloren. Volen ser millors persones que la generació anterior perquè volen viure en un món millor. I em falta explicar-te un detall: no parlen en català. El català se'ls fa estrany, llunyà, de vegades hostil. L'acte contra la violència masclista va ser un acte en castellà en un 90%.

Ens hauríem de preguntar perquè trien la seva llengua materna quan volen parlar de les coses que els importen. Tu diries que és maldat anticatalana, suposo, perquè són dolents en tant que refractaris al català de Mossèn Cinto. I també em pregunto, jo, què faig quan l'endemà els dic que es van oblidar de la llengua catalana, ja veus com són les coses. Jo, que sóc partidari de la paritat de llengües a l'educació, resulta que sóc jo qui els recordo que es van oblidar del català. Saps perquè ho faig? Perquè sé que cal obeir les lleis vigents. Perquè a mi no em paguen per preguntar-me si les lleis són justes o no: en una democràcia com l'espanyola, la llei està pel damunt de qualsevol altra consideració. I prou.

D'entre aquests joves no n'hi cap que li pegui a la nòvia, t'ho asseguro. Hi poso la mà al foc. No n'hi ha cap que vulgui ser policia: ni dels mossos ni de la nacional. Ni s'afilien al Pedecat ni a Esquerra, ni segueixen les consignes d'Arran ni de la Cup. Saben que els ha tocat construir un altre paradigma. Hi ha una diversitat immensa en tot: en opcions polítiques, sexuals, socials, ideològiques, intel·lectuals, d'origen. Tenim una riquesa immesurable. Per això lamento el teu text tan trist, tan brut. No sé si et deus adonar que la construcció de l'enemic és una estratègia nefasta, de feixisme de llibre, o digues-li totalitària si vols, un paradigma conegut a Europa. La construcció de l'enemic a través de la seva deshumanització és un instrument per preparar guerres nacionalistes que liquiden les reivindicacions socials: que liquiden les coses que de veritat ens importen a tots. La qualitat de la vida, la igualtat, la justícia social. La nació és l'enemic dels tres valors. I és l'enemic de la vida. Em sap greu que caiguis al parany del totalitarisme, i que contribueixis a demostrar que l'independentisme català és una forma de nacionalisme excloent, ranci i d'arrel populista, tal com els altres identitarismes de l'extrema dreta europea. No t'adones de com s'assembla el teu article al que escriuen els ideòlegs de Vox? No, no em pots dir que no te n'adones.

Per això em fas pena: perquè ho saps i fas veure que no. O perquè no ho veus. Cada cop que et llegeixo sento la mateixa pena i el ressò del dring d'un dubte: és la ignorància o és la maldat? A la novel·la negra que tant admires se sol debatre aquest dilema. Tu en saps la resposta i jo no, pobre de mi.

Pater, Patria, Purgatorium

Vi la cruz muy gélida y desamparada en un cerro del Maestrazgo y la arropé con mi abrigo.

A veces los humanos les echamos un mano a los dioses, no hay que estar pidiéndoles siempre.

Estoy en un pueblo muy pequeño del Maestrazgo. Termino la lectura de "El crimen del padre Amaro". La última página de Queiroz es soberbia, magistral. Un regalo para el lector que llegó hasta ella. Me pongo el sombrero para quitármelo ante esas palabras. Entonces escucho el eco de los disparos, a lo lejos pero no mucho, en la loma blanca a la salida del pueblo. Las facciones carlistas de Quílez han chocado con los hombres del general Cabrera.

Terminado Eça de Queiroz, sigo con la "Comedia" de Dante, cuya lectura interrumpí para conocer las andanzas del párroco de Leiría. Cuando entorno los ojos veo a mi padre en una de las cornisas del Purgatorio. Está en el Purgatorio, pero también está orgulloso de que el hijo de un barbero de barrio, humildísimo, esté leyendo la obra de Alighieri. Un televisor cercano emite una canción de Jimmy Sommerville y se me viene a la mente la efigie del jilguero inglés, ese cuerpecillo leve que brincaba como nadie en el escenario.

El general Cabrera estuvo aquí, pasó por este camino, se alojó en una casona palaciega de Rubielos. Le puedo ver. Los brazos en jarras, contemplando la batalla desde lo alto de la loma. Esa fue una de las pocas veces en que dos fuerzas militares chocaron de veras. Lo demás (casi todo lo demás) fueron escaramuzas, persecuciones, amenazas, gritos, dos prisioneros (¿y ahora qué narices hacemos con ellos? ¡Vamos a improvisar un calabozo!).

