Negociem la immersió lingüística?

L'Esquerra republicana de Catalunya, el partit de trajectòria més estrambòtica i caïnita del nostre dissortat panorama polític, li ha demanat al president del govern en funcions que, si vol els seus vots per a la investidura, li ha de parar una taula de negociació "entre iguals". Per què? Perquè en democràcia s'ha de poder parlar de tot, diuen ells. Diuen, diuen, diuen. Però... ¿de veritat volen parlar de tot, els xicots d'Erc? No, no ho crec! Diria que només volen parlar del seu trastorn obsessiu compulsiu, que és autodeterminació i referèndum. Ignoro què farà en Sánchez, però és capaç de parar-los la taula. És a dir, en Sánchez potser farà el passerell.

No sé on s'informen sobre negociació els xicots (i xicotes) d'Erc, però estaria bé que sabessin que les negociacions polítiques, a Espanya així com a les democràcies del món, es fa en un lloc que ja existeix i que ens costa molts quartos: es diu Parlament. O Congreso de los Diputados, comme vous voulez. També deuen ignorar que el govern d'Espanya no pot parlar d'igual a igual amb un partit regional, i que això de la Generalitat no és equivalent al govern estatal, perquè el regional és una delegació de l'anterior, i hi està supeditat. I es veu que també exigeixen un relator, que és més o menys un sinònim de mediador. Diuen que sona el nom de Jaume Assens com a figura mediadora. Quina gràcia, la ignorància sense límits d'Erc: en qualsevol manual de negociació poden llegir que el mediador és neutral i imparcial. Proposar Assens com a mediador és com si proposessin el Timbaler del Bruc per negociar amb Napoleó.

La persona d'Erc a qui li he sentit exposar les exigències a Sánchez es diu Marta Vilalta, i és oriunda d'un poblet de la Catalunya profunda, un factor que no pronostica res de bo. A més a més, tant el seu nom com alguna cosa del tarannà em fa pensar (amb un incert horror) en l'entranyable Marta Rovira de penosa memòria, aquella senyora que després de jurar que "lluitarem fins al final, fins al final!" va sortir per cames en direcció a Suïssa emulant el superheroi Flash. Vilalta, a qui en castellà anomenaríem una "niña redicha", insisteix en un dels mantra més avorrits de la cosa catalana: s'ha de poder parlar de tot.

Si jo fos Sánchez -per fortuna meva, seva i d'Erc no ho sóc- li respondria que: d'acord, parlem de tot. Parlem de la immersió lingüística?

I ho dic aprofitant que, inesperadament, el Psc ha desempolsat el tema. Ja era hora. Cal no oblidar que el model immersiu va ser la proposta de Marta Mata (Psc) per rebatre la proposta escolar de Pujol, que era, inicialment, l'escola pública segregada en dues línies, tal com fa el model basc: una escola en català, una altra en castellà. Pujol (no sabem a canvi de quin tant per cent), va comprar la proposta immersiva del Psc i aquí estem, immersionats (i alguns ofegats) en un model que copia el nom de la immersió dels països nòrdics però degudament distorsionat fins a l'aberració, cosa molt pròpia de Catalunya. Sí, ja és l'hora d'esmolar les eines, catalans: la immersió s'ha de revisar. En primer lloc, calen estudis seriosos, i abandonar per fi l'axioma "l'escola catalana és un model d'èxit", o "l'escola catalana no es toca" (que és com dir "els correbous no es toquen" o "la ratafia ni tocar-la"), un axioma fals que ens té presoners des de fa dècades. No, no és un axioma: és una proposició que cal demostrar, i això es fa amb estudis seriosos. És a dir: no es fa amb estudis folclòrics com els de la Plataforma per la Llengua, que és l'Ong més grotesca del planeta. Ara no entraré en detalls, però tots els qui hem passat per la docència pública a Catalunya sabem el que vol dir.

