L'antic Costa i Llobera

Eppur si muove?

Per fortuna, en els darrers mesos s'observen veus noves (i no tan noves) que parlen de renovar l'escola. Més que renovar, sacsejar. Hi ha qui parla (al·leluyah!) de revolució. Deu ser un moviment important, perquè fins i tot hi ha hagut debats a la TV. Fa poc he pogut escoltar l'Eduard Vallory, que és una de les figures a tenir en compte quan es parla de renovació. Ha estat ell el qui ha emprat el terme "revolució".

Cal que pensem seriosament a revolucionar l'escola. I l'institut. I algun dia, si pot ser, la sacrosanta Universitat, on encara hi ha professors dalt del púlpit dictant llarguíssimes perorates magistrals.

La Fundació Jaume Bofill (entre d'altres) proposa un projecte ben elaborat, Escola Nova 21, que confio en què porti cua. Un dels propòsits dels renovadors és pressionar la institució des de baix cap dalt, que és com es fan les coses al segle XXI. Cal confiar en què allò que ascendeix és més profund i més real que allò que descendeix des dels ministeris i les conselleries. En temps medievals, en Ramon Llull va parlar de "caure amunt". Genial.

L'escola catalana té un diagnòstic pobre i un pronòstic incert. Foucault parlava de la institució escolar com una de les institucions conservadores, una eina del poder per perpetuar-se. Queden molt lluny els temps dels moviments pedagògics renovadors, que van florir al final del franquisme i que es van pansir en la languidesa d'una democràcia insípida i mediocre. No es pot viure dels records i la nostàlgia. No pot ser que l'escola vagi pel darrera de tots els canvis, quan la matèria amb la qual treballa és el futur, quan el futur és el seu objecte. Els homes i les dones que ens han de rellevar.

Ara ja fa una colla d'anys que treballo a l'educació primària, i de vegades recordo l'escola on vaig anar, de petit. El Costa i Llobera, que molts anys enrere va liderar el moviment pedagògic que va prendre el nom de "escola activa", un terme potser confús i malauradament aigualit.

Sempre m'he demanat, amb una certa angoixa, com pot ser que recordi una infantesa escolar més progressista i avançada que aquesta que tenim avui. Parlo dels anys 70. I fa poc m'he esgarrifat en llegir sobre l'educació a les escoles jesuïtes del segle XVII: hom diria que vivien en una idea de la pedagogia més avançada que la nostra.

El Costa i Llobera dels anys 70 distava molt de ser perfecte, i a més a més diria jo que es vacil·lava entre teories i praxis. Li retreuria moltes coses, però també n'enyoro algunes. Els retrets serien injustos, perquè amb la mirada del 2016 no és correcte jutjar el 1975. Però és obvi que volien avançar, i que en aquest propòsit hi havia un desafiament molt valent i molt noble. Aquells mestres pretenien educar homes i dones per al futur, un futur de diàleg, de creació, de debat, de llibertat, d'experimentació.

Als 70 jo era un nen normal però dels que volien anar a l'escola. Lamentava les vacances massa llargues a l'estiu. L'escola era el lloc on passaven coses. Als 70, en una família pobre i en una ciutat esgarrifosament grisa, l'escola era el millor de la vida, el millor que et podia passar. Recordo aquell semi-soterrani on hi havia el taller d'educació plàstica, ple d'estanteries amb eines, pots de pintura, quilos i més quilos d'argila roja, pinzells, taulells i tamborets, un autèntic taller de creació. Recordo el mestre que ens llegia contes de terror els divendres a la tarda (Els mites de Chtulhu!), que ens plantejava preguntes sobre el sentit de la vida (preguntes que encara em ressonen i de les quals encara busco la resposta -que no trobaré).

Se'm fa estrany i trist: on és aquell fluxe d'una pedagogia agosarada, on és el capital de pensament educatiu que es va generar fa 40 anys?  Com és que la democràcia i l'escola pública han diluït aquella pedagogia fins a deixar-ne quatre illes exòtiques? Ha estat culpa de la funcionarització del mestre, de les inèrcies, de les polítiques educatives erràtiques i temeroses, de la mania burocràtica, de l'obsessió quantitativa per avaluar resultats?