En el pueblo de Linares, cerca de aquí, la mayoría se puso del bando de los carlistas. Eran campesinos pobres. Se pusieron del bando de los carlistas en cuanto se dieron cuenta de que la desamortización solo había beneficiado a los señores marqueses y a grandes terratenientes. Para comprender España (comprenderla un poco por lo menos, una parte de ella por lo menos) es bueno conocer las guerras carlistas, esas guerras que no parecen guerras pero con muertos y violaciones y robos y odio y dolor, mucho dolor. En 1834, Cabrera entró en el pueblo con 50 hombres. Leer a Dante y pensar a la vez en la guerra de Carnicer, Quílez, Montañés, El Serrador, Forcadell con su facción, entrando en las masadas para extraer raciones. A uno que no se las quiso dar volvieron a visitarle por la noche, para escarmentarle. Por fortuna, el hombre se lo temió y pasó la noche escondido fuera de casa. Arnau se enfrenta a O’Donnell. Doña María Nieves de Braganza, esposa del infante Alfonso de Borbón, hermano del pretendiente Carlos, se alojó en la casa de Manuel Zaera, que se conserva bastante bien, al pie de la carretera que va para Cantavieja. En la misma casa estuvo Cabrera, pero en otro año. La historia de España tiene algo de mito tragicómico.

Me duermo escuchando el eco de los disparos de las guerras carlistas mientras el libro de Dante se desploma, como un pájaro abatido lentamente, encima de mi pecho. Veo de nuevo a mi padre, en la cornisa del Purgatorio.

—Y tú, ¿de qué lado hubieses estado, padre? —le pregunto.

—Mi padre (tu abuelo) —murmura él— estaba con los carlistas. Así que yo, por designio natural, me hubiese ido con los liberales. Por la misma razón, es posible que tú estuvieses con los carlistas, ya que tú y yo jamás nos llevamos bien ¿recuerdas?

Agacho la cabeza. El silencio de los campos helados interrumpe la conversación. La historia de España es así: parricida, fratricida. Orgullo, despecho, soberbia, la avara pobreza de la Cataluña, venganza.

—Por cierto —añade mi padre—, ya sabes que debes prepararte para el infierno, no hace falta que te cuente por qué motivos.

Abro los ojos, aterrorizado por esta nueva intervención del viejo, cuando pensaba que se había ido.

—Por supuesto —atino a responderle yo, pero cuando miro a mi alrededor ya no hay rastro de él.

Amanece despacio, la niebla desciende desde la parte de Valdelinares y augura un día desapacible, frío, tortuoso. Otro día de esos. España. Estoy en España. Me levanto despacio y dudo si ducharme o no. Quizás mañana. Pero decido ducharme de inmediato en cuanto recuerdo que hay perezosos en la cuarta cornisa del Purgatorio y en el quinto círculo del Infierno. Ducharme ahora no me librará de la pena, porque no es la pereza lo que me mandará allí. Solo lo hago por no aumentar los cargos, por no agravar la condena. Mientras me solazo bajo el agua caliente pienso en los pusilánimes del libro del Dante, que están en la antesala del Infierno por no haber tomado partido. Estamos en España y hay que tomar partido. Yo estaría del lado de los liberales, contra las facciones carlistas de Forcadell. ¿Me oyes, padre?

Negociem la immersió lingüística?

L'Esquerra republicana de Catalunya, el partit de trajectòria més estrambòtica i caïnita del nostre dissortat panorama polític, li ha demanat al president del govern en funcions que, si vol els seus vots per a la investidura, li ha de parar una taula de negociació "entre iguals". Per què? Perquè en democràcia s'ha de poder parlar de tot, diuen ells. Diuen, diuen, diuen. Però... ¿de veritat volen parlar de tot, els xicots d'Erc? No, no ho crec! Diria que només volen parlar del seu trastorn obsessiu compulsiu, que és autodeterminació i referèndum. Ignoro què farà en Sánchez, però és capaç de parar-los la taula. És a dir, en Sánchez potser farà el passerell.

No sé on s'informen sobre negociació els xicots (i xicotes) d'Erc, però estaria bé que sabessin que les negociacions polítiques, a Espanya així com a les democràcies del món, es fa en un lloc que ja existeix i que ens costa molts quartos: es diu Parlament. O Congreso de los Diputados, comme vous voulez. També deuen ignorar que el govern d'Espanya no pot parlar d'igual a igual amb un partit regional, i que això de la Generalitat no és equivalent al govern estatal, perquè el regional és una delegació de l'anterior, i hi està supeditat. I es veu que també exigeixen un relator, que és més o menys un sinònim de mediador. Diuen que sona el nom de Jaume Assens com a figura mediadora. Quina gràcia, la ignorància sense límits d'Erc: en qualsevol manual de negociació poden llegir que el mediador és neutral i imparcial. Proposar Assens com a mediador és com si proposessin el Timbaler del Bruc per negociar amb Napoleó.