Un cop superades les urgències de la "normalització" de la llengua catalana als 80, és hora de retornar a la racionalitat: la llengua catalana mai, al llarg de tota la història, no havia estat tan contemplada, tan subvencionada, tan protegida (ni tan sobrevalorada) com avui. Avui, la normalització del català hauria de ser compatible amb la normalització del castellà a Catalunya. Cal protegir una llengua minoritària, recessiva i decadent? Suposo que sí, en nom de la protecció de les cultures minoritàries. Però aquesta protecció no pot passar pel maltractament sistemàtic (i institucional) de la tercera llengua del planeta, d'una llengua que dona accés a un dels majors tresors de la cultura universal. Les coses, pel seu nom. Caldria mirar-se com es tracta el bretó a França, i recordar que França és el referent de la democràcia, del racionalisme i del pensament republicà (!). La República francesa sí que existeix!

[Un altre dia els explicaré les coses que escriu el promotor del Manifest Koiné, que mereix un documental no tan sols sobre distorsió cognitiva, si no també sobre mala fe, mala bava o, senzillament, maldat planificada. Per anar fent boca, aquí deixo l'enllaç a un dels articles més bil·liosos del subjecte. Vidal deu pretendre "ampliar la base social de l'independentisme", que és un altre mantra d'Erc. Encara que alguna intuïció em diu que l'almogàver Vidal deu ser més aviat partidari de les tesis del Niño de Waterloo que no pas de les del Beato de Lledoners. Potser m'equivoco. Desxifrar les filiacions dins de l'independentisme és més complicat que distingir entre pacients i doctors dins del manicomi de Shutter Island, que no deixa de ser una versió tardana i postmoderna del Gabinet del Doctor Caligari. No vull dir qui seria, avui, el Doctor Caligari petaner del manicomi català. No ho vull dir perquè no cal. Perquè tothom ho sap.]

Entre las cosas que importan no está la patria

La foto animada se hizo en las afueras de Jerez de Marquesado (provincia de Granada), lugar en el que no nací

pero me gustaría haberlo hecho, o no, o me da igual. Lo que importa es haberme sentido bien allí.

Vivir en paz conmigo y con los demás. Vivir en paz a secas, en definitiva. Vivir lo mejor posible dentro de lo que cabe. Evitar el dolor. Ayudar a los demás a lo mismo. Participar en el complicado mundo de la educación de los jóvenes (y de los no tan jóvenes). Llevar una vida lo más digna posible y, cuando toque, morir de la forma más digna posible. Infringir el menor dolor posible a los demás. Cultivar(se) la mente y el espíritu, pensar con buen uso de razón, mantener relaciones sanas, evitar las tóxicas, reírse cuando sea posible, llorar cuando sale el llanto, ejercer la empatía, tener la máxima autonomía posible sobre la vida de uno mismo: tener tiempo para leer, escribir y ver cine (tener buen criterio para escoger lecturas y cintas, y saber cuando lo que se escribe es digno de serlo). Y luego está mantener el cuerpo en condiciones, administrarse los recursos con buen tino, saber escoger el vino, mantenerse lejos de la miseria y la pena en la medida justa, sin ambicionar lujos, cosas superfluas e innecesarias, poseer lo menos posible, solo lo imprescindible: no pretender poseer a nadie ni propiedades que no deberían ser de nadie y sí de todos. Sin lirismos ni melancolías: está bien disfrutar de una bonita puesta de sol, pero también es bueno pasear por un barrio pobre, por un sitio feo. Pensar en la belleza incluso en su ausencia, pensar en el bien incluso en su ausencia.

Esa es una lista medio improvisada sobre las cosas que me importan. Y podría asegurar que, si siguiera, solo añadiría matices de lo anterior, variaciones, adjetivaciones. Como las propiedades superfluas, el adjetivo también lo es. A menudo.