Un dels records que tinc de l'escola és el del dia en què em vaig acabar de llegir el darrer llibre de la biblioteca de sisè, i em van dir que em permetien començar per la de setè, que encara no em tocava. Un altre és de quan em deixaven anar al taller d'art a pintar, malgrat que tampoc no tocava. Els debats, les votacions, els treballs en grup, les classes al pati, que no em posaven deures per fer a casa, que ens animaven a preguntar i interrompre, a proposar.

Sóc incapaç de dir quina part del què sóc avui ho dec als mestres de l'escola. El meu amor per la llibertat? La capacitat per crear en més d'una disciplina? Les ganes de preguntar i d'incordiar? L'impuls incontenible per pensar pel meu compte, peti qui peti? La curiositat per saber-ne més?

M'agradaria pensar que alguna de les coses que vaig viure llavors, allà, també tinc la capacitat de transmetre-la als alumnes d'aquí, d'avui. Però reconec que no ens ho posen fàcil. Per això estic content de saber que alguna cosa es mou, per fi. No podem permetre que la societat i la cultura i la política vagin tres (o deu) passes per davant de l'escola, ni que persisteixin en mans de quatre privilegiats. La matèria prima de la nostra feina, aquests nens i nenes, no s'ho mereixen. Es mereixen i necessiten créixer per al món futur, que ja no serà mai més el dels obrers de la fàbrica. Les virtuts que els faran ser persones protagonistes del futur no són l'obediència, l'ordre, la submissió.

Les virtuts que els faran protagonistes són més aviat la creativitat, el pensament, la responsabilitat i l'autonomia (o la independència, si es prefereix).

Ara recordo, com si fos un somni a mig evaporar, aquella conversa amb el tutor de cinquè (que fumava Ducados a l'aula, tan tranquil). El meu pare, que era un home tradicionalista, conservador i molt d'esquerres, se li havia anat a queixar que el seu fill encara no sabés multiplicar i dividir amb números fraccionaris. El meu pare tenia por que, en el futur, jo fos un home deficitari per no haver après a operar amb quebrats als 11 anys.

El mestre em va venir a trobar, em va explicar la conversa amb el pare i em va dir:
-Aprendre a multiplicar quebrats ho pots aprendre en cinc minuts, és una cosa mecànica. Ara t'ho explicaré, i així quan arribis a casa li ho podràs dir a ton pare perquè es quedi més tranquil. Però després d'aquests cinc minuts vull que tornis a dibuixar a classe, a fer preguntes, a interrompre i a quedar-te badant, o imaginant mons impossibles.

Això passava als anys 70. No és la nostàlgia: és que no podem llençar la memòria. Els nens i les nenes d'avui han de construir memòries així per ser persones completes i complexes, de grans. Això no és fàcil. Ni barato. El futur no entén d'austeritat pressupostària. El futur depèn de la nostra generositat extraordinària per canviar, per gosar canviar.

¡Viva Chernóbil!

Los antiguos legionarios avanzaban al grito de ¡Viva la muerte! y los demás nos reíamos a gusto con tanta insensatez, tanto instinto de muerte rebozado con ese caduco grito de irracionalidad fascistoide. Eran buenos tiempos porqué sabíamos a qué atenernos, cuales eran los signos del mapa, sus escalas y sus cotas. Todo el mundo sabía donde estaba y cual era el lado bueno, el malo, el propio y el del otro.

Ahora lo vemos menos claro, más confuso. Como dijo San Pablo después de caerse del caballo, lo vemos todo como en un enigma. Cuando muchos intelectuales gritan "Viva la ignorancia" y los políticos "Muera la política" uno se pierde y ya no distingue cual es el lado correcto. Hoy, a propósito del aniversario del accidente nuclear de Chernóbil (¡y qué manía con las efemérides!), los periodistas gritan "Viva el Apocalipsis".

Los visionarios de lo oscuro, del símbolo en la cripta y de los programas muy nocturnos llevan tiempo regodeándose con el asunto de Chernobil por culpa de lo que parece ser otra mala traducción de los textos antiguos. Se lee en el Apocalipsis de san Juan (8:10-11) que cuando el tercer ángel sopló su trompeta, cayó del cielo un cometa cuyo nombre era Ajenjo, y que una tercera parte del agua del mundo se convirtió en ajenjo.