La persona d'Erc a qui li he sentit exposar les exigències a Sánchez es diu Marta Vilalta, i és oriunda d'un poblet de la Catalunya profunda, un factor que no pronostica res de bo. A més a més, tant el seu nom com alguna cosa del tarannà em fa pensar (amb un incert horror) en l'entranyable Marta Rovira de penosa memòria, aquella senyora que després de jurar que "lluitarem fins al final, fins al final!" va sortir per cames en direcció a Suïssa emulant el superheroi Flash. Vilalta, a qui en castellà anomenaríem una "niña redicha", insisteix en un dels mantra més avorrits de la cosa catalana: s'ha de poder parlar de tot.

Si jo fos Sánchez -per fortuna meva, seva i d'Erc no ho sóc- li respondria que: d'acord, parlem de tot. Parlem de la immersió lingüística?

I ho dic aprofitant que, inesperadament, el Psc ha desempolsat el tema. Ja era hora. Cal no oblidar que el model immersiu va ser la proposta de Marta Mata (Psc) per rebatre la proposta escolar de Pujol, que era, inicialment, l'escola pública segregada en dues línies, tal com fa el model basc: una escola en català, una altra en castellà. Pujol (no sabem a canvi de quin tant per cent), va comprar la proposta immersiva del Psc i aquí estem, immersionats (i alguns ofegats) en un model que copia el nom de la immersió dels països nòrdics però degudament distorsionat fins a l'aberració, cosa molt pròpia de Catalunya. Sí, ja és l'hora d'esmolar les eines, catalans: la immersió s'ha de revisar. En primer lloc, calen estudis seriosos, i abandonar per fi l'axioma "l'escola catalana és un model d'èxit", o "l'escola catalana no es toca" (que és com dir "els correbous no es toquen" o "la ratafia ni tocar-la"), un axioma fals que ens té presoners des de fa dècades. No, no és un axioma: és una proposició que cal demostrar, i això es fa amb estudis seriosos. És a dir: no es fa amb estudis folclòrics com els de la Plataforma per la Llengua, que és l'Ong més grotesca del planeta. Ara no entraré en detalls, però tots els qui hem passat per la docència pública a Catalunya sabem el que vol dir.

Un cop superades les urgències de la "normalització" de la llengua catalana als 80, és hora de retornar a la racionalitat: la llengua catalana mai, al llarg de tota la història, no havia estat tan contemplada, tan subvencionada, tan protegida (ni tan sobrevalorada) com avui. Avui, la normalització del català hauria de ser compatible amb la normalització del castellà a Catalunya. Cal protegir una llengua minoritària, recessiva i decadent? Suposo que sí, en nom de la protecció de les cultures minoritàries. Però aquesta protecció no pot passar pel maltractament sistemàtic (i institucional) de la tercera llengua del planeta, d'una llengua que dona accés a un dels majors tresors de la cultura universal. Les coses, pel seu nom. Caldria mirar-se com es tracta el bretó a França, i recordar que França és el referent de la democràcia, del racionalisme i del pensament republicà (!). La República francesa sí que existeix!

[Un altre dia els explicaré les coses que escriu el promotor del Manifest Koiné, que mereix un documental no tan sols sobre distorsió cognitiva, si no també sobre mala fe, mala bava o, senzillament, maldat planificada. Per anar fent boca, aquí deixo l'enllaç a un dels articles més bil·liosos del subjecte. Vidal deu pretendre "ampliar la base social de l'independentisme", que és un altre mantra d'Erc. Encara que alguna intuïció em diu que l'almogàver Vidal deu ser més aviat partidari de les tesis del Niño de Waterloo que no pas de les del Beato de Lledoners. Potser m'equivoco. Desxifrar les filiacions dins de l'independentisme és més complicat que distingir entre pacients i doctors dins del manicomi de Shutter Island, que no deixa de ser una versió tardana i postmoderna del Gabinet del Doctor Caligari. No vull dir qui seria, avui, el Doctor Caligari petaner del manicomi català. No ho vull dir perquè no cal. Perquè tothom ho sap.]

Entre las cosas que importan no está la patria

La foto animada se hizo en las afueras de Jerez de Marquesado (provincia de Granada), lugar en el que no nací

pero me gustaría haberlo hecho, o no, o me da igual. Lo que importa es haberme sentido bien allí.

