Mil anys d'aigua i suburbis

a l'Enric

Cal que t'apropis fins a tocar de l'aigua. Amb els genolls, humil i pelegrí. Has de buscar el pelegrí petit, l'infant pelegrí que fores. El nen que va intuir: el meu paper aquí és admirar la natura i després explicar-la. Dir com és el món. Cal que paris l'orella. Llavors, el murmuri de l'aigua et parla i t'explica un conte de mil anys d'aigua, d'homes i dones, de peixets, de canyissars. Una guerra infinita entre enemics que es miren de lluny i es respecten, com els guerrers antics. La civilització dels vells, que pactaven rendicions condicionals amb l'aigua i els arbres.

Tan sols aprop de l'aigua la sents cantar: el brogit mecànic de la cimentera rondina amb l'himne groller de la màquina que fa bitllets per als uns, i cases aluminoses i desgràcia per als altres, i és tan poderós que posseeix l'aire. Però de genolls, aquí, t'oblides de l'antic señorito que va fundar la fàbrica de ciment. Els obscurs senyors catalans s'esvaeixen mentre la humitat t'escriu dues rodonetes de verdor als genolls. La teva roba de pobre.

El Rec Comtal surt a la llum pàl·lida d'un matí del març marçot i transcorre pel canal amb l'alegria petita i eterna de les coses lleus. Mil anys d'aigua domesticada que se'n va cap a la ciutat d'uns comtes oblidats. Els ànecs coll-verds, les oques descalces, els coloms de xerrameca primitiva i gutural. Mil anys que se't miren des dels teus ulls d'aigua bruta d'art reflexats al mirall. Els horts miserables, les cases podrides d'humitat antiga. L'explotació dels homes a mans d'homes. El suburbi. El lloc que no és un lloc, el lloc que és un somni somnàmbul de tot allò que podia ser i no fou.

Avui, el canal de l'aigua que rentava la ciutat i es beneïa a les piles baptismals rodola per la frontera dels dos mons que lluiten sense treva. No hi ha pietat ni perdó. Només aquest murmuri tènue i la rodanxa d'humitat als teus genolls malmesos, de pelegrí cansat, insistent, ingènuament pertinaç.

Al fons hi ha els blocs com nínxols del Bon Pastor (cal tenir pebrots per posar-li Bon Pastor al barri dels pàries), i un xic més al nord el cementiri de Santa Coloma, túmuls funeraris d'una civilització decadent i fatigada, dissenyats pel mateix arquitecte i la mateixa cobdícia infinita dels impertorbables prohoms de la pàtria catalana. Els qui es beuen un Merlot que vol assemblar-se a l'aigua baptismal després de cada victòria redundant. Quan et mors al Bon Pastor, no aprecies la diferència amb la nova residència, la definitiva. S'alça la primavera de narcisos i floretes d'ametller per on brinca un pit-roig despistat i tenaç. Una merla se'l mira sense passió: pertany a una altra classe.

A la vista de la Trinitat, l'aigua del Rec s'amaga sota la terra sodomitzada pel formigó i l'asfalt. Ara és el bramul de l'autopista el qui t'obliga a agenollar-te altra vegada si vols escoltar-la. Hi ha un home que ven calçots regats amb el Besòs, tres adolescents magribins que fumen i miren amb ullets els cotxes cars que brunzeixen pels tres carrils. Un Cayenne els fa espurnejar. L'aigua rodola cap dins de la terra, una aigua que en castellà és mig femenina i mig masculina es fica dins de la terra, que sempre és femenina.

Mossèn Ballarín, bon vent

La mort té la virtut alquímica de transformar la merda en or.

Mossèn Ballarín es va morir uns dies abans de la proclamació solemne de la Setmana Santa de 2016. Oportú però discret alhora. Aprop de Crist però una mica distant. Diria que li va anar de poc que no fos un candidat dels Junts pel Sí. Estic segur que alguna ànima càndida (tan càndida com patriotesca) li va oferir una plaça al parlamentet català, tornant de Verges, on l'animeta candideta havia convençut el noi de la guitarra.