El ajenjo (artemisia absinthium) es la planta de la absenta, y en inglés también se las trae: lo llaman Wormwood en el idioma de Churchill. Uso al viejo Churchill porqué me he enterado de que está de moda citarlo. Lo citan Rajoy, Sánchez e incluso Puigdemont, lo cual ya es mucho teniendo en cuenta que Churchill ni era catalán ni lo parecía.

El asunto es este: que la palabra "ajenjo" es "chernóbil" en ruso. Vaya tela. Ya lo tienen ustedes servido en bandeja. El desastre nuclear de Chernóbil estaba anunciado en el Apocalipsis de san Juan, que es el menos testosterónico de los discípulos del buen Jesusito -según la iconografía canónica. Un buen tema para tertulias de cafetería, desayuno de funcionarios y programa de Iker Jiménez.

Uno se pregunta por qué nos atrae tanto el Apocalipsis con sus bellas promesas. Aunque eso no es nada nuevo (el Apocalipsis es uno de los libros que más tirón tiene de todos los que forman la Biblia, y el éxito comercial del Libro se debe mucho más a él que al cualquier otro episodio -y eso desde siempre, des del principio), es indudable que vivimos en un tiempo que parece ansiar el fin de los tiempos, el fin de todo.

Leí a alguien que se lo preguntaba hace poco: ¿como es que hay tan poca ciencia-ficción positiva? ¿cómo es que los textos y las cintas de cine futuristas sólo se refieren al desastre final? Creo que la pregunta correcta es: ¿preferimos el fin del mundo antes que la mejora del mundo? ¿Ya no confiamos en que sea posible la mejora?

Quizás sea eso. Y por este motivo nos encanta el desastre de Chernóbil en este plan de espectáculo para la tele, porqué lo de Chernóbil es como un bendito apocalipsis en pequeño pero real del todo, peligroso, tremebundo. Palpable. Absolutamente real, sin tapujos ni trampas. Y casi aquí al lado, cerquita, comprobable. Nada de ficción ni de virtual. Y además es fácil encontrar a un policía sobornable (vaya redundancia) en Ucrania que te deje acceder a la zona restringida y pegarte un tour de turista extremo por poco dinero. Para experimentar esta muestra de apocalipsis en primera persona. Fantástico, ¿no?

También en la política española hay un anhelo secreto de apocalipsis, formulado crípticamente (o psicoanalíticamente) bajo el anuncio de nuevas elecciones para disimular la imposibilidad de acordar el futuro. Y en Cataluña... ¡lo de Cataluña es un apocalipsis a lo medieval! El gobierno se ha planteado autoliquidarse en 15 meses, disolverse como en un ácido y proclamar un mundo nuevo pero de fantasía, al estilo de la Civitas Dei de San Agustín, aquel santurrón escritor retorcido y torturado. Un apocalipsisi de medidas diminutas, a la catalana, pero con elementos de mito fundacional a la inversa, un cuento complejo y mediocre a la vez, destinado a entretener a la ciudadanía con desastres anunciados, cuentas atrás y repique de campanas tremendas.

Lo de Cataluña también forma parte de la renuncia a crear un mundo mejor, aunque lo quieran disimular: como no es posible reformar la realidad, huyamos a un mundo de fantasía. Un suicidio a lo islámico, con la promesa de un cielo, paraíso para después de la muerte. Cinturón de bombas programado para dentro de 15 segundos (¿o son 15 meses?) y luego un paraíso de la hostia. Tic-tac, tic-tac. Se acerca el fin. Qué bien que el fin se parezca a un parque temático.

La revolución quizás no será televisada, pero el apocalipsis sí lo va a ser.

__________

Stalker: la premonición de Chernóbil según el genio de Andrei Trakovsky

El fantasma de Terenci Moix (sant Jordi 2016)

Des de mig matí que l'he pressentit. Baixava caminant per l'avinguda de la República Argentina quan l'he percebut, la presència intangible de l'escriptor. No ho puc explicar bé, aquestes percepcions no es poden expressar, ni bé ni malament.

Al llarg del dia l'he tornat a pressentir unes quantes vegades. Entre les parades de llibres i flors. Hi havia tanta gent, tantes cares i braços i peus i soroll que hagués estat en va girar-se, prestar atenció en un punt on t'ha semblat que hi flotava, ectoplasmàtic, el somriure d'en Terenci com el del gat de Cheshire. M'haguessin pres per foll.