Vivir en paz conmigo y con los demás. Vivir en paz a secas, en definitiva. Vivir lo mejor posible dentro de lo que cabe. Evitar el dolor. Ayudar a los demás a lo mismo. Participar en el complicado mundo de la educación de los jóvenes (y de los no tan jóvenes). Llevar una vida lo más digna posible y, cuando toque, morir de la forma más digna posible. Infringir el menor dolor posible a los demás. Cultivar(se) la mente y el espíritu, pensar con buen uso de razón, mantener relaciones sanas, evitar las tóxicas, reírse cuando sea posible, llorar cuando sale el llanto, ejercer la empatía, tener la máxima autonomía posible sobre la vida de uno mismo: tener tiempo para leer, escribir y ver cine (tener buen criterio para escoger lecturas y cintas, y saber cuando lo que se escribe es digno de serlo). Y luego está mantener el cuerpo en condiciones, administrarse los recursos con buen tino, saber escoger el vino, mantenerse lejos de la miseria y la pena en la medida justa, sin ambicionar lujos, cosas superfluas e innecesarias, poseer lo menos posible, solo lo imprescindible: no pretender poseer a nadie ni propiedades que no deberían ser de nadie y sí de todos. Sin lirismos ni melancolías: está bien disfrutar de una bonita puesta de sol, pero también es bueno pasear por un barrio pobre, por un sitio feo. Pensar en la belleza incluso en su ausencia, pensar en el bien incluso en su ausencia.

Esa es una lista medio improvisada sobre las cosas que me importan. Y podría asegurar que, si siguiera, solo añadiría matices de lo anterior, variaciones, adjetivaciones. Como las propiedades superfluas, el adjetivo también lo es. A menudo.

Pensaba en todo esto mientras leía el texto de un amigo que, en las redes, cuenta que para ser "normales" debemos ser libres. Se refería, por supuesto, a la libertad del pueblo catalán. Que significa, para que me comprendan, que la región catalana debe convertirse en un estado-nación. La persona que escribe eso es inteligente, y casi siempre aguda y certera en sus opiniones, y tiene un discurso agudo, hábil y ágil, y es buen profesional de lo suyo y encima escribe bien.

Por todo eso, y por el respeto que me merecen las personas a las que admiro por uno o más motivos, le pregunté por su afirmación. Me intrigaba, especialmente, el uso del término "normalidad". La oración "para ser normales debemos ser libres", planteada casi como un axioma, me inquietó. Así pues, le pregunté qué cosa le impedía ser libre y por consiguiente "normal". Jamás comprendí que diablos es la normalidad en este mundo tan diverso. Me respondió que no era libre de hablar en su idioma cuando coge un taxi, una libertad que si tienen los franceses o los portugueses. Yo, que solo he subido a un taxi una vez en los últimos 10 años, me quedé algo perplejo.

Otro se añadió a la conversación, y aportó otro dato: no soy libre -dijo- de usar mi lengua en una comisaría. Otra vez la perplejidad. Me pregunté ¿qué cosa deben entender por libertad y por normalidad? Sin duda, entienden por libertad y por normalidad asuntos que jamás me han interesado y que no puedo compartir. Jamás cortaría una autopista ni quemaría un contenedor de basura para poder, en consecuencia, hablar en catalán con un taxista paquistaní, con un camarero ecuatoriano o con una cuidadora de ancianos peruana, se pongan como se pongan.

Hay veces en las que yo tampoco me siento libre. O me siento agraviado, dejémoslo así, cuando compruebo que la merma del estado del bienestar me quita derechos o simplemente me dificulta el acceso a determinados servicios que son la única hacienda de la clase trabajadora: unos servicios públicos de calidad y para todos, por ejemplo. Lo del idioma me cae muy lejos, la verdad. Se lo dejo a los remilgados narcisistas de la cultureta. Lo de la libertad de expresión (decir lo que me apetece en el idioma que prefiera) está bien, pero no me parece que nada de eso sea difícil en España. Yo, por lo menos yo, jamás he vivido algo que me limite o me incomode en esta categoría. Y la persona que me expone su desgracia (o una anormalidad dolorosa) escribe y publica en catalán, escolariza a sus hijos en lengua catalana en la escuela pública española, se expresa en catalán en las redes, da cursos y cursillos en catalán, etc. No puedo comprender su sentimiento. Quizás se trate solo de una emoción, y de una emoción debida a un entorno exacerbado, a un clima tribal generado en despachos y en medios controlados desde los mismos despachos.