Pensaba en todo esto mientras leía el texto de un amigo que, en las redes, cuenta que para ser "normales" debemos ser libres. Se refería, por supuesto, a la libertad del pueblo catalán. Que significa, para que me comprendan, que la región catalana debe convertirse en un estado-nación. La persona que escribe eso es inteligente, y casi siempre aguda y certera en sus opiniones, y tiene un discurso agudo, hábil y ágil, y es buen profesional de lo suyo y encima escribe bien.

Por todo eso, y por el respeto que me merecen las personas a las que admiro por uno o más motivos, le pregunté por su afirmación. Me intrigaba, especialmente, el uso del término "normalidad". La oración "para ser normales debemos ser libres", planteada casi como un axioma, me inquietó. Así pues, le pregunté qué cosa le impedía ser libre y por consiguiente "normal". Jamás comprendí que diablos es la normalidad en este mundo tan diverso. Me respondió que no era libre de hablar en su idioma cuando coge un taxi, una libertad que si tienen los franceses o los portugueses. Yo, que solo he subido a un taxi una vez en los últimos 10 años, me quedé algo perplejo.

Otro se añadió a la conversación, y aportó otro dato: no soy libre -dijo- de usar mi lengua en una comisaría. Otra vez la perplejidad. Me pregunté ¿qué cosa deben entender por libertad y por normalidad? Sin duda, entienden por libertad y por normalidad asuntos que jamás me han interesado y que no puedo compartir. Jamás cortaría una autopista ni quemaría un contenedor de basura para poder, en consecuencia, hablar en catalán con un taxista paquistaní, con un camarero ecuatoriano o con una cuidadora de ancianos peruana, se pongan como se pongan.

Hay veces en las que yo tampoco me siento libre. O me siento agraviado, dejémoslo así, cuando compruebo que la merma del estado del bienestar me quita derechos o simplemente me dificulta el acceso a determinados servicios que son la única hacienda de la clase trabajadora: unos servicios públicos de calidad y para todos, por ejemplo. Lo del idioma me cae muy lejos, la verdad. Se lo dejo a los remilgados narcisistas de la cultureta. Lo de la libertad de expresión (decir lo que me apetece en el idioma que prefiera) está bien, pero no me parece que nada de eso sea difícil en España. Yo, por lo menos yo, jamás he vivido algo que me limite o me incomode en esta categoría. Y la persona que me expone su desgracia (o una anormalidad dolorosa) escribe y publica en catalán, escolariza a sus hijos en lengua catalana en la escuela pública española, se expresa en catalán en las redes, da cursos y cursillos en catalán, etc. No puedo comprender su sentimiento. Quizás se trate solo de una emoción, y de una emoción debida a un entorno exacerbado, a un clima tribal generado en despachos y en medios controlados desde los mismos despachos.

Jamás comprenderé como la patria y el idioma que se asocia a ella (de forma tramposa, por cierto) esté entre las cosas que importan. Las patria están ahí sobretodo para jodernos, y las lenguas son instrumentos humanos al servicio de la comunicación, pero de ningún modo estamos aquí para servir a una lengua y mucho menos aún a una patria inventada por algún degenerado, posiblemente un psicópata, que se inventó una patria en beneficio propio y para desgracia de los demás.

Una de las cosas que más me jode la vida en Cataluña es que personas sensibles e inteligentes caigan en la trampa de los patriotas y se olviden de las cosas que importan. Porqué en las cosas que importan todos nos parecemos, nos entendemos y nos reconocemos.

El retorn de Míster Relator

Se'm fa difícil distingir entre la naturalesa ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (supremacisme, nacionalisme) i la de Junts per Catalunya (nacionalisme, supremacisme), i sóc incapaç de trobar diferències entre les seves intencions que vagin més enllà del tacticisme de jugador -adolescent- de partides de Risk en versió comarcal: guanyo l'Osona i el Solsonès, tu guanyes l'Alt Camp i la Conca de Barberà. És per aquesta incapacitat meva en la discriminació entre mamarratxos i fantotxes que no sé quin dels dos arlequins bessons li ha exigit a en Pedro Sánchez que, si vol els seus vots per a la investidura, els ha de donar una Mesa per al Diàleg amb l'assistència d'un Relator, reclamació que no és nova i que implica el retorn del Relator. Un Relator que, suposo jo, es podria traduir per "Mediador". Ignoro si també exigiran que damunt de la taula del diàleg s'hi dipositi una ampolla de ratafia i un bisbe de Vic (em refereixo a l'embotit, no al prelat).