Si a més a més de mirar-te la Tv3 te l'escoltes, diries que Mossèn Ballarín fou un gran home. Un home d'aquells dels quals diries: carai, quin gran home! Sigui com sigui, em sento una mica millor sense el capellà feixista que va habitar el santuari de Queralt, el que presideix la vila de Berga, el consistori del qual avui presideix la Cup.

Berga fou un dels bastions dels carlins. Una mica catalanistes, una mica ultracatòlics, una mica feudals. I sobretot molt señoritos. Els carlins catalans foren aquells catalans que es negaven a créixer, barrufets i violents per vocació, el precedent del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat que va posar-se de la banda de Franco per evitar que la terra catalana no caigués en mans dels progressistes.

Mossèn Ballarín es va negar a fer misses en llengua vulgar. Ell les preferia en llatí i de cara a la tàpia on hi ha el Cristo sever i malfollat, pintat, d'esquena al poble. Creia que el Papa Joan XXIII era un idiota, un traïdor. Les seves novel·letes pietoses es van vendre a cor què vols en alguns santjordis pretèrits, quan els Pujol campaven i en Jordi era el president-virrei, l'èmul de Juan Carlos I de España: tots dos individus simpatiquíssims, campetxanus, bona gent.

En Ballarín ha fet l'ànec i la Catalunya anticlerical ho celebra. Ho celebro. La del Puigdemont, plora. Amb les mateixes llàgrimes de cocodril que plora pel cas lamentable de l'alcalde de Girona o la fi del deliri de la quarta carlinada, la del pobre Junqueras i la Dui. Ballarín is dead i això és bo, què carai, ja era hora. Ballarín és amb els seus. Amb Franco i Fraga Iribarne i demés figurotes. Amb tots els qui van celebrar el final de la guerra espanyola, amb l'olímpic i catalaníssim Samaranch, etc.

En Ballarín l'ha dinyada aprop dels 100 anys, quina ironia macabra si penses que en Rimbaud va morir als 37, Bolaño als 50, Durruti als 40 i Lovecraft als 47. L'estranya longevitat dels malignes. L'estranya longevitat dels fatxes. Deu ser que Déu no el volia per allà i el va fer longeu, i mira vès per on l'entenc, al Déu.

Tard (però val més tard que mai), el mossèn es podrirà al cementiri. Ja estava podrit en vida, ara tan sols rematarà la feina.

De la dieta caníbal a Lovecraft

Hi ha estudis (recents) d'antropologia que relacionen l'augment de volum del cervell amb la dieta carnívora: sembla que, en la tenebra del temps, els homínids van eixamplar l'espai cranial per encabir-hi més matèria grisa a força de rosegar carn i ossos enlloc dels feixucs vegetals. Com qui s'amplia la casa contractant treballadors sense papers. En síntesi: els científics diuen ara que mastegar teixit animal ens va fer més intel·ligents.

L'estudi antropològic ha estat usat de seguida per riure's dels vegetarians i dels vegans (burlar-se d'ells ja és tendència, com humiliar els pobres o rebutjar refugiats de guerres llunyanes). Com que el carnivorisme ha estat reforçat per la religió de la ciència, això permet adreçar-se als vegetarians amb condescendència, i amb aquella fina ironia del qui se sap posseïdor d'un cervell més gran, més capaç de l'humor, i amb una mandíbula més assassina. Gràcies a Déu, l'estudi dels antropòlegs no ha relacionat la dieta carnívora amb la mida del penis, perquè això hagués estat una desfeta moral definitiva, una nova Numància vegetariana a mans d'un nou Escipió carnisser.