Jamás comprenderé como la patria y el idioma que se asocia a ella (de forma tramposa, por cierto) esté entre las cosas que importan. Las patria están ahí sobretodo para jodernos, y las lenguas son instrumentos humanos al servicio de la comunicación, pero de ningún modo estamos aquí para servir a una lengua y mucho menos aún a una patria inventada por algún degenerado, posiblemente un psicópata, que se inventó una patria en beneficio propio y para desgracia de los demás.

Una de las cosas que más me jode la vida en Cataluña es que personas sensibles e inteligentes caigan en la trampa de los patriotas y se olviden de las cosas que importan. Porqué en las cosas que importan todos nos parecemos, nos entendemos y nos reconocemos.

El retorn de Míster Relator

Se'm fa difícil distingir entre la naturalesa ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (supremacisme, nacionalisme) i la de Junts per Catalunya (nacionalisme, supremacisme), i sóc incapaç de trobar diferències entre les seves intencions que vagin més enllà del tacticisme de jugador -adolescent- de partides de Risk en versió comarcal: guanyo l'Osona i el Solsonès, tu guanyes l'Alt Camp i la Conca de Barberà. És per aquesta incapacitat meva en la discriminació entre mamarratxos i fantotxes que no sé quin dels dos arlequins bessons li ha exigit a en Pedro Sánchez que, si vol els seus vots per a la investidura, els ha de donar una Mesa per al Diàleg amb l'assistència d'un Relator, reclamació que no és nova i que implica el retorn del Relator. Un Relator que, suposo jo, es podria traduir per "Mediador". Ignoro si també exigiran que damunt de la taula del diàleg s'hi dipositi una ampolla de ratafia i un bisbe de Vic (em refereixo a l'embotit, no al prelat).

Com que aquest curs em toca impartir un mòdul de mediació, em trobo ara mateix envoltat d'articles i de webs sobre la qüestió. N'hi ha unes quantes de bones, així a la babalà, recomano la de "El Mediador.org".

El primer que s'explica sobre el conflicte és que cal distingir entre el conflicte mediable i l'immediable. Un conflicte no-mediable és aquell en el que una de les parts ha infringit el codi penal, perquè en aquest cas, i en una democràcia d'Europa com la nostra, l'espanyola, el conflicte l'arbitra un jutge. Hem arribat a un escull de la Mesa de Negociació! L'únic? No pas: n'hi ha més.

Arribats en aquest punt, observo que hi ha una part que es lamenta de la "judicialització de la política", queixa que em resulta molt còmica i em fa imaginar què hagués passat si el Vaquilla hagués protestat per la "judicialització del robatori de cotxes", tot apostant per una negociació entre el lladre i el propietari legítim que podria acabar, com en qualsevol mediació, decidint que el propietari usarà el cotxe del dia 1 al dia 15 de cada mes, i el lladregot del 16 al 30. Caldrà resoldre els serrells dels mesos de més o de menys de 30 dies, però a pactar serrells ningú guanya els deixebles de Pujol, i el serrell del Vivales de Waterloo és fantàstic. És un exemple.

Per si el primer escull no era prou gruixut, passem a veure els principis ètics de la mediació, entre els quals hi ha el compromís de la confiança mútua i el d'actuar de bona fe, cooperant per trobar la solució més beneficiosa per a les dues parts. La veritat... veient una de les parts que reclama negociació, se'm fa complicat de veres confiar en la bona fe del qui empeny l'altre a la negociació sota amenaces i xantatges, ja ho saben: independència o barbàrie és un mal punt de partida fins i tot estratègicament, ja que obliga l'altra part a situar-se el punt més allunyat possible per no perdre la posició: si jo fos l'altra part, veient l'amenaça de la barbàrie, exigiria la prohibició dels partits independentistes. És un exemple. El xantatge és una obscenitat en una negociació.

Hi ha d'altres objeccions a la mediació: ha de ser lliure i voluntària per les dues parts, només es pot donar entre iguals i entre aquells que es reconeixen mútuament com a iguals: caldria que una de les parts abandonés el supremacisme, renúncia que se m'acut complicada.

I finalment li trobo un problema fonamental a la mediació: si hi ha negociació, ha de ser en primer lloc entre catalans i catalans, ja que això no va de Catalunya contra Espanya ni de fatxes contra demòcrates. Això va de què la meitat dels catalans es consideren més catalans que l'altra meitat i volen fotre aquesta altra meitat perquè creuen que aquest bocí de terra els pertany i que tots han de parlar una mateixa llengua.

Això és mediable?