Com que aquest curs em toca impartir un mòdul de mediació, em trobo ara mateix envoltat d'articles i de webs sobre la qüestió. N'hi ha unes quantes de bones, així a la babalà, recomano la de "El Mediador.org".

El primer que s'explica sobre el conflicte és que cal distingir entre el conflicte mediable i l'immediable. Un conflicte no-mediable és aquell en el que una de les parts ha infringit el codi penal, perquè en aquest cas, i en una democràcia d'Europa com la nostra, l'espanyola, el conflicte l'arbitra un jutge. Hem arribat a un escull de la Mesa de Negociació! L'únic? No pas: n'hi ha més.

Arribats en aquest punt, observo que hi ha una part que es lamenta de la "judicialització de la política", queixa que em resulta molt còmica i em fa imaginar què hagués passat si el Vaquilla hagués protestat per la "judicialització del robatori de cotxes", tot apostant per una negociació entre el lladre i el propietari legítim que podria acabar, com en qualsevol mediació, decidint que el propietari usarà el cotxe del dia 1 al dia 15 de cada mes, i el lladregot del 16 al 30. Caldrà resoldre els serrells dels mesos de més o de menys de 30 dies, però a pactar serrells ningú guanya els deixebles de Pujol, i el serrell del Vivales de Waterloo és fantàstic. És un exemple.

Per si el primer escull no era prou gruixut, passem a veure els principis ètics de la mediació, entre els quals hi ha el compromís de la confiança mútua i el d'actuar de bona fe, cooperant per trobar la solució més beneficiosa per a les dues parts. La veritat... veient una de les parts que reclama negociació, se'm fa complicat de veres confiar en la bona fe del qui empeny l'altre a la negociació sota amenaces i xantatges, ja ho saben: independència o barbàrie és un mal punt de partida fins i tot estratègicament, ja que obliga l'altra part a situar-se el punt més allunyat possible per no perdre la posició: si jo fos l'altra part, veient l'amenaça de la barbàrie, exigiria la prohibició dels partits independentistes. És un exemple. El xantatge és una obscenitat en una negociació.

Hi ha d'altres objeccions a la mediació: ha de ser lliure i voluntària per les dues parts, només es pot donar entre iguals i entre aquells que es reconeixen mútuament com a iguals: caldria que una de les parts abandonés el supremacisme, renúncia que se m'acut complicada.

I finalment li trobo un problema fonamental a la mediació: si hi ha negociació, ha de ser en primer lloc entre catalans i catalans, ja que això no va de Catalunya contra Espanya ni de fatxes contra demòcrates. Això va de què la meitat dels catalans es consideren més catalans que l'altra meitat i volen fotre aquesta altra meitat perquè creuen que aquest bocí de terra els pertany i que tots han de parlar una mateixa llengua.

Això és mediable?

Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos

Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos, em quedo amb Los Chunguitos. Sense cap dubte, sense cap remordiment. Això, de fet, és una elecció tramposa perquè no tinc cap dilema: Llach no m'agrada, se'm fa avorrit, és pretensiós sense motiu i la seva música no m'acompanya. Potser salvaria "Com un arbre nu", fent un esforç i posant-hi un grapat de voluntat i una mica de bona fe.