El debat entre les bondats del vegeterianisme versus les del carnivorisme (versió civilitzada del canibalisme) sol anar a petar a la vella reductio ad Hitlerum, aquell argument que ens es tan útil per enllestir debats sobre el nacionalisme (t'assembles a Hitler perquè ets un nacionalista espanyol/t'assembles a Hitler perquè ets un nacionalista català). Adolf Hitler era un vegetarià tan estricte com maniàtic. En aquell temps, a finals del XIX i principis del XX, el puritanisme (ja fos racial, religiós o polític) estava emparentat amb la dieta de la verdura i era signe i símbol d'un estadi evolutiu superior. Gandhi també era vegetarià, cal tenir-ho present. Així com molts anarquistes, esperantistes, espiritistes, etc.

La història fa girs capciosos. Uns anarquistes de Madrid amb qui mantinc correspondència (i que admiren Catalunya en tant que pàtria natal de Mateu Morral i adoptiva de Santiago Salvador -encara és català el qui viu i treballa a Catalunya?) em diuen que el veganisme és una opció estúpida. És clar que algun d'ells és al darrere dels treballs més fascinants de l'assaig contemporani, com són La facción caníbal o Londres Noir, llibres on es fa una apologia macabra dels devoradors d'homes.

Pel què fa a l'increment de la massa cerebral, no em puc estar de pensar en un filòsof deixeble de Schopenhauer, el noruec Peter Wessel Zapffe. Zapffe -el pessimista de capçalera de qualsevol pessimista ben nascut i vagament emparentat intel·lectualment amb el nostre estimat Pío Baroja- relaciona l'increment del cervell humà amb l'aparició de la consciència, que és la nostra maledicció definitiva.

El cervell més gros ens va fer conscients del nostre paper insignificant en l'Univers. També ens va fer capaços de proeses diverses, com ara la capacitat de construir bombes nuclears, bombes d'hidrògen, bombes de fragmentació, l'estat d'Israel, la monarquia parlamentària, la bomba de sofre blanc, l'ANC+Òmnium Cultural, les fronteres coronades amb corones d'espines, els visats, l'euro, els paradisos fiscals, la ITV, el fracking, el salari mínim interprofessional.

H.P. Lovecraft (hereu de Schopenhauer, contemporani de Baroja i anterior a Zapffe) comença així un dels seus millors relats, amb un paràgraf suggerent i deliciosament crític amb el progrés del pensament científic:

No hi ha cap millor fortuna al món que la incapacitat de la ment humana per relacionar tots els coneixements que conté. Vivim en un illa d'ignorància plàcida, rodejats pels mars negres de l'infinit. El nostre destí no és emprendre llargs viatges. Les ciències, que segueixen els seus propis camins, no ens han fet gaire mal fins ara. Però algun dia, la unió dels coneixements dissociats ens durà a comprendre la realitat i sabrem la posició tan feble que hi ocupem. Les perspectives són tan terribles que enfollirem davant de la revelació, o fugirem d'aquesta llum funesta per refugiar-nos en la pau i la seguretat d'una nova edat de la tenebra

The call of Cthulhu, 1926

Ara no recordo si Lovecraft era vegetarià o no. Li ho preguntaré a la propera sessió de Ouija. La dieta carnívora potser ens va fer més intel·ligents. Però ens va fer millors?

Haneke i la psicopatia

Un dels protagonistes, amb la imatge del calze sagrat a l'ombra

Veure un film d'en Michael Haneke sis anys després de la seva estrena explica l'interès que sento per les novetats. Malgrat ser un admirador irracional del cinema del director austríac, m'he sabut esperar fins que ha arribat el moment. Els fenòmens ens arriben quan ens han d'arribar. Fa sis anys és probable que m'hagués impressionat molt, però menys.