En aquest sant Jordi, diria que les parades que més han venut han estat les de les entitats solidàries, que oferien llibres de segona mà. Diuen que és cosa de la crisi, i de què en aquest país on la majoria dels ciutadans que encara cobrem a final de mes ja cobrem força menys de 1000 euros al mes, no es podia esperar res que no fos això: que per sant Jordi anessim a comprar llibres de segona mà a 2 euros. Al cap i a la fi, què és una novetat? Quin és el valor de la novetat, tret de la novetat en sí?

El jove no és més valuós que el vell, expressat en aquests termes. Que la vida iba en serio uno lo empieza a descubrir más tarde. Diuen que en el jove hi ha més vida que en l'avi del bastó, però no és cert: si tots dos es morissin demà, el jove de 14 anys hauria tingut una vida de 14 anyets, i l'avi del bastó una vida de 83. En quin dels dos hi ha hagut més vida? Aquesta idea, expressada així, l'he treta d'en Salvador Pàniker. Idem per als llibres. Pío Baroja té més vida que Víctor Amela. Que Víctor Amela i Empar Moliner junts.

A la paradeta (ho dic en diminutiu perquè era minúscula) d'una associació de la beneficència amb els infants de no sé quin país, he vist El sexe dels Àngels, a l'ombra d'un ram de roses de color rosa. Aquí sí que m'he aturat, i he llambregat a dreta i a esquerra, amunt i avall, esperançat i confiat que veuria l'ombra riallera i jocosa d'en Terenci Moix. Crec que l'he vist durant una dècima de segon. Però han aparegut un grup de turistes alemanyes i l'espectre s'ha dissipat entre aquells cossos enormes, la versió humana del Pànzer II, colrats pel sol i les cerveses barates.

Ara seria un gran moment perquè ens sorgís un nou Terenci, nou o el mateix, i reescrivís El sexe dels àngels adaptat als nous temps. Quin gran novel·lista que fou en Terenci, i quin personatge tan entranyable, tan enyorat. Em sento com una Maruja Torres relativament més jove. Avui ens aniria de conya un nou El sexe dels àngels amb les figurotes d'avui de la intel·lectualitat catalana, i que bé que ens aniria riure'ns de nosaltres amb aquella agilitat, amb aquella prosa tan delicada i alhora tan corrosiva de l'home de la Plaça del Pes de la Palla, tan aprop d'on vaig néixer jo.

Que oportú que seria repassar els nostres tòtems amb la sorna i la ironia i l'elegància d'en Moix, i retratar els homenots i les donotes d'ara, els mediàtics, els periodistes oficials del règim, els escriptors egòlatres i multipremiats i tota la caterva d'acadèmics autèntics, de medio pelo o autoproclamats, i els escriptors i cantants posats a diputats i regidors, i la patuleia de vedettes i de majorettes que malden per encimbellar-se al capdamunt d'un món agònic i decadent que s'enfonsa. Que s'enfonsa perquè, entre altres coses, s'ha marejat de tant mirar-se el melic.

Ho confesso: m'agrada que aquest sant Jordi hagi estat un sant Jordi dels pobres, de paradetes de segona mà i de roses a mig euro.

La Gran Festa de la Cultura, 2016

En el meu món privat -parlo amb to autístic- hi ha poques coses importants. Entre elles la docència, que em permet sobreviure i que m'ocupa hores, moltes hores. També hi ha la lectura, que em costa diners i també m'ocupa moltes hores. I l'escriptura, que és una conseqüència tràgica de l'anterior, a la qual li dedico massa temps.

Borges deia que es complaïa dels llibres llegits més que no pas dels escrits. Sigui falsa modèstia o sinceritat autèntica, ho comparteixo.

Precisament avui (22 d'abril, vigília de sant Jordi i festa de sant Jordi escolar a les escoles del país) he rebut la liquidació dels drets d'autor per un llibre editat el 2007. Per primera vegada, la liquidació és positiva. Això vol dir que els beneficis de les vendes han superat la bestreta inicial. Em miro l'import a percebre, descomptats els impostos i etc: 1,31 euros. Penso: té, demà, dia de Sant Jordi, em prendré un cafè amb els guanys de la novel·la del 2007. Però vet aquí que continuo llegint: "com que l'import d'aquesta liquidació és inferior a 20 euros, hem decidit que el liquidarem amb la suma de les vendes dels exercicis posteriors".