Si aquesta elecció no em presenta problemes, perquè l'explico? Perquè a Catalunya s'ha anat imposant la necessitat d'haver d'escollir tot sovint, massa sovint, sobre dilemes la majoria dels quals no m'interessen. Ets català o espanyol? Del papa o de la mama? A quina de les dues àvies t'estimes més? A aquestes eleccions ens hi habituen des de petits, quan no tenim eines per defensar-nos del xantatge, i el que aprenem és a ser víctimes del xantatge emocional, a normalitzar-lo. Però arriba una edat, tard o d'hora, en què ja sabem defensar-nos.

Sobre la identitat "nacional" tinc poca cosa a dir: fins fa poc em considerava tan català com espanyol i em quedava tan ample. Però a mida que han anat posant difícil ser català n'he perdut les ganes i he decidit que ja no ho sóc. Ara ja només sóc espanyol i, la veritat, em sento la mar de bé. Fins i tot més tranquil: no tinc les exigències insofribles, cada cop més histèriques, de l'escabrosa identitat catalana. Ara respiro millor. Des que he deixat de ser català per ser alliberadament només espanyol em costipo menys i no he agafat cap bronquitis, senyal inequívoca de què la identitat catalana perjudica el sistema immunitari. (Una dada: la neurociència actual adverteix que les relacions tòxiques i maltractadores, així com la infelicitat, escurcen l'esperança de vida).

Quan explico que no em manifestaré (ni mouré un dit) perquè alliberin els presos processistes, quan dic que, segons jo ho veig, a Espanya no hi ha presos polítics, de seguida em salten: llavors estàs a favor que una gent es floreixi a la presó? Aquí ho tens! El xantatge emocional de nou. No hi ha resposta bona a aquesta pregunta: m'he deixat arraconar altre cop pel xantatgista català. He d'escollir entre executar un gir pusil·lànime o exhibir una crueltat que no sento. I, finalment, opto per dir un esqüet: no és el meu problema, ells eren prou grandets i sabien el que es feien, no m'interessa aquest tema. Hi podria afegir: ells no van pensar ni un segon en el malestar que generaven a la societat, en la divisió, en el dany incurable que li infrigien a la cohesió social. Però això darrer no sempre ho dic. Solc optar per la resposta evasiva, que no és la millor ni la que recomana l'assertivitat.

Solen presentar-se també preguntes com: t'estimes més viure en un estat totalitari, en una monarquia tronada, en un país opressor que en un república del poble? Vaja! Aquí cal esmerçar-s'hi una mica més: puc dir que la república és preferible a la monarquia com a principi polític, però tan sols en termes teòrics i generalistes. Perquè si baixem a les concrecions, sí que puc dir que prefereixo la monarquia sueca que la república de Montenegro. De manera que, tal com estan les coses, sí: prefereixo viure a l'Espanya que és una monarquia constitucional, on hi ha un rei que, en els seus discursos, defensa valors més republicans que els que defensen el Trist de Waterloo o el seu vicari, tots dos posseïts per unes temptacions totalitàries escandaloses. Sí, prefereixo l'Espanya amb un rei constitucional que no pas la república (mai explicitada, mai concretada, mai definida) dels catalans de la dreta nacional-populista.

No creus que aquest conflicte es resoldria amb un referèndum que desactivaria la tensió (i el xantatge dels CDR i els tsunamites)? Aquesta pregunta te la plantegen cada dos per tres, i quan es planteja sempre du el xantatge associat: al qui respongui que NO vol un referèndum, se l'acusa de no ser un veritable demòcrata. I llavors cal entrar en una discussió tèrbola i enfangada, on hom es troba cada cop més emmerdat, una discussió que té tota la pinta de poder acabar malament. No parlo d'arribar a les mans, perquè no és el meu estil. No, aquí cal dir que NO passi el que passi: el referèndum no és un instrument més democràtic que unes eleccions sinó tot el contrari. El referèndum ens obliga a escollir sense matisos, i obliga el perdedor (ni que sigui per un vot) a fotre's. En el nostre cas, si perdés el NO, més de la meitat de la ciutadania de la regió perdria la nacionalitat espanyola, se situaria fora del marc europeu i esdevindria súbdit d'una Andorra ampliada. Seria democràtic que passés això per la diferència d'un sol vot? No, no: ni referèndums ni punyetes. Aquí sí que no hem de tolerar el xantatge.