Haneke construeix a La cinta blanca un film sobre la infantesa, i sobre la infantesa del mal. La resposta a la qüestió sobre si l'home és bo per naturalesa o bé és la societat qui el perverteix queda força ben explicada. La resposta bona és la complexa, com sempre: una mica de cada. Com que els homes no tan sols viuen en societat, si no que ells la construeixen amb els seus actes, és impossible aïllar el mal. Haneke no tan sols tracta l'espectador d'intel·ligent si no que el qüestiona i el fa dubtar.

Només ens trobem en el dubte. És la incertesa allò que ens fa humans. És quan rellisques que et fas humà, quan perds l'equilibri.

En tota l'obra de l'austríac genial (i mira que n'hi ha poquets, d'aquests) hi ha un treball seriós, agut i profund sobre el mal: ha explorat les seves expressions, els impulsos, les raons. I en aquest cas, la gènesi.

Filmada en un blanc i negre auster que remet als grans mestres (el Dreyer de Dies irae, per exemple), La cinta blanca surt a la recerca de les millors obres del cinema sobre la psicopatia. Hi ha referències a The Bad Seed, l'obra mestra de Mervyn Le Roy de 1956 i també a la parella de psicòpates de llibre Judd i Arthur, de la fascinant Compulsion (1959) d'en Fleischer. Vist des de la perspectiva dels clàssics, les aproximacions recents al cinema sobre psicòpates (posem per cas "Seven", d'en Fincher) semblen exercicis d'un alumne de l'ESO.

La crucifixió, segons sant Michael Haneke

Per tractar del nazisme, a Haneke no se li ha acudit res millor que anar a trobar com eren els alemanys que van votar Hitler uns quants anys enrere, quan eren (només) nens i nenes. Nenes i nens que creixien en una societat profundament malalta, en un món tancat de repressió i odi, posseït per una idea de puresa diabòlicament inassolible, en una estructura feudal. Nenes i nens que preparaven el futur tenebrós i la crema del Reichstag, que preconcebien Dachau.

Allò que més inquieta del nazisme no és la figura de Hitler, si no l'entorn que el va permetre i els ciutadans que el van dur al poder amb els seus vots i la seva fe encegada. Els mateixos que no van veure res: ni deportacions ni exterminis. A La cinta blanca, Haneke explica com eren aquests ciutadans quan tenien dotze anys, i aquí rau la genialitat de l'artista.

Avui, Europa és de nou un territori angoixant. Que nosaltres veiem i callem mentre es creen camps de presoners només és una de les moltes qüestions angoixants. N'hi ha d'altres: el clima nacionalista a molts països (incloent-hi Catalunya), l'ascens de la xenofòbia, la refeudalització després de la liquidació del contracte social, la refundació del populisme, la celebració de la ignorància i de la cultura de l'entreteniment, la banalització del mal.

L'Europa d'avui s'assembla a l'Europa que explica Zweig a "El món d'ahir", i Haneke hi afegeix que nosaltres podríem ser els nens i les nenes que van dur els psicòpates al poder. Amb l'agreujant que ja no som ni nenes ni nens. Còmplices a l'espera del judici. Si Déu existís...

A "La cinta blanca", l'únic personatge que diu (i endevina) el futur du un premonitori vestit de ratlles.

Eduard Márquez o el criteri

L'Eduard i jo no ens coneixem en persona. He de dir, en descrèdit meu, que el vaig descobrir per una pel·li: Febrer, que està basada en la novel·la "Cinc nits de febrer" (Quaderns crema, 2000). La pel·li és bona i em va dur a llegir la novel·la. Després vaig descobrir que havia publicat poesia, narració breu i novel·la infantil/juvenil. En curriculums com aquest ens hi reconeixem uns quants, és clar. Més enllà de les coincidències hi ha un procés, una evolució, una inquietud en els quals també m'hi puc reconèixer.

Actualment, Márquez parla de literatura i recomana lectures en un programa de ràdio, el divendres. M'imagino que també fa altres coses. Que desconec. Les seves recomanacions les penja en una "xarxa social". El segueixo atentament, perquè li trobo dues virtuts: quan parla de llibres que he llegit hi estic d'acord. Quan parla de llibres que no he llegit, sé que me'n puc refiar.