Faig uns números ràpids a ull nu i dedueixo que d'aquí a 15 anys (per allà el 2031) podria rebre un ingrés. No sé a quin preu anirà un cafè en un bar, el 2031. Ni tan sols sé si el metge me'n deixarà prendre. Ni tan sols si seré entre els vius.

He de confessar que la festa dels llibres i les roses no m'agrada gaire. És una qüestió privada, deguda a factors de la configuració personal. M'agradava quan era jovenet. Me n'anava a la Rambla amb quatre xavos a buscar llibres a bon preu. En aquell temps (als meus 15 i 16 i 17) buscava reculls de relats de Poe, novel·les de ciència ficció o qualsevol cosa de Lovecraft, el geni de Rhode Island. Qualsevol d'aquestes coses sempre que fossin a bon preu, perquè també anava justíssim de quartos i a més a més no em sento còmode entre la gentada. M'estimo més les llibreries que tenen aquell aire de temple d'una religió obsoleta, on s'hi respira amb calma. Poc més tard van aparèixer els primers escriptors mediàtics i jo vaig començar a perdre l'interès.

Vès per on, demà és sant Jordi i ara jo tinc llibres publicats, i aniré a un parell o tres de parades. Potser signaré un o dos llibres, o potser cap. Potser plourà tot el dia, com en la novel·la de la Teresa Pàmies i a Blade runner.

A la nit, quan torni a casa, procuraré evadir-me per tal de no saber quins han estat els líders de vendes, però qualsevol pot intuir-ho. Julia Navarro i/o algun autor anglosaxó. I en català qui ho sap, potser l'Empar Moliner, que ha sabut aprofitar bé els minuts de glòria reiterada i facileta de la Teletrès. O en Víctor Amela. M'imagino la darrera del meu admirat Joan Marsé en bona posició, però no massa capdavantera. A mi m'agradaria que la Svetlana Alexievich vengués molt. Més ben dit: que la llegissin molt.

Comparteixo amb el crític Ricard Ruiz que enguany hi ha més bones novetats de no-ficció que no pas de ficció, les coses com siguin. La ficció està debilitada per motius obvis. Jo, per exemple, me'n compraré dos. Tots dos de no-ficció. I per cert: tots dos en castellà però no pas per rebequeria, si no perquè no existeixen en català. Ho dic per allò dels Koiné, per veure si toquen de peus a terra.

[Em demano què passara amb "Mein Kampf", el totxo tel·lúric i delirant que ha estat alliberat de prohibicions i subtilment promocionat per diversos canals en els darrers mesos.]

En fi...! El més important és que diumenge serà 24 i l'interès mediàtic retornarà al futbol, que està molt emocionant segons diuen. Els majors defraudadors a la Hisenda del país potser marcaran gols trascendentals, i el jugador sentimental i mandibular apareixerà en primer pla. L'endemà de la Gran Festa de la Cultura, el país recuperarà la vulgaritat habitual.

En Jordi Copdefalç fa cara de pòker

Ara imagina't que et dius Jordi Puigdollers i Quatrevents (descendent dels Quatrevents de Manlleu, dels Quatrevents de tota la vida). Tens pels volts dels quaranta i ets funcionari de l'administració local o autònom d'algun sector dels que la crisi ha passat per alt. Conserves els ingressos, el BMW i la caseta dels caps de setmana. Quan hi ha partit del Barça, tele-pizza.

Des de fa quatre anys, el teu nick és Jordi Copdefalç, i amb ell participes en fòrums sobiranistes i envies missatges a "Els matins de Tv3" i al "punt.Cat". Imagina't que ets un independentista però dels de bo de debò, de pedra picada, de soca-rel. Des de sempre, des de petit.