¡Ah! Y mañana, lo prometo, mañana contaré porque ya no soy federalista.

França és franquista?

Fa poc, un conegut em deia que, si volem saber com és un estat centralista no hem de mirar a en Franco, si no a na França. La broma té gràcia, per aquest joc de paraules que donaria tant de sí. I perquè França és el referent global de la democràcia.

Avui, els defensors de la República de Lil·liput han tingut el goig de conèixer com tracta una república de veritat els qui alteren l'ordre públic en nom d'una mania persecutòria. Els ho han explicat ràpid i clar. No els han llençat gas mostassa, tal com ha dit Antena 3 (després han rectificat), si no gas pebre, que sona com un gas de broma de Mickey Mouse però es veu que cou de veres.

Diran que França és un estat opressor, franquista i semblant al règim de Turquia? No gosaria dir que no ho faran, perquè són capaços d'això i de molt més. A la tv m'he trobat una senyora que, dins d'un cotxe força luxós, aturada a l'autopista per la banda francesa, al Pertús, li diu a la reportera que l'entrevista:
-Ens quedarem aquí fins que Europa es fixi en nosaltres.

Poc després, les pregàries de la senyora oprimida dins d'un cotxe còmode han estat ateses: la policia de la República de veritat l'ha identificada i, a més a més, com a premi, l'ha multada amb 650 euros: en veritat us dic que no es pot demanar res més quan pretens que es fixin en tu.

No sé si aquesta senyora amb ànims de notorietat és la mateixa que, unes hores més tard, a mitja vesprada, ha penjat un tuit on remugava amb amargor: he tornat costipada (al Pertús hi fot un fred que pela), multada i humiliada, i plego perquè només érem 700 revolucionaris i ningú no ens ha vingut a ajudar, amb mi que no hi comptin més, i que si patatim i que si patatam. A hores d'ara la senyora ja és a casa, la criada (una innegable colonitzadora disfressada de criada) li ha preparat un caldo de gallina i la senyora jeu en un sofà, que no és d'Ikea, i llegeix les memòries d'en Jaume Balmes, esperant que li vingui la soneta reparadoreta, després del sacrifici revolucionari.

En diuen Tsunami Democràtic. Ells publiquen cartells amb la inscripció "Tsunami D", com si vulguessin convidar els ciutadans (que no el poble) a posar-li l'adjectiu que comença per "D" al darrera, una endevinalla enjogassada i ocurrent en la línia de totes les propostes que surten de la freda, boirosa i trista vil·la de Waterloo: serà la "D" de "delirant"? Dipsomaníac? Ditiràmbic? La "d" de "deficient" (pel nombre de persones que convoca) o la "d" de "deficitari" perquè els calés de la caixa de resistència han volat enllà, com les orenetes al capdavall de l'estiu?

El poble català (que és un 30% del cens de la ciutadania de Catalunya) no perd l'ocasió de perdre ocasions: mentre ells feien una kermesse maldestra (tant maldestra que fins i tot en cantautor Llach va anar a fer-los passar una mala estona), a Espanya estaven negociant un pacte d'estat del qual en quedaran exclosos, tal com es mereixen. No hi haurà premi a la deslleialtat, ningú no li agafarà el telèfon al Gandalf i, al damunt, refredats i fent gasto de Frenadol. Coses catalanes.

Demà explicaré perquè vaig ser federalista i ja no ho sóc: per poder creure en una Espanya federal cal creure en la lleialtat de les regions, i aquesta no ho és. Aquesta és impresentable. Tant impresentable, que els francesos els han hagut de donar una lliçó. Una lliçoneta. Ni tan sols les armilles grogues no han anat a ajudar els nostres nacionalegoïstes.