Márquez té allò tan difícil, allò cada cop més rar: criteri propi. Criteri propi vol dir capacitat de pensar per sí mateix, lliure de modes, amiguismes, novetats editorials. La tria de llibres està elaborada amb criteri literari i pensada per als lectors que demanen litaratura quan es posen a llegir.

En conseqüència, en Márquez no desvetlla simpaties. Fa poc he llegit algun retret: què li passa a en Márquez? a aquest home no li agrada res dels seus congèneres/compatriotes contemporanis? Desconec en Márquez però l'entenc. Jo també estic força decebut dels meus contemporanis. No tan sols perquè confonen la novel·la adulta amb el relat d'aventuretes per a alumnes d'ESO, si no per l'aspecte d'haver nascut sense àvia. Una immensa falta de vergonya els fa tan insofribles que m'inclinen a la tendresa. "Acabo d'escriure la meva millor novel·la", diu un. "Passar-s'ho pipa escrivint" (sic), fa un altre. Aquesta sintaxi no és voluntàriament lamentable, si no que s'ajusta a l'estil que el Facebook exigeix (o recomana). Em pregunto si el fuster diu res de semblant -públicament- quan acaba de fer una motllura, o l'orfebre unes arracades.

Fa mesos, un Márquez enfadat va escriure sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida amb dignitat com a escriptor. Entre les reaccions que vaig poder llegir al text de Márquez hi predominava la condescedència irònica, la infinita conyeta catalana. Ens agrada ser una cultura regional perquè ens sentim més còmodes i més segurs vivint dintre de la colla, agermanats al foc de camp. Que sigui impossible viure de la literatura en català té una explicació lògica: som un país molt petit i escassament lector, com tots els països de tradició catòlica. Però també té una conseqüència nefasta: el compromís de l'escriptor amb la seva obra és molt minso.

Al text d'en Márquez li hauria afegit això, la falta de lectors. En la darrera dècada el nombre d'escriptors (i d'editorials) es deu haver multiplicat per quatre o per cinc. Però aquest creixement no va acompanyat de l'increment de lectors equivalent. Sobre aquest fenomen podríem debatre. Hi ha hipòtesis diverses. En tot cas, la situació exigeix més que mai la presència de la crítica i de l'anàlisi. I resulta que no hi és.

I també hi ha un altre fenomen sobre el qual no sabria debatre perquè no en sé prou. L'augment de les publicacions no es tradueix en una millora de la qualitat literària, i això que no es vol dir -per por de perdre uns quants amics del facebook- és un dels nuclis de la qüestió. En la meva opinió, la qualitat literària de la producció catalana està en declivi, i em fa l'efecte que la corva és capa cop més descendent, fins a fer-se vertiginosa. Contradient les lleis del mercat lliure i de la competència, allò que es pretén no és el text literari de qualitat si no la reivindicació de l'entreniment facilet, l'aventi, el protagonista simpàtic que és un trassumpte de l'autor, la renúncia a la profunditat, el gust per agradar ajustant-se als valors de la deplorable classe mitjana (que deia l'Aldous Huxley).

Si continuo per aquest corriol no tan sols perdré amistats virtuals si no que guanyaré algun enemic real. I a més a més em repetiré en allò de què la falta de crítica seriosa i d'assaig ens està abocant a ser, definitivament, una cultura de tercera categoria.

Abans, quan ens sabíem un país petit, brut i ignorant, miràvem què feien enllà i ens hi esforçàvem. Ara que ens creiem superiors i autosuficients hem tancat les finestres, ens mirem el melic i cobrim de "likes" el melic del veí, en el benentès que ell ens respondrà de la mateixa manera. Entre nosaltres, perquè som collonuts. Per això necessitem l'Eduard Márquez, algú que manté la finestra oberta i la mirada clara.