Imagina't que ets en Copdefalç i que t'has anat empassant -de bon gust i de bona gana- la fantasia heroica dels últims quatre o cinc anys. Que et vas convèncer (autoconvèncer o deixar convèncer) que Catalunya estava a quatre passes de la independència, i que tan sols calia comprar-se la samarrera de Tèxtils Forcadell un cop l'any, i en acabat votar a les eleccions plebiscitàries. Imagina que t'ho vas creure, i que et vas creure la pròpia Forcadell i l'Artur i tota la pesca. Imagina't que vas creure en la paraula de l'Oriol Junqueras: proclamarem la independència el 2015, més o menys.

Afegeix-li que també et vas creure que havíem guanyat el 27 de setembre, i que ara ja no hi ha qui ens pari. Tu ja feies el compte enrere dels divuit mesos, i donaves per fet (hi posaries la mà al foc) que en divuit mesos Catalunya es desconnectaria d'Espanya tal com tu podries desendollar ara mateix el microones de casa. Un gest breu i net, senzill, a l'abast de qualsevol. Si ho van fer els kosovars, que són uns enzes, com no ho hauríem de poder fer els catalans, antics amos de la Mediterrània i inventors del submarí, l'espardenya i la coca de recapte?

Ja fa temps que feies números: si descomptes el que ens roba Espanya, el que paguem als andalusos ganduls i als extremenys ineficaços, viurem com reis. Com Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, i com l'Ermessenda i l'Elisenda. Ens sobraran els quartos i tindrem la millor sanitat, les millors escoles i les millors pensions pels iaios de tota Europa i part del món avançat.

Llavors, però... ai! Tot d'una tot fa un gir, un canvi. Sense avisar, mentre dormies el somni eufòric de les raons nacionals. Ara de sobte els fats s'hi posen de cul. Et treuen l'Artur cap a un costat i al seu lloc t'hi posen un individu inesperat i mediocre que no havies votat, amb aspecte de funcionari discret, correcte. Et diuen que aquest és més independentista que en Mas, però el primer que diu en Motxo és que això de desconnectar podria anar per llarg. Primer parla amb condicionals i subjuntius.

Que anirà per llarg, precisa poc més tard. Ho afirma, amb indicatius. Diu que el 18 era una al·legoria. Que te l'has de prendre com els relats de la Bíblia: paràboles, metàfores, imatges. Figures literàries per enaltir la fe.

El nou president, de sobte, retorna al discurs autonòmic. I no tan sols això: es disposa a portar-se bé amb els presidents autonòmics d'Andalusia, València, Extremadura, Astúries, Balears. Bon rotllo amb els col·legues, que tots som iguals, diu. La senyora Forcadell, un cop ben situada, calla. Com la majoria del sector llest de l'ANC, ara tots amb el cul ben instal·lat en càrrecs i carreguets que mai no havien somiat. Quan tens un mal dia, diries que al capdamunt de l'Assemblea s'hi han quedat els menys aptes. Selecció natural a la inversa.

El diumenge 17 d'abril (a set dies de sant Jordi), poses el telenotícies migdia i sents com l'ànima et cau als peus i fuig per les rajoles enllà, surt al balcó i es fot avall, de cap a les dures llambordes del carrer. Resulta que l'ANC aposta per un referèndum pactat amb l'estat, de manera que, com qui no vol, les eleccions plebiscitàries són allò que deien els botiflers i tu te'n foties: ara resulta que sí, que no, que només eren unes eleccions autonòmiques més. També han decidit que el proper 11 de setembre serà com els de sempre, com els d'abans: que cada poble s'organitzi el seu i en paus.

En Jordi Copdefalç se'n va cap a l'armari, obre el calaix i contempla les samarretes de la Forcadell. La groga, l'altra groga, la vermella i la blanca. A ull, més de 60 eurets (si hi sumes la bandereta, el foulard i la bossa, i el ticket de l'autocar). L'Anc es va fer les barbes d'or, calcules. No saps què fer-ne, de les velles samarretes. Et venen ganes de fer-ne draps per la dona, per quan hagi de rentar les vidrieres, perà al capdavall t'hi repenses i decideixes conservar-les. Unes boletes de naftalina i au. Així tindràs alguna cosa entretinguda per explicar als néts. Aquella història de quan uns sobiranistes-independentistes nouvinguts van entabanar els patriotes de bona fe, es van col·locar als seients i llavors van dir, assenyadament: vols dir que seria bona idea capgirar-ho tot, ara que tenim una bona feina?